L'any 2004, Josep M. Diéguez denunciava ja la crisi del sector teatral situant a un apuntador buscant feina al SOC. Arribarà el moment que la noció de crisi perdrà la seva etiqueta de "
temporal" per esdevenir "
permanent". La qüestió serà saber on traçar la línia temporal: deu anys? De fet ja han passat. Quinze? Vint? Més enllà d'aquestes consideracions prèvies,
Diéguez juga intel·ligentment la idea de situar a un home de teatre en el món real, primer buscant feina d'allò que sap fer, d'apuntador i, després, al despatx d'un advocat que defensa un pressumpte assassí. I aquest apuntador no triga massa en mostrar les seves vituts ajudant a l'advocat a desempallagar-se d'una periodista insistent, gràcies a la cita d'una llei.
"Amb ella ha funcionat, però no crec que ens hi poguem arriscar a comissaria" (45) dubta l'advocat davant la proposta de l'apuntador de fer-li d'apuntador al llarg del dia per a que mai es quedi sense paraules. I l'apuntador respon encertadament:
"per què no? Canviarà l'escenari però l'obra és la mateixa." (45) La vida com un teatre absurd en el qual tots desenvolupem (amb major o menor encert) el nostre paper. El gran teatre del món, que deia
Calderón de la Barca. La farsa que tots representem.
I això és, precisament, el que fa cada un dels personatges d'aquesta obra, la policia fa de policia malgrat el pesat que la persegueix, l'advocat fa d'advocat malgrat posar-se nerviós a les sessions i ser incapaç de recordar què ha de dir, la periodista fa de periodista (en el sentit clàssic de la paraula, s'entén, no en el modern d'opinionista interessat en modificar les consciències) i furga buscant la notícia (la veritat (?) potser només el sensacionalisme), el consueta fa d'apuntador convertint-se en un ésser que hi és sempre però que sembla que no hi sigui i l'assassí fa d'assassí matant a la periodista. Tots fent el seu paper. Tot normal.
"Ara tot encaixa, oi?" (66) li diu l'assassí a la Policia,
"ja no és gratuït (Silenci) Ja tens un psicòpata. (Silenci) Ja estàs tranquil·la." (66) Perquè, massa sovint, no hi ha res pitjor que haver-nos d'encarar a aquells que es surten del guió. No hi ha por més grossa que topar-nos amb un personatge de
Pirandello que està perdut buscant direcció.
_____________
Josep M. Diéguez, El coverol del consueta (Coordinadora de grups amateurs de teatre d'Osona)
començat_ 7/10/14 / acabat_ 7/10/14
