La prosa d’en
Bolaño és agraïda. De frases llargues, amb múltiples subordinades i gran
riquesa lèxica que són un plaer visual i auditiu. Ressonen els grans de la
literatura sud-americana: Borges, Cortázar, García Márquez... i, mica en mica,
ens introdueix a la història dels quatre protagonistes enamorats de la
narrativa de l’Archimboldi, un escriptor alemany desconegut a qui ells contribueixen
a ressuscitar de l’oblit, però no a portar-lo a la llum pública perquè ell,
malgrat estar nominat pel Nobel, es manté reclòs, allunyat del món.
Però s’acaba La
part dels crítics i abandonem aquests personatges interessants que ens han
atret, primer, per la seva faceta d’intel·lectuals, però després, i sobretot,
per la seva faceta d’humans. És a dir, de persones amb defectes, dubtes,
neguits i propensos a cometre errors. Acabem el que seria el primer dels
llibres independents que Bolaño va especificar que s’editessin així però que
d’altres decidiren obviar les seves decisions i publicar-ho com a un únic
volum. Una vegada més, les opinions dels morts no importen massa davant les decisions econòmiques. Passem, però, a La part d’Amalfitano. Aquest personatge secundari,
professor de literatura afincat a Santa Teresa, on fa de guia als crítics.
Coneixem una mica més la seva vida, la seva relació amb Barcelona i com la seva
dona l’abandona a ell i a la seva filla. Coneixem el seu malestar vital, la
buidor que sent un cop es trasllada a Santa Teresa, la por vers la ciutat però,
sobretot, vers la seva pròpia persona.
“Lo inútil se
impone no como calidad de vida sino como moda o distintivo de classe, y tanto
la moda como los distintivos de clase necesitan admiración, pleitesía.”
A La part de
Fate, Bolaño segueix teixint la història a través dels múltiples personatges.
Ara és el torn del periodista afro-americà Fate, especialitzat en política però
que, les circumstàncies, l’envien a la ciutat de Santa Teresa a cobrir un
combat de boxa entre un americà i un mexicà. No cal dir que el combat no té
color i el mexicà cau al primer cop de puny tal i com era d’esperar, però això
no ens interessa, l’important és el món fosc ple de mirades ambigües i
assassinats que es troba el periodista. L’important és que després del combat
acaba coneguent a la Rosa Amalfitano, la filla de l’Oscar Amalfitano, i la
salva d’un grup perillós i fugen de la ciutat amb una altra periodista que
s’està jugant la vida investigant els assassinats de dones que es produeixen
constantment a Santa Teresa.
Bolaño,
hàbilment, ha canviat l’estil i la temàtica de l’obra, d’una elucubració
teòrica amorosa sobre la figura de l’Archimboldi i les possibles relacions
entre els crítics, cap a un cas d’intriga i assassinats, amb baralles, drogues
i pistoles. I això ens porta a La part dels morts, un detallat recompte de
totes les dones assassinades a la ciutat de Santa Teresa des del 1993 (i en són
moltes), conjuntament amb la narració d’altres actes delictius, com les accions
del Penitente. Un recull acurat de llocs on van ser trobats els cadàvers, com
van ser assassinades i vexades les víctimes i com la policia intenta trobar
els culpables.
“Siempre hay que
hacer preguntas, y siempre hay que preguntarse el porqué de nuestras propias
preguntas. ¿Y sabes por qué? Porque nuestras preguntas, al primer descuido, nos
dirigen hacia lugares adonde no queremos ir.”
Una part, aquesta
de les mortes, que acaba sent exagerada. Hi ha tantes víctimes, tantes
descripcions, tants personatges que apareixen i desapareixen, que costa
mantenir l’interès. Una llàstima perquè, fins aquest punt el llibre, el conjunt de llibres, era
realment interessant. Ara, una sensació d’estar llegint un diari
sensacionalista s’apodera de mi.
“En este país
siempre hemos confundido lucidez con terquedad, ¿no le parece? Creemos ser
lúcidos, pero en realidad somos tercos.” Bolaño fa referència a Mèxic però és
evident que aquesta idea també pot ser aplicada al nostre país.
“Uno cree que
desde adentro puede mejorar algunas cosas. Primero tratas de mejorarlas desde
afuera, luego crees que si estuvieras dentro las posibilidades reales de cambio
serían mayores. Al menos uno cree que desde el interior va a tenir más libertad
de acción. Falso.Hay cosas que no
cambian ni desde afuera ni desde dentro.”
Aplicable,
lògicament, a la política, a la frustració de voler canviar el sistema degenerat
que ens toca patir prenent-ne part, participant de les votacions, confiant que
el nostre vot servirà d’alguna cosa, que la nostra veu serà escoltada i
apreciada per algú; entrant en formacions polítiques, en ajuntaments i governs
intentant canviar les circumstàncies des de dintre només per descobrir-nos tant
o més lligat de mans que els altres... però també en molts d’altres aspectes de
la nostra vida. Com, per exemple, i un que em toca directament sense haver-lo
buscat mai, l’educació. La de vegades que he intentat modificar el sistema
educatiu a les classes que m’he vist obligat a impartir! Quasi tantes com les
vegades que m’han cridat al despatx del director/a de torn per recriminar-me la
meva actuació.
Afortunadament,
després de desenes de descripcions d’assassinats, Bolaño comença a
intercalar-hi altres històries, com les declaracions des de la presó d’en Haas,
la llarga conversa entre la diputada Esquivel i el periodista, la visita de
l’expert americà Kessler per ajudar a esbrinar els casos... que faciliten una
mica més la lectura. Però tot i això, l’excés d’informació i dades fan que
aquesta part del llibre sigui la més feixuga de totes. Per sort, comença una
nova part, La part d’Archimboldi.
“Los cristianos
nos masturbamos pero no nos suicidamos.”
Una part on, per
fi, coneixem a l’Archimboldi a qui pràcticament ja havíem oblidat entre tants
cadàvers. Una part on se’ns explica la seva transformació, de Reiter, un
alemany que va acabar a la guerra i en un camp de presoners alemanys, a
l’escriptor Archimboldi. Un viatge molt més interessant que el de l’anterior
part, ple de múltiples personatges secundaris però igualment importants, que
conformen el caràcter de l’escriptor.
“La lectura es
placer y alegria de estar vivo o tristeza de estar vivo y sobre todo es
conocimiento y preguntas. La escritura, en cambio, suele ser vacío.”
I Bolaño sembla allargar-nos
discretament una mà i acabar de tancar l’enteranyinat cercle en aquest últim
capítol. Perquè no només coneixem al misteriós Archimboldi, descobrim com va
començar a publicar i quina vida va tenir (el misteri que són incapaços de
desvetllar els crítics de la primera part), sinó que a més coneixem a la seva
germana i entenem la relació, i importància, de la ciutat de Santa Teresa en el
llibre. Un final d’agrair que et provoca múltiples moments d’aquells de
connexions d’idees i personatges i que fan que, malgrat l’obertura intencionada
del llibre, la seva immensitat a vegades inabastable, en sortim amb una certa
sensació de final.
_______________
Roberto Bolaño, 2666 (Anagrama)
començat_ 30/07/16 / acabat_ 15/11/16
