Rosita, Pep Prieto

El primer capítol sembla jugar a la distracció, al plantejament d'uns futuribles cinematics de ciència ficció, però ben aviat retornem de peus a terra i la novel·la agafa un bonic vol costumista. Un reviure el món de L'auca del senyor Esteve o de la Laura a la ciutat dels sants. I amb això, no cal dir que en Pep Prieto ja em té guanyat.

"La finestra a coses extraordinàries que donaven sentit a una vida ordinària." Aquest Josep Maria, alter ego d'en Pep Prieto, la troba en el cinema, jo la vaig trobar en la música i la literatura i en aquelles tardes de dissabte tancat a la meva escueta habitació escoltant el de 4 a 3 de Ràdio 3 i aquelles nits trobant-me dibuixat en les desventures d'en Holden Caulfield.

Quan arribem a El cementiri interior, en Pep Prieto ens endinsa perfectament i certera al terrible món de l'assetjament escolar. Des del prisma de la víctima, vivim i patim les primeres patacades, puntades de peu i befes. La frustració de qui rep i la sensació de ser-ne el culpable. L'aberrant realitat de tants i tants que la pateixen en silenci i pànic. "Ets el resultat del fàstic que et fas a tu mateix, i no de la voluntat de sentir-te millor. Ets el que els altres perceben de tu i no el que tu voldries haver estat." Una idea que reapareix més endavant en el llibre reforçant aquest fàstic que la víctima sent cap a ella mateixa, en tant que víctima i en tant que culpable de no actuar.

Són tants els temes, tantes les cicatrius que rep aquest Josep Maria protagonista que si no haguéssim viscut els 80, creuriem que són exagerades. Els amics que et maltracten per ser diferent, el desconegut amable que et porta a un carrer fosc per aprofitar-se de tu, el veí que té sida i esdevé un empestat per la resta de la societat... quan diem que tot temps passat era millor, realment tendim a obviar totes aquestes realitats que també formaven part del nostre temps passat. De fet, quan diem això, el que estem dient és que nosaltres érem més joves, més innocents, més alegres, amb més espontaneïtat i més ganes de conèixer món i tot ens era nou. Ara en canvi, ja hem fet més de la meitat del camí i el tram que ens queda fa molta més pujada.

"Et penses que ets el centre de l'univers i que els teus problemes són els pitjors imaginables, però sempre hi ha algú que ha de fer front a uns monstres més terrorífics que els teus i que pateix un dolor més insuportable que el teu." I clar que les penes dels altres no alleugereixen les nostres, però sí que les posen en context. I a vegades això és tot el que necessitem.

Seguint l'enfilall de pel·lícules que s'han encarregat de teixir l'estructura del llibre (vegis com a exemple la importància de El jove Sherlock Holmes per iniciar la investigació i descobrir molts dels misteris de la família), el llibre acaba amb una mena d'epíleg molt cinematogràfic: el famós "què se n'ha fet de...", que ha tancat reixidament tantes i tantes pel·lícules. Un recurs que, aquí, funciona molt bé. Ens dóna el repunt final, el tancament que massa sovint cerquem en els textos (i en les pel·lícules) i que la majoria de narratives modernes ens neguen. Perquè estem de tornada de tot i sabem que res s'acaba realment, que l'únic final real és la mort i que ens atreu molt més la seva espera. Per això és tan agradable un final com aquest, com de sèrie televisiva còmica que tanca tots els fronts oberts en el darrer episodi perquè puguem acomiadar-nos dels personatges amb un cert grau de satisfacció. I això és el que aconsegueix en Pep Prieto amb el final de Rosita, que poguem acomiadar-nos com cal de tots i cadascun dels personatges que ens han acompanyat al llarg del llibre. Fins i tot d'en Víctor.

____________

Pep Prieto, Rosita (Columna)

començat_ 23/12/25 // acabat_ 13/5/26
 

Tic-Tac, Claudio de la Torre

"Sabes muy bien cómo hacer perder el tiempo a los demás. Deberías escribir."

Quan en una família humil obrera, un dels fills decideix no treballar perquè s'adona que ell no està fet per ser un esclau de la feina, és a dir, quan apel·la a la moral d'esclau i es proclama senyor (seguint les paraules de Nietzsche), els problemes comencen. Com compaginar el desig de viure amb la necessitat de sobreviure (en una societat capitalista)? Un tema que recorda moltes obres del modernisme català com l'Auca del senyor Esteve, però que aquí no es desenvolupa pel mateix camí sinó que aquí arriba el pare de treballar amb la il·lusió infantil, i resignada, de qui espera que li toqui la loteria per poder deixar la feina que ja fa anys que odia. És a dir, el sentiment d'alienació no és únic del fill, de les noves generacions, sinó que és una qüestió hereditària i, afortunadament, algú està disposat a trencar-ho voluntàriament i no apel·lant als designis de l'atzar.

En el segon quadre de l'obra, un farmacèutic que en comptes de vendre medicaments ven somnis, es queixa als seus treballadors que la gent ja no somia: "Yo le oí contar a mi antecesor que en sus tiempos soñaba todo el mundo, dormido o despierto. Pero, ¡ahora! Y es que hasta los libros se han puesto imposibles, no hacen más que copiar la vida." Fins que entra el fill, acompanyat d'un Homenet que afirma ser la seva consciència. A partir d'aquí es produeix una mena de conte de nadal dickensià i li mostren al fill què en pensa la gent d'ell per indicar-li que està malbaratant la seva vida i no és volgut per ningú.

"Yo era feliz con mis sueños", es queixa el fill al manicomi dels morts després que no l'hagin volgut acceptar entre els morts. "Sin importarme nada el mundo. ¿Quiénes trajeron la miseria? ¡Los otros! Que si el dinero, que si el trabajo... ¡No me dejaban en paz! Por eso me maté."

Una obra alegòrica, fins i tot fabulista, que vol ser un cant cínic a la necessitat de seguir somiant. No hi ha la innocència d'aquells que ens animen ingènuament a seguir somiant prometent-nos un món millor i fantàstic, sinó la fèrria estoïcitat d'aquells que, malgrat la misèria que ens envolta, la mediocritat de la seva existència i la foscor del nostre entorn, mai hem de deixar de somiar. Per molt inútil que als demés els pugui semblar.
____________
Claudio de la Torre, Tic-Tac (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 5/01/16  /  acabat_ 6/01/16

Aigües encantades, Joan Puig i Ferrater

Qualsevol excusa és bona per agafar un llibre de teatre modernista. En aquesta ocasió, un vol a Madrid el polèmic dia de la hispanitat (#resacelebrar a les xarxes) n’és una de més bona que d’altres.

Començar Aigües encantades és entrar en un món que ens sembla molt llunyà, pràcticament irreal però que, de fet, no està tan lluny de nosaltres. Sorprèn, però, percebre que aquella revolta modernista, aquell cant a la cultura, a la revolució contra els pares i la religió, símbols de tradició i arcaicisme, de sobte perden força. Podria ser que els temps han canviat tant que costa percebre els neguits de Cecília i les preocupacions del seu pare com a quelcom present, vigent, factible avui en dia. També podria ser que qui hagi canviat sigui jo.

No fa tants anys (de fet potser en fa gairebé una desena, ben pensat) vaig viure una època modernista (literàriament parlant) i vaig gaudir de l’Auca del senyor Esteve, les relectures de Josafat, Solitud, la Vida i la mort d’en Jordi Fraginals… i m’hi sentia plenament identificat amb aquell revolta juvenil. Amb la necessitat de fugir. De conèixer. De viure. De trencar amb el passat. Ara, entenc el missatge, el segueixo compartint, però m’adono que no m’afecta de manera tan visceral. El temps, aquest mutador inevitable.

“Se pot estimar a una persona i pensar i obrar de diferent manera que ella.” (26) Proclama Cecília adoctrinant als pares. Un del punts menys versemblants (si més no des del punt de vista de la societat actual) de l’obra. Simplificar als pares, convertir-los en estereotips de la tradició cega i ferotge, una funció que ja realitza a la perfecció mossèn Gregori. Per això continua Cecília; “el mal no és el que vosaltres creieu. El mal és una altra cosa: la ignorància.” (27)

“No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa… senyal que busca el seu.” (33)

El poder de la paraula: “la paraula és com el vent que porta el mal i la febre de les ciutats perdudes, al cor sa de la muntanya.” (33)

“Oh, poble! Abandona la llegenda i entra a la realitat.” (57) reclama el foraster que proposa aprofitar l’aigua dels gorgs per fer un canal que regui els camps. I aquesta frase seva ressona inevitablement com el pas del mite al logos grec, l’abandó de la superstició i les llegendes en benefici de la raó. Tants anys després, i encara no s’ha fet el pas definitiu.

“Vosté, el mestre, el pare, l’església, les llegendes, els miracles… la vostra misèria… són els anells d’una cadena, que em fan mal i vull rompre!” (77)
__________
Joan Puig i Ferrater, Aigües encantades (Edicions 62)
començat_ 12/10/12  /  acabat_ 14/10/12