"És una paraula molt llarga: "sempre"! Et semblaria prou si t'estimava cinc mil anys i set mesos? No és tan llarg com "sempre", és clar, però és una bona durada també." (114) Li diu Leonce a Rosetta seguint en el seu to vague i ridículament desconcertant.
"Digueu-li a aquesta Altíssima Voluntat que ho faré tot llevat del que deixaré de banda." (120) És la resposta que dóna Leonce quan li comuniquen que la dona amb qui l'han promès està a punt d'arribar. Una resposta eminentment còmica, teatralment clàssica però que d'ençà del 2013 tindrà ressonàncies també polítiques per la seva similitud amb aquell famós "todo es falso salvo algunas cosas que no lo son" del senyor Rajoy. Un dels personatges que més han contribuït a la barreja definitiva de teatre i política.
"L'heroisme fa pudor d'aiguardent, s'encomana totes les malures dels hospitals i no pot subsistir sense oficials i reclutes" (122) Per tant, conclou Leonce, tot i que no explícitament, no siguem herois, millor seguir sent ganduls. I ara que serà rei, té la gandulesa assegurada.
El primer acte acaba al més pur estil shakesperià: amb Lena mostrant-se afligida per haver-se de casar amb un home que no estima i Gouvernante planejant una estratègia per ajudar-la. El conflicte ja està servit. Ja pot començar el joc dels embolics.
"Dintre meu porto la imatge d'una dona ideal" (126) afirma Leonce apel·lant a les idees de Plató, però ràpidament ho transmuta afegint: "és infinitament bonica, i infinitament mancada d'intel·ligència" (126) Brillant, trenca les expectatives del lector/espectador i, alhora, reforça l'esperit còmic del personatge de Leonce. Aquest és el to que predomina en l'obra, aquesta interessant barreja de reflexions intel·lectuals contraposades amb la grolleria més mundana. Un dels seus encerts.
"El cos fatigat troba un coixí a qualsevol lloc, però quan l'ànima està cansada, on reposar?" (132) Com fugir de nosaltres mateixos? Del nostre present, del nostre raonar? Com aconseguir que l'ànima, per fi, trobi repòs? Amb la mort? Però, i si resulta que existeix un més enllà en el qual la nostra ànima viurà eternament al costat del nostre Pare? Llavors, quan podrà descansar?
A vegades quan llegim un llibre escrit en una altra llengua oblidem que es tracta d'una traducció. Entrem en el món suggerit per l'autor i adaptat pel traductor i ens oblidem de la complicada feina de traducció, de conversió de paraules i, sobretot, d'idees i conceptes mentals i culturals, d'un llenguatge a l'altre. Però, a vegades, ens trobem amb excessos que grinyolen, amb voluntats d'adaptació que superen allò estrictament necessari i esdevenen, en comptes, elements estridents que ens recorden que estem llegint una traducció, que aquell no és el text que havia previst l'autor, que algú ha interferit en ell i que n'estem llegint una manipulació (més o menys encertada, però manipulació). Per això, quan Valerio, introduïnt a Leonce i Lena com autòmats (seguint el pla d'engany per permetre que els dos enamorats estiguin junts) i diu "parlem el bell catalanesc" (143) les alarmes s'activen. Sembla clar (si més no molt probable) que Büchner no va pretendre que els seus protagonistes parlessin català. Si parlessin català, l'acció també podria transcórrer a Catalunya, no? Sinó, quin sentit tindria que parlessin català? És a dir, fins a quin punt convé modificar certs element quan en deixem d'altres inalterats? Quin mal hi ha en que Valerio digués que parlen el bell alemanesc? (suposant que l'obra estigués ambientada a l'Alemana natal de Büchner). Els perills de realitzar feines de traducció és que acabes mirant els llibres traduïts per altres amb uns altres ulls.
Seguint amb el format de comèdia clàssica, al final l'engany és descobert i tothom en queda satisfet: Lena i Leonce s'han casat per amor sense saber que era el que les seves possessions els forçaven a fer. Destí i amor, en aquesta ocasió, s'han posat d'acord en aquesta comèdia de tall clàssic plena d'interessants reflexions i irreverències que acaba igual que comença, amb un cant a la mandra per part de Valerio: "jo seré ministre d'Estat i faré publicar un decret que dirà que tota persona que tingui durícies a les mans serà posada sota tutela; tota persona que caigui malalta de tant treballar serà castigada com a criminal; tota persona que es vanti de menjar el pa guanyat amb la suor del seu front serà declarada boja i perillosa per a la societat humana" (146-7) I que diferent que seria el món si les seves paraules no ens provoquessin riure...
_____________
Georg Büchner, Leonce i Lena (Edicions 62)
començat_ 04/01/14 / acabat_ 06/01/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada