Les dues primeres escenes mostres arquetipus de relacions: els pretesos amants jugant a viure junts mentre l'home està fora; la parella que celebra un aniversari i es repeteixen una i altra vegada quant s'estimen (malgrat que s'intueix que, en realitat, no ho fan pas tant); l'esmorzar de l'endemà, amb la satisfacció de la parella re-descoberta... però tot es capgira quan l'Enma cau al terra i el metge la dóna per morta. "¿Qué clase de médico eres?" (9) li pregunta l'Andrés preocupat. "De los contemplativos, los que certifican curaciones y atestiguan muertes [...] No existe otra clase de médicos." (9) I, potser, té raó i ens entossudim a no veure-ho embriagats pel somni de les drogues legals que ens poden oferir.
Quan es produeix el miracle del títol (no desvetllo aquí cap secret de l'obra) i l'Enma ressuscita com ho feia el personatge místic d'Ordet, ho fa sense memòria. Aquí és on comença l'interessant joc sobre la identitat individual i col·lectiva, sobre la vida, els records... "La memoria es una ficción escrita por el hombre" diu l'autor al principi del text. I això és, precísament, el que es vol mostrar arribats a aquest punt. L'Andrés és partidari de fer-li reviure tot allò que ha viscut l'Enma per a que torni a ser ella mateixa. En una espècie d'etern retorn nietzscheà, planteja reviure una vegada més la mateixa vida. Però realment ho pot fer? Es poden tornar a reviure els records del passat? Es poden repetir moments, accions, paraules, però les nostres sensacions, han de ser necessàriament les mateixes? La nostra recepció i percepció d'allò que ens envolta, ha de ser el mateix quan es repeteixi l'acte? No estríctament.
Per l'altra banda, el metge pretén viure en el present: "tú vivirás en el pasado, mientras que para nosotros todos será presente" (19) Perquè en aquest present, en aquest nou naixement de l'Enma, fins i tot ell es creu amb possibilitats de seduïr-la. Amb aquesta segona oportunitat, tot sembla possible.
"La memoria no es otra cosa que la tumba de la experiencia" (24) afirma l'Andrés entrant en el terreny aforístic que fins ara havia estat reservat majoritàriament pel metge. I ell l'hi respon: "sólo se recuerdan los deseos no satisfechos o las euforias perdidas" (24) Exacte, massa sovint, del passat, només en recordem allò que no vam viure, els espectres derridians que no ens volen abandonar, els móns paral·lels que no vam construir però que ens pesen més que el que habitem i tot allò bo que ja no podrem recuperar.
"Viajamos en esta vida con un equipaje de mano donde caben pocos recuerdos. La mayor parte se pierden por el camino y sólo atesoras en esa maleta pesimista aquello que temes que desaparezca." (24)
"La memoria es una imagen soñada de la realidad a punto de desaparecer." (27)
"¿Qué significa un baño caliente?" (28) pregunta l'Enma, perduda en el seu món per construir, des de la banyera. "Tú misma crearás ese significado con las experiencias que se crucen con el signo." (28) Li respon l'Andrés. Sí, així dotarà de sentit una etiqueta lingüística. El problema serà com ho podrà comunicar als demés. Com podrà transmetre què significa per a ella "fer-se un bany calent". És a dir, el gran dilema (apassionant) de l'origen del llenguatge. Com comunicar el significat que otorguem a les nostres paraules? Com saber que allò que diem (que volem dir) arriba al nostre receptor? I, en aquest cas invers de l'Enma, com dotar de significat les paraules que ja coneixem?
Curiosa proposta teatral de tints poètics, paradoxes múltiples i, sobretot, vins de tot tipus.
_____________
Luis Miguel González Cruz, Milagro (part de Cimientos Play Development Project)
començat_ 29/01/15 / acabat_ 29/01/15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada