La llamada té una forta ressonància a en Calders. Als contes breus que omplien les Cròniques de la veritat oculta, formats de moments quotidians que desemboquen en l'absurditat per mostrar la incomunicació que patim. I aquí, no cal dir-ho, Moreno Arenas ho retrata perfectament.
Les peces més breus, les més puces de totes, comparteixen un element comú: juguen amb (és a dir, alteren) les expectatives del públic/lector. Les escenes sense diàleg en les quals identifiquem accions, presuposen comportaments, en la seva majoria acaben amb sorpresa. Amb el trencament de les regles del joc i amb la provocació vers l'espectador.
La cantante, tal i com ja posava de manifest Polly J. Hodge al pròleg, ens fa plantejar fins a quin punt la nostra vida és una representació. Fins a quin punt ens amaguem rere màscares i disfresses per passar els nostres dies. Tan aviat interpretem el paper del treballador com de l'amic, com de la parella, com el de pare, com el de l'expert crític, com el de fill... però qui som nosaltres realment?
Qui és en José Moreno Arenas dramaturg de renom internacional amagat rere un funcionari d'ajuntament granadí? I potser no ho arribem a saber mai, com mai arribem a conèixer a ningú del tot, però per sort tindrem els seus textos per gaudir de la seva sorna tan necessària.
_____________
José Moreno Arenas, Dramatic snippets/Pulgas dramáticas (Ediciones de Gestos)
començat_ 28/12/17 // acabat_ 28/12/17
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada