El Teatro Fronterizo de Sanchis té "un interès perquè l'espectador participi activament en la construcció de sentit. Es tracta de substituir la passivitat acomodatícia del públic convencional per una actitud creativa que corresponsabilitzi l'espectador de l'autoria dramàtica" (10) La noció bàsica del deconstructivisme: el text el crea cada nou lector amb cada nova lectura.
Qüestions d'estil: si el propi Carles Batlle ens ofereix un comentari del text que ens diu que és preferible ser llegit després d'haver llegit l'obra, per què els editors s'entossudeixen a situar-lo al davant? Per què no el posen al final, com a epíleg i així ens estalviem el passar fulls endavant i endarrere?
"Los hijos son los mensajeros de la muerte, de nuestra propia muerte." (36)
Molt bona primera escena. El personatge de Celso, sec, aspre, ens atrau amb força i ens empeny a voler-lo conèixer millor. És ell qui ens mostra el pes de les parrales, com varien en el pas de ser pura cal·ligrafia a sons pronunciats; com la lectura en pot modificar el seu significat perquè el lector, inevitablement, hi acaba posant una entonació concreta i no una d'altra. I, amb això, contribueix a crear aquest nou significat que comentava Batlle en el pròleg.
A través del la lectura de The Heart of Darkness, de Conrad, coneixem una mica més a Lorena, aquesta dona cega a causa d'un accident, que alterna moments de depressió amb moments d'exaltació. Però no és ella qui ens ho diu. Amb prou feines ens ho mostra, resta callada escoltant com Ismael llegeix. És Celso qui torna a portar la batuta de les emocions.
"Los libros son una forma de experiencia. Leyendo se vive, ¿no?" (71-2)
"Todas las obras de ficción, novelas, poesías, dramas... solo tienen un propósito: crear insatisfacción, volver insoportable la realidad." (91) El mal de Montano que ja ens advertia Vila-Matas, la malaltia literària.
"Cuando alguien intenta suicidarse, es que ya perdió la infancia." (100) Li diu la Lorena a l'Ismael fent-li un retrat (acurat? segurament sí, el silenci d'ell sembla confirmar-ho). A través de l'escolta atenta de les paraules d'ell, dels adjectius, sobretot, l'arriba a conèixer millor que es coneix ell mateix. Una idea preciosa.
I a partir d'aquí, tot canvia. Passen a parlar-se de tu, passen a fer-se mal, a endinsar-se en temes més personals.
L'escena 12 és molt interessant perquè mostra el poder de la repetició, com només el fet de repetir les paraules que acaba de dir algú altre, se'ls pot donar un significat completament diferent.
I acaba l'obra amb el silenci de les paraules a mig dir. Amb les mitges explicacions de tres vides que han compartit uns mesos junts. I aquest silenci és el que ens ho diu tot.
En el primer epíleg, escrit per Manuel Aznar, se'ns diu que "en sus textos el dramaturgo propone y el espectador dispone" (163) Nosaltres hem d'omplir els silencis, acabar les frases entretallades i dotar de vida real als personatges. I Sanchis els dibuixa tan bé, que no ens resulta gens difícil. Ans al contrari, ens resulta plaenter.
Intressant, i molt encertat, tripartició de les tres fases que un espectador hauria de passar veient una obra teatral (segons Sanchis Sinisterra):
"La primera, de despegue ("esos fundamentales 10 o 15 minutos del inicio del espectáculo", en que se "trata de conseguir que el espectador despegue de su realidad e ingrese en la ficcionalidad que le proponemos"); la segunda, de cooperación ("en ella se desarrollaría ese trabajo cooperativo en el que el espectador tiene que ir rellenando los huecos de la representación, fabricando hipótesis, estableciendo identificaciones, empujando la acción imaginariamente hacia donde él querría que se dirigiera, reteniéndola para que no se dirija hacia donde parece que inevitablemente se va a dirigir"), la tercera, que denomina de mutación, fase última "en donde se trataría de resolver las expectativas, preferiblemente de un modo perturbador, no dejando la mente del espectador aquietada y tranquila, sino provocándole algún tipo de inquietud, duda, de enigma... para que se lleve deberes a casa"" (165-6)
Carles Batlle (en el pròleg-que-hauria-de-ser-epíleg) planteja l'enigma com a element dramàtic de l'obra (qui són aquests personatges? què li ha passat a la Lorena? quina relació té amb el seu pare?) però també els conflictes de poder (qui governa a qui? qui decideix les lectures? en Celso? la Lorena? o el propi Ismael?). I potser la resposta rau en la següent afirmació: "el silenci és una forma de resposta" (15)
_______________
José Sanchis Sinisterra, El lector por horas (Proa)
començat_ 28/02/14 / acabat_ 02/03/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada