Lanark, Alasdair Gray

Començant la història en un pub depriment (on si no podia començar qualsevol història digna de ser explicada a Escòcia?), ben aviat destaquen l'Sludden, un personatge volcat a l'hedonisme extrem, al gaudi i als excessos, i en Lanark, el nostre protagonista que es mostra més prudent, més moderat, no feliç, sinó simplement satisfet.

"Art is the only work open to people who can't get along with others and still want to be special." 

"If a writer doesn't enjoy words for their own sake how can the reader enjoy them?" 

"Why should we even try to be human if we are going to die?"

Aquestes són algunes de les reflexions que comparteix l'Sludden amb el seu grup d'amics de l'Elite Bunch, un grup de joves artistes de pensament liberal conduïts pel plaer. Però ben aviat apareix el primer canvi a la novel·la. Gray ja ens havia mostrat, només d'entrada començant pel llibre 3 per després passar a l'1, que aquest llibre no segueix altres regles que les seves pròpies, per això no hauria de sorprendre tant el gir al metaforisme/realisme màgic/món fantàstic que ja ens havia estat introduït en el pròleg, però tot i això ho fa. I molt. Acostumat a les dones que estan estenent la roba i surten volant en el Macondo de Gabriel García Márquez o als rabins amb múltiples poders dels contes d'Steve Stern, ara els homes que es transformen en dragons, en salamandres que esclaten, en éssers no identificats i submóns sota terra sense llum solar ni vida real on les persones s'alimenten d'altres persones... aquest gir em sobrepassa. Són metàfores del pou sense fons, la deshumanització i abús de la humanitat que és la guerra (en aquest cas la segona guerra mundia lque és directament al·ludida)? O s'hi han de llegir molts més símbols i misteris que el desconeixement de la simbologia de l'autor no em permet desxifrar?

"Life for most women is just that, a performance in a male sex fantasy." Es queixa la pacient del recentment nombrat (i totalment incompetent) doctor Lanark. "The stupid ones don't notice, they've been trained for it since they were babies, so they're happy." I tot i que potser "felices" és una paraula excessivament optimista, sí que es pot afirmar que moltes dones semblen sentir-se satisfetes en la seva condició d'ornament (sexual o no) del gènere masculí. Així han estat educates i així estan educant a les seves filles.

"We can't understand ourselves, how can we understand others?"

Gray dibuixa el contrast idealisme/realisme a través dels personatges d'en Thaw (aquest jove Lanark que creix a Glasgow) i del seu amic, en Coulter. Mentre en Thaw somia amb una vida millor, amb una feina que no sigui pròpiament feina en el sentit d'escarràs i resignació sinó un plaer i una satisfacció, en Coulter es resigna i accepta el camí que sembla que li toca seguir. Clar que es queixa i rondina (com fem tots nosaltres) però no fa res per canviar-ho (com fem tots nosaltres).

"Life becomes a habit. You get up, dress, eat go tae work, clock in etcetera etcetera automatically, and think about nothing but the pay packet on Friday and the booze-up last Saturday. Life's easy when you're a robot." El problema és quan no pots ser-ho.

L'obsessió d'en Thaw, ara estudiant d'art malaltís i prepotent (respecte al seu art), pel mural que està pintant a una església a punt de ser tancada, mostra la necessitat de les feines aparentment absurdes. Quan la seva vida sembla no tenir sentit, quan està ingressat a l'hospital per una malaltia respiratòria mig psicològica mig real, la possibilitat de dur a terme aquesta feina colossal el salva. No importa si aconsegueix evitar que l'església es tanqui gràcies al possible valor del seu mural, no importa que rebi crítiques negatives dels periodistes o que l'expulsin de l'escola d'art, tal i com ell afirma, està fent art, no un treball d'escola i això, en el fons, és pel què hauria de servir l'escola d'art.

"When a thing is perfect it is eternal" afirma en Thaw parlant del seu mural. "No government, no force, no God can make what has been not have been." I això, que sembla un axioma, en realitat és una fal·làcia. Com tan bé ho demostrava l'Orwell a 1984 o com tan bé ens ho demostren molts polítics actuals (tant els propis com els internationals) el passat és una de les coses més fàcils de manipular que hi ha. Només cal reiterar una mentida un cert nombre de vegades, re-escriure certes parts dels llibres d'història, i el passat ja ha estat modificat i fins i tot allò que va passar (per exemple el genocidi Armeni com es mostra tan clarament a The Armenian Question) en realitat sembla que no hagi passat mai. La misèria humana no respecte ni els límits temporals.

"War is just a violent way of doing what half the people do calmly in peacetime: using the other half for food, heat, machinery and sexual pleasure."

"Ours is an era of crumbling social values. This is the age of alienation and non-communication. The old morals and manners are passing away and the new lot haven't come in yet." O potser ja han arribat i el que passa és que el seu èmfasi no està en els valors històricament positius (empatia, respecte, bondat...) sinó en els negatius (egoisme, crueltat...). Potser quan Nietzsche va matar a Déu, també van morir amb ell tots els valors positius tradicionals. O potser no va fer falta i "la criatura" a la qual es refereix Alasdair Gray, aquest monstre-estat-capitalisme que s'ho menja tot i sempre té més gana, ja havia acabat feia temps amb tots els valors positius.

"Nobody is as crazy as a man who thinks he is important."

Gray afirma, tant dintre del llibre (en el capítol que en Lanark es troba amb en Nastler, l'alter ego del propi autor, que fa pensar inevitablement a la trobada del protagonista de Niebla amb el propi Unamuno), com al final a l'entrevista impresa que apareix en aquesta edició, que la seva intenció és la d'escriure una obra èpica. Que no en té prou amb una novel·la sinó que necessita incloure-ho tot. I, ceertament, així ho fa: ciència ficció, viatges místics i mítcs, Bildungsroman, auto-biografia, crítica política i social... un text que beu dels móns foscos i intricats de Kafka per mostrar l'odissea d'un individu que l'únic que vol és estimar i ser estimat. Un afany que es demostra ser totalment inútil en el nostre món més concentrat en l'economia i el poder que en aquestes bagatel·les supèrflues de les estimes.
_____________
Alasdair Gray, Lanark (Canongate)
començat_ 18/10/15  /  acabat_ 5/11/15

When we were bad, Charlotte Mendelson

Començar un llibre del qual no en coneixes res, que ha caigut a les teves mans perquè estava d'oferta en una charity shop escocesa i que ha passat un parell d’anys (si no en són més) agafant pols a l’estanteria, pot ser una experiència. Positiva o negativa. Això encara no està clar. Però, de tant en tant, ve de gust llegir un llibre britànic, que mostri la decadència de la vida moderna (A short history of Tractors in Ukranian, de Marina Lewicka n’és un exemple que no destaca per la seva qualitat, però sí pel precís retrat d’una societat).

A més, seguint amb els prejudicis geogràfics, en tant que llibre britànic també esperes interessants jocs de paraula, abusos del llenguatge en benefici de l’autor. I, en aquest sentit, When we were bad comença bé perquè a la segona pàgina, quan està creant expectació vers la figura de Claudia Rubin, la que serà la protagonista del llibre, quan vol mostrar el seu carisme i imatge colpidora, Mendelson diu: “even the passers-by are unable to pass by.” (2) Aquesta subtilesa és la que espero trobar. Si no hi és, que em tornin les meves £1.59.

I, de moment, 100 pàgines després, la subtilesa és bastant poca. La història va creixent mica en mica, mostrant petits enganys i secrets que podrien desestructurar la família però que, de moment, encara no han esclatat. Es tracta d’una calma tensa, de la preparació de la tormenta. De l’adveniment del trencament de la família pretesament perfecta, culta, famosa (la mare escriu llibres, surt a debats televisius; una filla és editora…). Però, com totes les famílies, tenen els seus problemes amagats, els seus defectes inconfessables. Els seus silencis i la seva poca ajuda mútua. Com mostra la rèplica de Claudia a la seva filla Frances que està a punt de mostrar-li el seu neguit pel fet que el nou pretendent de la seva germana de fet és una noia: “I thought I’d brought you up to think for yourselves” (103) És a dir, a mi no em molestis. O encara una altra mostra: “They do not discuss it [el problema que puguin tenir] God forbid, they are not that kind of family.” (124) és a dir, de les famílies que parlen, que comenten els problemes, que s’expressen, sinó que són de les famílies que callen, que només parlen de trivialitats i els temes importants, els problemes, els amaguen sota l’estora.

I de problemes en surten molts en aquest llibre: la malaltia de Claudia, la relació lèsbica de Em, l’obsessió de Leo per la casada doctora Baum, el secret d’en Norman…

Potser una mica massa exagerat, tot plegat; tendint cap a East Enders sense grans reflexions ni tants girs lingüístics com desitjava. Però per fortuna sobresortint-hi els dubtes de Frances, que no es veu capaç de ser madrastre ni encara menys mare, que es troba presonera, que cerca escapatòria amb Jay, la parella lesbiana de la seva germana per a poder fugir de la seva realitat… què més s’hi pot afegir? Un pare secret? Una amant que resulta ser fillastra?

Bon retrat familiar (i dels problemes de la família): “that’s the problem with you families, big in the seventies, or I suppose eighties –liberal parents, dope-smoking allowed, everyone wanting to hang out in your kitchen. Never lasts and no one ever gets over it.” (176)

I entre l’avorriment general i el creixement gradual dels problemes alguna vegada, poques, sobresurt una frase: “the scent of her hair always makes him think of having sex underneath a piano.” (269) Llàstima que desemboca en un acudit fàcil quan afegeix: “maybe, he thinks, we could buy a piano.” (269)

“She now has a toothbrush, a library card, an umbrella. She is successfully impersonating a normal person.” (272) és la descripció que se’ns dóna del nou estat de Frances un cop ha fugit de la família, del seu home, dels seus fills, de la seva feina sense avisar i ha llogat una habitació lluny de tot i de tothom. És el somni adolescent de començar de nou per intentar que les coses vagin millor. Però no hi ha cap connexió necessària entre començament i millora.

Mica en mica es desintegra la família, simbòlicament a través de l’enfermetat i imminent mort de la mare, el seu puntal, i realment a través del desmembrament del nucli i la fugida dels fills.

Mica en mica, el llibre arriba també al final caient en el pecat de la cursileria insensata.

Tot plegat, una considerable decepció.
____________
Charlotte Mendelson, When we were bad (Picador)
començat_ 9/08/12  /  acabat_ 29/08/12