Recto/Verso, Carlos Rehermann

Abans i tot de començar a llegir el text, les pautes inicials prometen una obra curiosa. Un qüestionament de la percepció (el dubte filosòfic sobre els sentits que plantejà Descartes, la impossibilitat d'acceptar les tesis empíriques de Hume...) però també d'allò que és real. En tant que llegim, desxifrem la realitat a través de la nostra percepció d'ella, dubtar de la nostra percepció és, per tant, dubtar de la nostra realitat. I aquest és un tema apassionant que Rehermann sap desenvolupar a través de la seva obra.

Les projeccions inicials són perilloses perquè tendeixen a distreure'ns de l'obra de teatre. Per desgràcia, massa sovint el que aporten a la dramatúrgia és inferior a allò que li prenen. Per exemple, a Seuls, Mouawad utilitzava un desdoblament de la seva persona projectat contra la paret del fons. Correcte, sorprenent fins i tot la primera vegada, però al final n'abusa i acaba perdent tota la seva força narrativa. Massa sovint, les projeccions provoquen allò que Albert Lladó (La Vanguardia) anomena una renúncia al teatre.

Interessant recurs, el de mostrar allò que realment volen dir els personatges en el costat Verso del text contraposat amb el que diuen realment en el Recto: per exemple, en el costat Recto, Mauricio diu: "con un giro de 0 grados, dirás" mentre que en el Verso, en realitat pensa: "cállate, imbécil" (10). Una sensació que l'espectador no rep, sinó que ha de percebre. Potser encertadament, potser no perquè "imbécil" té molta més força que qualsevol gest de menyspreu.

"Equiparar futuro con adelante es tan arbitrario como sería equiparar pasado con adelante o futuro con atrás" (24) Exacte. el temps i l'espai no es mouen en la mateixa dimensió. Poden ser correlatius segons el nostre punt de vista, però no estrictament paral·lels. Avançar en el temps no significa anar cap endavant, així com tampoc implica necessàriament una evolució positiva. Es tracta només del pas del temps que els éssers humans vam decidir calcular o expressar a través de sistemes numèrics. Ni més ni menys.

L'escena 6 és molt interessant: repetir unes accions que ja s'han mostrat prèviament però amb petites modificacions, ajuda a augmentar el significat (i la impressió damunt el lector/públic) d'aquestes modificacions.

"No van a permitir que vuelva a ver las cosas como son." (36) és el gran temor d'Alejo quan, en realitat, hauria de plantejar-se si sap com són realment les coses, si tal com li indiquen els seus ulls, o com li indiquen les "antiparras". I, encara més, si allò que ell percep és el mateix que perceben els demés o no. Malauradament, però, es perd una bona oportunitat d'aprofundir encara més en aquesta mena de reflexions filosòfiques.

Esfereïdor el cinisme que mostren els científics: Alejo tractat com un conillet d'índies sense emocions ni sentiments, com un tros de carn amb la qual poden realitzar qualsevol tipus d'experiment (semblant a la visió del metge que Büchner mostra a Woyzeck). Potser no em convenç massa la idea dels vestits de cuir, potser són una representació visual massa evident de la seva maldat interior, però sí que resulten uns personatges sinistres, malèvols, misteriosos i, per tant, interessants pel públic.

Com a text llegit, la idea de les projeccions sembla que pot funcionar, que aporten información extra i dinamisme a l'obra. Si això funcionaria igual de bé damunt l'escenari, és una altra qüestió que nomas la proba pot revelar.
___________________
Carlos Rehermann, Recto/Verso (part del Cimientos Play Development Project 2014)
començat_ 04/03/14  /  acabat_ 04/03/14