Slaughterhouse-Five, Kurt Vonnegut

 El llibre "is so short and jumbled and jangled, Sam, because there is nothing intelligent to say about a massacre."

Lentament, més per les meves circumstàncies vitals que no pas pel text, vaig entrant al llibre i recordant que n'és de bo en Vonnegut.

"Among the things Billy Pilgrim could not change were the past, the present, and the future."

Molt interessant la idea de mirar pel·lícules bèl·liques en marxa enrere: de sobte els que bombardegen passen a ser una mena de mags que sobrevolen per espais incendiats apagant els focs i recollint-ho tot en bombes. "Over France, though, German fighters came up again, made everything and everybody as good as new." Fins i tot explica com els operaris desmonten les bombes i n'extreuen els minerals que les fan explotar: "the minerals were then shipped to specialists in remote areas. It was their business to put them into the ground, to hide them cleverly, so they would never hurt anybody ever again."

"I think you guys are going to have to come up with a lot of wonderful new lies, or people just aren't going to want to go on living."

I ressonen les reflexions d'en Cioran quan en Billy diu que odia a la seva mare pel fet d'haver-lo tingut, quan ell no havia volgut mai viure; i també quan mira amb enveja el ferit en estat vegetal en un llit i s'exclama: "how nice - to feel nothing, and still get full credit for being alive."

I no he dit res dels Tralfamadorians ni dels viatges temporals del protagonista, perquè malgrat ser part inherents de la novel·la, les interpreto més com a recursos estilístics que com a realitats narratives. I potser perquè no m'hi fan cap nosa, sinó que aporten més capes de possible significat al text.

"The master of ceremonies asked people to say what they thought the function of the novel might be in modern society, and one critic said, "To provide touches of color in rooms with all-white walls"." I això era cert a l'època que el llibre va ser escrit i també ho era a la meva joventut. Recordo quan entràvem a casa dels amics i solíem dedicar una estona a mirar els llibres que tenien exposats, i amb alguns coincidíem, i amb d'altres ens plantejàvem si de debò podríem ser amics... Però amb el temps els llibres han anat marxant de les llibreries de les cases i ara la majoria dels pisos estan buits, impersonals, monòtons.

I acabo un llibre que m'ha trobat en un moment d'incerteses i viatges i que he trigat molt a entrar-hi i que, en alguns moments, he decidit continuar llegint més pel bon record dels altres llibres llegits d'en Vonnegut que no pas pel plaer que em provoca aquest. I, tanmateix, l'acabo amb cert bon regust de boca i content de no haver-lo abandonat. 

__________ 

_______________

Kurt Vonnegut, Slaughterhouse-five

començat_ 1/2/24  // acabat_ 31/8/24

Els angles morts, Borja Bagunyà

I finalment començo Els angles morts. Feia temps que buscava el temps o, més concretament, el moment anímic adequat. La dolçor de boca de L'aigua que vols me l'ha propiciat. No n'he volgut llegir masses crítiques per no fer-me'n cap idea prèvia, però n'he vist tants comentaris positius que em costa endinsar-m'hi sense certes esperances. A veure.

M'agraden els llibres que saben combinar allò que tradicionalment es coneix com a alta literatura (sigui el que sigui) amb comentaris barroers i potser fins i tot de mal gust; ser capaços de tocar el cel i l'infern, com feia en Bolaño o en Cortázar. Així, en Bagunyà ens mostra, ja d'entrada dues comparatives que, de tan ben trobades, fan fàstic: "La Magda era una dona particularment obscena, però de la manera com són obscens els gargalls de tabac escopits a terra o les àvies que es graten el pitram." I també, parlant de l'halitosi d'en Mundet: "allò devia tenir alguna relació amb aquell alè de penis brut, o d'habitació amb cadàver."

No cal dir que l'escena del lavabo és summament divertida. L'absurditat de fer confluir en un camerot dels germans Marx a tota la florinata acadèmica de la universitat intentant rentar-se les dents o arrencar-se restes de menjar enganxades a les dents envoltats per la ferum de femta d'algú que fa poc que ha anat de ventre, té un toc T. S. Elliott sublim.

"Contràriament a un estat d'opinió característicament universitari, les ínfules no eren el signe d'una superioritat sinó d'una falta lamentable d'intel·ligència."

"L'estesa de granges de proximitat, envasos industrials i marques de menjar a domicili deia alguna cosa sobre la societat contemporània, però l'Antoni no sabia ben bé què."

Hi ha tants moments en el text que et fan pensar, "ostres, no sabia que això es deia així!", o bé, "que ben trobada aquesta descripció". Per exemple, quan explica que la Sesé està tan enfeinada que en Morella ni la veu per casa: "Feia dies que la Sesé s'havia convertit en un rastre d'objectes fets servir" preciós. I encara segueix: "una mena de silueta buida que en Morella es dedicava a omplir inductivament i que apuntava a una activitat que sempre passava en alguna altra banda."

I toca parlar de les notes a peu de pàgina. Per descomptat. Tal i com va fer en David Foster Wallace a The Infinite Jest, les notes a peu de pàgina esdevenen llargues parrafades, pàgines i pàgines d'explicacions que, pel motiu que sigui, l'autor no ha volgut incloure dintre del fil narratiu. Però que, si hi ha haguessin estat, tampoc no haurien fet cap nosa. Com si hi hagués certa voluntat d'editar el text, de retallar-ne l'extensió, i aquesta fos una de les millors opcions per retallar tot preservant.

"Si la imaginació estava tan plena de monstres era simplement perquè els homes s'havien passat tots aquells milers d'anys negociant amb el món, provant de desactivar-lo, emparaulant-lo."

"Caure rebentats al sofà no és cap manera d'estar junts (...) sinó d'estar separats de la mateixa manera." Els vespres compartits davant dels dos canals de tele ocasionalment eren maneres d'estar junts, de compartir històries... Caure rendits amb els mòbils o tablets a les mans és aïllar-nos encara més.

L'explicació de l'exposició organitzada per l'Olivier al Santa Mònica amb ballarins llençant-se una i altra vegada contra un matalàs és un encertadíssim retrat del modernisme absurd i de postal que fa anys que omple Barcelona. El mateix Bagunyà critica, per mitjà de l'Olof, el fet que a Barcelona en realitat no hi passa res. Hi va haver-hi genialitats en èpoques passades (Gaudí, Dalí, Miró...) però fa anys que no hi passa res. Només aparences. "Tot radical i alternativíssim, cosa que a l'Olivier li devia provocar la mena d'estremiment masturbatoriocerebral dels messies, els ungits i els salvapàtries". I sobre els assistents a aquests actes: "Al seu voltant seguia girant una corrua de pretensió i autopromoció: americanes cares que mostraven braços estratègicament tatuats, gent que només parlava d'altra gent, més famosa, amb qui havia coincidit feia un parell de dies; bigotis d'actor porno dels setanta, camises irònicament hawaianes. (...) Tots satisfets de l'èxit esclatant de les seves vides, de la meravella dels seus cercles socials, farcits de gent brillant i insultantment guapa, de les cases a la Cerdanya, dels <<projectes >>, les <<iniciatives>> i les <<col·laboracions>>".

Apareix la nota 17, sobre la mala dicció d'en Morella i com va anar a un foniatre per aprendre a impostar millor la veu a classe i, de sobte, es personifica un narrador. Ens afirma que ell havia escoltat en Morella i em fa qüestionar si el narrador de tot el text pot ser un alumne d'en Morella. Un narrador omniscient, clar, que no només ens diu què veu sinó també què pensen els personatges (o què pensa el narrador que pensen els personatges). Potser. Potser es tracta de múltiples narradors.

"És curiosa la manera com els animals (i les criatures) faciliten la manifestació de tendreses i cursileries que costen tant de mostrar a qualsevol altra persona."

"La mena d'evidències que a un alumne de primer o de segon [de carrera] li semblen descobertes inigualables i exercicis d'una lucidesa extrema, però que, en realitat, no passen de la mena d'observacions que, als trenta, ja són tòpics de sobretaula". I són aquests llocs comuns els que m'estan agradant més del llibre. La manera que connecta i descriu tan encertadament tants i tants pensaments compartits. I poder tornar a recordar que no estic (estem) sol(s) al món. 

I s'acaba el llibre. El sabia llarg i se m'hi ha fet. També perquè han passat moltes coses pel mig, ho reconec (tornada a la feina, buscar un pis nou, organitzar un trasllat, canviar de pis...), però també perquè en alguns moments la lectura no m'ha cridat tant com ho hauria hagut de fer. O com, en el fons, esperava que faria. Però l'esgotament físic és un mal aliat i potser d'aquí un temps em torno a topar amb aquest llibre i el devoro en un parell de setmanes i em sembla meravellós i no només un text molt interessant i completament necessari dins la literatura catalana contemporània, com ha estat aquesta primera lectura.

S'acaba el llibre i respon a la pregunta sobre qui és el narrador del text i això et deixa amb una sensació inesperada de tancament. Perquè realment m'esperava que seria un d'aquells llibres que senzillament s'acaben sense més, que no té per què ser una mala cosa, ans al contrari, però sí que a vegades et deixen amb una estranya sensació d'insatisfacció, de coitus interruptus. I de tant en tant ens ve de gust que les coses quedin ben lligades.

______________

Borja Bagunyà, Els angles morts (Edicions del Periscopi)

començat_ 16/6/23 // acabat_ 13/11/23   

L'aigua que vols, Víctor García Tur

 Començament interessant. Provocador. I suposo que tots hem fet el mateix, oi? Hem llegit les primeres pàgines en diagonal cercant només la darrera frase afegida. He intentat no fer-ho, però el text perdia sentit si no ho feia. Potser era això el què buscava l'autor... Després, l'explicació. 

"En quin moment el vespre passa a dir-se nit?" 

I amb ben poques pàgines, en Víctor García Tur ens transporta al bosc, a la vora d'un llac, a aquella sensació càlida que tenia Canciones de amor a quemarropa. I em sembla meravellós. 

"Si tant valores la realitat, per què mires porno?" 

Feia molt de temps que no entrava tant dintre d'un llibre. Que no em llevava a les 6 del matí i pensava, encara em queda una estona abans d'anar a treballar, llegiré una mica més. I quan arribo a la crítica a en Mouawad ("potser un gra massa", "Li falta contenció, a aquest noi") ja estic aplaudint a cor que vols! Clar que sí. Bon llibre, bona crítica (semblant a la que en vaig fer sobre Seuls) 

"Espera sempre el pitjor i tot anirà millor del que pensaves." 

Llàstima que l'aparició d'en Bernard i el seu casament californià trenca el ritme narratiu i em fa perdre l'interès. 

"Totes les democràcies fan el mateix, Anne-Sophie, de tant en tant ens deixen votar i sembla que podem triar entre A o B, però al final sempre resulta que qui realment mana és Z." 

Sorprèn que en Víctor García Tur digui que la història dels dos peixos joves que se'n troben un de més avançada edat que els pregunta com està l'aigua i ells li responen què és l'aigua és un acudit antic. M'ha fet dubtar de si és així però enlloc he trobat que no fos original d'en Foster Wallace pel seu famós discurs de graduació del 2005. Cap editor ho ha volgut corregir? O ho deixem per fer creure que és una equivocació del personatge (altrament difícil de concebre dintre d'una família de literats). No ho sé. 

"Havia descobert que és difícil agradar a la gent amb segons quines talles i que la gent no perdona que, a sobre de ser grossa, confiïs en tu mateixa." 

"En fer-se mare, una pensa què he tingut que no vull que ells tinguin i què vull que ells tinguin que jo no he tingut. És això la maternitat." I l'encerta. Però que difícil d'assolir aquesta fita. 

El text ens va presentant als diferents personatges, ens explica breument d'on venen, on eren abans d'arribar al xalet i quin bagatge emocional carreguen. És una informació molt útil que ens ajuda a llegir-los millor però aquests excursos no tenen la volada de la resta del text. Quan tornem al present, al xalet, a les hores dilatades i les converses, el llibre s'enlaira i emociona. Com si les presses de voler explicar tot el passat (o els elements representatius) en poques pàgines juguessin en contra de l'obra. 

"allà on ha anat, a la universitat com a professora associada, al partit com a militant de base, ha hagut d'interpretar el paper teatral de la seva vida i fer veure que no era una dona sinó un col·lega com els altres, en igualtat de condicions." I això també ho explicava la Patrícia Soley-Beltran a Divinas, com resultava incompatible (i segueix sent-ho) el fet de ser dona, de tenir un cos, uns atributs, elements estètics millors o pitjors, més o menys bellesa i sensibilitat estètica, amb el fet de ser acadèmica. Fins al punt que li suggerïen de posar-se ulleres per semblar més acadèmica. Vergonyós. Hi ha qui vol veure-hi aquesta reclamació a la pel·lícula de Barbie, tant de bo i que no sigui només una neteja de cara de la marca per tornar a vendre nines.

"Fer d'actor i de puta no és exclusiu dels actors i les putes." 

I acaba el llibre enlairant-se molt amunt. Només en moments puntuals recupera els tons bucòlics del principi (en el sentit de Canciones de amor a quemarropa, s'entén) però el recorregut de l'obra és tan gran, el viatge que ens fa fer l'autor tan agradable, que gairebé ni m'importa. 

____________

Víctor García Tur, L'aigua que vols

començat_ 27/5/23 // acabat_ 15/6/23

The Ginger Ale Boy, Enda Walsh

 Durant molts anys, (sobretot quan era més jove i menys expert en ignorar falòrnies) només em topava amb la imatge arquetípica de l'escriptor que planifica, estructura i organitza totes i cadascuna de les pàgines dels seus textos com si es tractés d'un arquitecte dibuixant els plans d'una nova casa. Per sort, vaig topar-me amb en Kerouac i la seva escriptura automàtica i amb en Bukowski i els seus textos tan orals i vaig descobrir que ser escriptor no implicava necessàriament seguir uns paràmetres tan delimitats per la tradició. És a dir, que no calia que em sentís malament o inferior pel fet que tots els meus textos parteixen de l'emoció, d'una frase, d'una paraula fins i tot, i són ells qui em porten fins al final i no pas jo qui els estructura i planifica i entrelliga. Aquí, Enda Walsh confirma que ell també era un escriptor a raig, que algunes de les seves millors obres van ser escrites en dues setmanes i, sobretot, que no sap d'on surten molts dels personatges ni tampoc entén tots els finals de les seves obres. I no puc expressar en paraules com m'hi sento d'identificat. 

M'està costant molt entrar en el text. Intento imginar-lo muntat a l'escenari i vull creure que és millor, que el dinamisme de l'escenari el fa millorar. Que potser si llegís The art of entertainment no m'agradaria tant com haver vist l'obra representada fa ara tants anys al Temporada Alta. Sí, vull creure-hi, però em costa. 

"In life, most people end up with the things they don't really want... It gives those who have it all something to look down at." 

I acabo el text amb la mateixa sensació que m'ha acompanyat tota l'estona: alguna cosa s'està perdent en el paper, algun punt subversiu, irreverent, suposo que divertit, no acaba de ser transmès per escrit. I potser és la primera vegada que em passa llegint un text teatral. Curiós. 

_____________

Enda Walsh, The Ginger Ale Boy

començat_ 10/5/23 // acabat_ 21/5/23 

L'edat dels vius, Mar Bosch Oliveras

 L'Orwell, a 1984, tancava al pobre Winston Smith a l'habitació 101 per castigar-lo. I quin era el càstig? Un complicat artilugi que li tapava la cara i a dintre hi havia una rata a punt per atacar-lo. La font dels meus malsons durant força temps. La Mar Bosch, comença el llibre fent baixar a l'Elisa a les clavegueres i ser mossegada per desenes de rates. Però ho fa de manera desenfadada, sense èpica ni exageracions, però de manera descriptiva, irònica i crítica alhora. I ja ens marca el to del llibre.

"perquè som així -érem-, una civilització que no li importa morir, però sí fer-se vell."

Hem passat de la veneració cega i absolutament obedient als vells a l'oblit i la marginació. Els avis han desaparegut de les televisions, dels teatres, de les nostres cases i de les nostres vides perquè ens fan nosa. Tot sembla centrat a l'entreteniment i el gaudi dels joves i la gent gran és sistemàticament arreconada. Les noves tecnologies han rematat la feina. A ningú li sembla estrany que algú li digui a un avi que li demani al seu fill o nét que li faci una operació amb el mòbil donant per fet la seva incapacitat tecnològica. Però encara recordo en Marcel Salleras (a punt de jubilar-se a la UdG) davant un primogènit ordinador l'any 98, quan nosaltres tot just començàvem a descobrir els xats. 

Bona jugada, la de la Mar, reutilitzant el tetrafàrmac d'Epicur (una de les meves debilitats) com als quatre punts que remarcaven als ciutadans "els Amos de la ciència": 

1. "gaudir la vida perquè no n'hi havia cap altra" 

2. No tenir por a la mort. 

3. "Les coses bones eren fàcils d'aconseguir (perquè ells ens hi ajudarien). 

4. Les coses dolentes eren fàcils de suportar (perquè tindríem assegurats l'aliment la casa, els amics i els amants)". 

Què entenien per "coses bones", com garantirien els amics per fer més suportables les "coses dolentes"? Doncs friso per veure-ho. 

I segueix ressonant 1984 amb les llums de neó dels cartells amb missatges que omplen els carrers de Ciutat Jardí. I també amb la "llenguafliua", el llenguatge que es parla a la ciutat, plagat de metàfores i d'ensinistraments. 

Fa gràcia veure que reapareix amb freqüència el cartell gegant que presideix la ciutat amb la cita grega: "no era. Vaig ser. No sóc. No importa." i imagino que la Mar devia fer la mateixa classe que jo a la UdG. I recordo com a mi també em va colpir fins al punt que la vaig apuntar en un raconet dels meus apunts. Uns apunts que no he mirat mai més. 

"El record de la gent, que si no el guardes bé se te'n va primer pels detalls i després s'escola tot."

I arriba la segona part del llibre, i l'illa de Sant Pere i els ressons de Lost són inevitables, però també del Macondo de 100 años de Soledad. Perquè aquí, com allà, també ens expliquen la creació d'una nova ciutat, la importància dels fundadors, el paper de l'església... I aquí és quan ens comencem a preguntar més seriosament qui és el narrador omniscient que ens parla de Sant Pere i que també fa comentaris sobre l'Elisa Neri. Una divinitat, potser? Un mestre titellaire que mou tots els fils? Una mica de cada? 

I quan encara estem amb aquests pensaments ja arriba la tercera part on l'Elisa recupera la veu cantant i ens explica com ha estat això de tenir l'oportunitat de viure una segona vida. Què ha significat fugir del món encorsetat de Ciutat Jardí i de la Cura que feia que ningú envellís i retornar a una experiència vital més natural i, per què no dir-ho, real. I no cal ni dir quina prefereix l'Elisa. I tampoc cal dir quina sembla preferir (malauradament) la societat actual prefabricada, operada i incapaç d'acceptar l'envelliment.

___________

Mar Bosch Oliveras, L'edat dels vius

començat_ 23/3/23 // acabat_ 8/4/23

Lullaby, Leïla Slimani

 Una vegada més, sembla que els llibres em troben en el moment adequat. Aquest llibre fa mesos que el tinc guardat després que me'l recomenés la Lisa i avui, en un vol de Ho Chi Minh a Hanoi, ha reaparegut davant meu. I, sorpresa, justament ara que estem buscant cangur pel nostre fill, ara començo aquesta lectura. I quantes coses que comparteixo amb la Myriam, quina solitud del que es queda a casa cuidant als fills i, sense adonar-se'n, es distancia del món. Quan ni te n'adones però els teus dies es repeteixen i no tens converses amb adults i el teu llenguatge empitjora i el teu raonament s'atrofia.

"How she felt as if she were dying because she had nothing to talk about but the antics of her children and the conversations of strangers overheard in the supermarket."

I aquest és un d'aquells llibres que comencen amb el gran xoc i després ens expliquen per què hem arribat fins aquí. No es tracta d'un text policíac ni de detectius per descobrir qui ha fet què, sinó que el qui i el què ja ens els diuen a la primera pàgina. I sovint em pregunto, què passaria si el text hagués estat estructurat diferent? Arribaria de la mateixa manera? Interessaria als mateixos lectors? Segurament no. 

"We will, all of us, only be happy, she thinks, when we don't need one another any more. When we can live a life of our own, a life that belongs to us, that has nothing to do with anyone else. When we are free." 

"Children are just like adults. There's nothing to understand." 

"She drinks and the discomfort of living, the shyness of breathing, all this anguish dissolves in the liquid she sips." I aquests dies (anys?) que l'alcohol m'acompanya tant, com l'entenc. 

El llibre aconsegueix retratar perfectament la dependència absoluta que acabem tenint els pares treballadors (i sense familiars a prop) de cangurs. Quan la Louise està al llit malalta i no pot anar a treballar, el món de la Myriam s'ensorra i ni un sol moment es plantegen que la cangur també és humana i pot estar malalta. 

I també dibuixa molt bé el descens a l'infern de la Louise. Com la seva precarietat vital interfereix amb la seva feina, els problemes econòmics, el propietari del pis que la fa fora per impagaments. El temor real que els seus amos prescideixin d'ella tan bon punt l'Adam, el fill petit, comenci l'escola i no necessitin una cangur tantes hores. Com la por, la tristesa i el sofriment alimenten un monstre que ningú pot aturar. 

I aquest és el fil argumental del llibre: ens passem tota l'estona buscant per què ho ha fet. Per què una cangur tan bona, dolça i eficient, decideix matar als dos nens. S'insinuen motius per l'acte abominable de la cangur, la majoria tendeixen cap a problemes mentals i, una vegada més, se'm presenta un dubte recorrent en aquests casos: ens sentim millor si el culpable d'una atrocitat és declarat malalt mental? Ens fa menys por seguir vivint si ens diuen que aquell veí tan amable que sempre saludava i que ha matat a 8 nens patia d'un trastorn X? Què diu de nosaltres, com a societat, que només coneguéssim la salutació d'aquell veí i n'ignoréssin qualsevol altre detall de la seva vida? Som culpables, però escollim mirar cap una altra banda. 

_____________

Leïla Slimani, Lullaby

començat_ 17/2/23 // acabat_ 21/3/23

Federico, de viu en viu, José Moreno Arenas

Fer que la primera entrada de Federico García Lorca a l'escenari sigui apareixent d'una claveguera, em resulta fascinant. Per què surt de sota terra? S'hi amagava? És un mirall de la seva condició de clandestí? O bé és per fer tocar de peus a terra a la persona/mite? Que acte seguit en Federico estigui maldant perquè li acceptin el text d'una obra nova en va potser fa pensar que es tracta d'aquesta última lectura. 

"Fer el teatre del futur és oferir a la societat els problemes que hi haurà d'aquí a unes dècades. A qui li importa, això, si seran problemes d'una altra societat diferent de la nostra?" 

Es pregunta una conservadora Margarita Xirgu davant la voluntat d'en Lorca de canviar d'estil i fer unes obres diferents. Però clar, no se n'adona que el seu raonament també invalida els textos del passat, que parlen de problemes d'unes altres èpoques. Fa poc he sentit comentaris irats contra una versió nova que s'ha fet de la Casa de Bernarda Alba. He de reconèixer que la distància i el poc temps que em queda al final del dia no m'han permès seguir massa la trifulca però sí que he entès que aquesta nova versió situa als personatges i els fets en temps i espais diferents dels originals. He llegit que hi ha gent que vol comparar-ho a les relectures constants que es fan de Romeu i Julieta (jo mateix me'n declaro culpable indirectament amb la meva obra Romeo & Juliet zai Shanghai) i afirmen que el text de Shakespeare sí que es pot descontextualitzar perquè apel·la a problemes universals i atemporals mentre que el text lorquià és intrínsec a una època molt concreta i a una part d'Espanya molt delimitada. No ho sé. Està clar que molts elements es perden pel camí quan allunyem qualsevol obra del seu marc temporal i espaial però això també passa inevitablement amb les traduccions (amb major o menor mesura) i no per això deixen de ser necessàries. Si algun creador ha sentit la pulsió de recrear La casa de Bernarda Alba no és qüestió de si l'ha situat a Andalusia o a Les Maldives, sinó de si aquesta recreació és reeixida, si aporta res de valor a l'obra original, si ens remou per dintre, si ens fa sentir vius, si ens emociona.

Al pròleg ja se'ns indicaven les intrusions de Bernarda Alba i altres personatges de Lorca a l'obra i es parlava d'Unamuno com a referència i, un cop apareix Bernarda Alba, entenc millor la referència. Aquí, els personatges són conscients de ser creacions dintre d'una obra, tal i com feia Unamuno a Niebla o Milan Kundera. I aquests moments de metateatre aporten una pàtina extra al text, una nova relectura. I s'agraeix. I molt.

"Vostè no és la Bernarda. L'ànima de la Bernarda l'ha creat en Federico i l'he polida jo." li diu Margarita Xirgu a Bernarda Alba presentant un gran dubte: què és real? Si tenim davant nostre a la Bernarda, si la veiem i la sentim (és a dir, si compleix els requisits empírics per l'existència) com pot ser que no sigui real? O, si més no, no tan autèntica com el personatge dibuixat pel dramaturg i encarnat per l'actriu. Què vol dir, que només hi pot haver una Bernarda, que és la interpretada per la Xirgu? I què passa amb les altres Bernardes que hi ha hagut després? I afegeix la Xirgu: "només és la Bernarda, el seu personatge, quan és damunt l'escenari. Vostè només és una persona de carn i os; no és un personatge teatral." D'acord però, cal que una obra sigui representada perquè els seus personatges esdevinguin reals? Sí que el teatre es multiplica per mil quan s'escenifica, però el teatre llegit també crea grans personatges (en un àmbit molt més íntim i personal). I la resposta de la Bernarda és irrefutable: "Vostè fa de Bernarda; jo sóc la Bernarda. Vostè interpreta el dolor per la mort de l'Adela; jo el porto a dins i em rosega per la tragèdia de la meva filla." I no cal afegir-hi res més.

Pot un autor/creador canviar d'estil? Com ja he dit abans, aquesta és una de les grans qüestions de l'obra: Federico vol abandonar els drames que li han donat tanta fama i escriure comèdies impossibles. La lluita entre seguir remenant el passat o aventurar-se al futur jugant-se ser incomprès. I aquí són els mateixos personatges dels drames els que es rebel·len i decideixen marxar abans que l'autor els finiquiti. Una bona representació visual de la transició artística. Del matar el passat per avançar cap al futur.

"on va anar aquell petó que no li vaig fer?" 

"La bellesa del teatre no rau en el glamur que l'envolta. El teatre és formós per si mateix; és intrínsicament bell." 

I un Federico decebut, enfadat, rendit, exposa les frases més dures i, potser, les més encertades:

"Desisteixo de les meves pretensions de canviar el món; ni tan sols és possible fer-ho des de plantejaments surrealistes. A més a més, no us mereixeu que us canviïn el món on viviu; heu trobat la felicitat xipollejant en el fariseisme de la vostra pròpia misèria espiritual. "

"Vosaltres no teniu perdó perquè heu escollit entre viure en llibertat o encadenats al prejudici i al què diran... I us ha fet por ser lliures."

I potser l'única reconciliació possible és la que planteja Moreno Arenas: la fusió del passat amb el futur, el drama amb l'absurditat; aquesta tertúlia que el mateix Federico personatge diu que farà eternament amb en Beckett, o la representació visual de la Bernarda marxant damunt la bicicleta d'en Buster Keaton: la comèdia impossible.

_____________

José Moreno Arenas, Federico, de viu en viu

començat_ 6/2/23 // 9/2/23