"I suppose I think that if I can say we're having a mental breakdown, then we can't be. Because if we were having a mental breakdown, we probably wouldn't know it." (11) Un anti-acte performatiu: el fet d'anomenar quelcom, no ho fa real com afirmava Austin sinó que, en aquest cas, fa precisament el contrari. Si podem dir que ens estem tornant bojos, és que, en realitat, no ens hi estem tornant, que encara tenim la noció de la nostra cordura divagant.
"You used to be an individual, of course. That was the great thing about you. You stood out. Now you're no different to any of the rest of them." (43) El problema d'esdevenir massa que ja sortia a The Feast, de Celine Song. Davant la dificultat de seguir pagant un lloguer que no para de pujar per poder sufragar la guerra, Elizabeth accepta afegir-se al grup que està en vaga de lloguer. O, més ben dit, quan veu que li prenen el seu estimat piano (imatge simbòlica dels seus deliris de superioritat que estava, en una mena d'anacronisme de classe, a la cuina entre la misèria) els demana ajuda per recuperar-lo i, a canvi, s'afegeix a ells. Ens mostra el monstre del què ens parlava McMillan al principi.
Sigui com sigui, però, temporalment, es converteix en massa i això és el que li critica Mrs Black.
"You won't attract a decent man by talking about Hegel." (56)
"That's the problem with this family, we've got more imagination than we can afford." (67) es queixa la Maura després que la policia s'endú al seu germà desertor per matar-lo. Després d'estar tota la vida fingint, ha arribat el moment d'afrontar algunes realitats. Però l'Elizabeth es nega a fer-ho i l'obra acaba tal i com comença: submergida en els seus deliris de grandesa. I resulta curiós veure com la mirem amb cert menyspreu, amb clara condescendència i rebuig: enmig de la pobresa més absoluta, ella actua amb fums de superioritat. S'atreveix a continuar amb el seu fictici somni independentment de tot allò que l'envolta. I això ens indigna. Ara bé, què passaria si el seu somni no fossin uns deliris de grandesa sinó un somni de llibertat, d'igualtat, de germanor... si l'objecte final dels seus deliris, del món fals en el que viu dintre la seva ment, no fos el que és sinó un altre que nosaltres considerem més digne, que potser no tindria cap mena d'afecte positiu damunt la resta de la societat, però que sí que tindria atribuït un cert valor positiu? Llavors, també pensaríem que l'Elizabeth és un monstre per viure els seus somnis?
______________
Chris Hannan, Elizabeth Gordon Quinn (Nick Hern Books)
començat_ 13/01/15 / acabat_ 14/01/15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada