Les primeres pàgines són una petita
enciclopèdia de la literatura plenes de cites i de referències. Potser una mica
massa. Per sort, el protagonita, el pare d’en Montano, n’és conscient i es
queixa de la seva malaltia literària: “soy un enfermo de literatura.” (16)
“Desde siempre me han gustado los jóvenes
seriamente peligrosos para la sociedad bienpensante,
los que encuentran estúpido el mundo y durante un tiempo quieren dejarlo
pronto.” (24) Un grup de gent que “tarde o temprano
acaban moderándose y uniéndose y creando arte.” (25)
En un gir sobtat, el protagonista passa de
patir d’una malaltia personal, d’una obsessió malaltissa per la literatura a
adonar-se (o a creure) que la malaltia no és personal sinó universal i que qui
la pateix és, de fet, la literatura. Que, per culpa de la seva massificació i
de les constants intrussions està ferida de mort i, per això, decideix defensar-la encara més perquè “qué
será de nosotros cuando, al fracasar el humanismo del que ya sólo somos
funámbulos desequilibrados de su rota y antigua cuerda, desaparezca la literatura?” (67)
“El tono estúpido poético del taxista
melancólico me ha recordado que existe una actividad que podríamos llamar
proustiana que consiste en recordar con sensibilidad e inteligencia hechos del
pasado.” (82) De fet, quan vaig llegir el màgic moment
de melangia proustiana banyat en llet temia que em decepcionés, que la fama fos
més gran que la realitat… però no. Com una onada expansiva, devastadora, el
viatge al passat va anar creixent de les seves papíl·les gustatives fins a anys
enllà. Certament, una de les poques gestes literàries que no està
sobrevalorada.
I, de sobte, Vila-Matas capgira les regles del
joc.
Comença el segon capítol i el protagonista ens
confessa que bastants elements llegits fins aquell punt són falsos, que la seva
dona no és directora de cinema, que no té cap amiga aviadora i, sobretot, que
no té cap fill, recordem-ho, qui donava nom al llibre! Ens ensenya la trampa.
Les mentides que poden contenir els diaris personals per a introduïr-nos a un
diccionari personal d’autors de diaris que l’han convertit en qui és. Clar, que
potser ells també mentien. Potser ell ens torna a mentir. I aquí està la
gràcia. Aquí està el valor del capgirament narratiu de Vila-Matas: a partir
d’aquí, tot és relatiu.
“Unos nombres de autores que, al reforzar
con sus vidas mi autobiografía, me ayudarían a componer un retrato más amplio y
curiosamente más fiel de mi verdadera personalidad, hecha en parte a base de
los diarios íntimos de los demás, que para eso están, para ayudar a convertir a
alguien, que por sí solo sería más bien un hombre desarraigado de todo, en un
personaje complejo y con cierto tímido amor a la vida.” (107)
“Todas las conversaciones que en la vida
real nunca podemos llevar a término porque acabarían en estallidos de
violencia, se van dipositando en el diario.” (128)
Endinsat en la creació d’un diccionari
d’autors que feien diaris personals, Vila-Matas cita a Gombrowicz dient “¿Quién
era entonces yo? A menudo era simplemente la negación de todo lo que afirmaba
mi interlocutor.” (154) Perquè, certament, sovint és
molt més fàcil dir què no som –o què no ens agrada– que no pas dir què som.
Sovint Vila-Matas sorprèn amb frases tan ben
trobades que expressen allò que fa temps que sabem però que no sabem dir: com
qui afirma que es busca fins i tot “en la mediocridad de una vida conyugal
apacible y vista como un mal menor en relación con la soledad.” (158) I ja sé que de nosaltres depèn la percepció de les coses, que
som nosaltres qui seleccionem allo que ens crida l’atenció d’entre el miler
d’estímuls que rebem cada segon, però és inevitable voler jugar a la idea de
l’existència d’un destí i veure com el tema de la solitud, iniciat en Els
convidats i continuat en La partida i, sobretot, La cuina, m’envolta. Si fos
optimista diria que és una bona senyal. Si fos pessimista diria que es tracta
d’un tema repetidíssim per tothom i, per tant, ja sense interès. De moment, em
declararé agnòstic.
“El tránsito instantáneo hacia otras voces
y otros ámbitos es una de las secretas ventajas que tiene la literatura sobre
la vida, porque en la vida ese tránsito nunca es tan sencillo, mientras que en
los libros todo es posible y además, muchas veces, de una forma asombrosamente
fácil.” (170) Perquè a la vida no ens podem fer
fonedís, per molt que ho desitgem en masses ocasions, i hem d’afrontar
qualsevol situació fins al final, qualsevol conversa insoportable, fins que el
nostre interlocutor (més aviat monologuista) decideix donar-la per acabada.
Abans d’anar a torturar a la seva propera víctima.
Molt interessant la referència a elements ja
mostrats a la primera part del llibre tot dient d’on neixen, quin fet real els
ha convertit en realitat literària. És a dir, mostrant algunes de les tècniques
creatives dels escriptors: partir de la realitat per arribar a la literatura.
Com l’exemple de la pàgina 176 quan ens explica la creació del personatge de
Teixeira. O aquest altre exemple: “vete a follar, me dijo. Quedé muy
desconcertado, aunque en honor a la verdad debo decir que a la larga su frase
me fue útil, me sirvió en bandeja el desenlace de El mal de Montano.” (190)
“Me pregunto también por qué debo pedir
disculpas por ser tan literario si a fin de cuentas la literatura es lo único
que podría llegar a salvar el espíritu en una época tan deplorable como la nuestra.”
(201)
“A comienzos del siglo XXI, me encuentro
solitario y sin rumbo en una carretera perdida.” (227)
Endinsant-se en el seu següent canvi, el pas
del diarista a l’home enganyat, el narrador diu: “quiero adentrarme en la
irrealidad, huir de tanto odioso fantasma, de tanta fabricación y mascarada,
huir de una realidad que ya no tiene sentido.” (241) I
no s’equivoca. De vegades, l’única esperança de sobreviure rau, precisament, en
fugir de la vida.
“Apagar la luz y quedarte a oscuras con
todos los personajes de Hopper.” (274) Quina imatge
més potent. Quina tristesa més extrema. Quins records de la tardor de Madrid,
recorrent el Museu Thyssen admirant cor-encongit els quadres de Hopper.
“Sin las ruinas de esos recuerdos [els
nostres], sin la memoria, sería aún más angustiosa la vida, aunque tal vez sea
aún más angustioso darse cuenta de que cuanto más crece nuestra memoria, más
crece nuestra muerte.” (287) I encara afegeix: “porque
el hombre no es más que una máquina de recordar y de olvidar que camina hacia
la muerte.” (287)
La quarta part del llibre, les notes
transcrites del suposat diari (El diario de un hombre engañado) recupera (i
supera) l’interés perdut a la segona part, quan la voluntat enciclopèdica havia
aturat el ritme del llibre. Ara reapareixen múltiples referències literàries
(Kafka, Gide, Sebald, Pombo, Walser, Mann, Proust, Suskind…) entre reflexions
cada vegada més interessants. Potser perquè cada vegada són més viscerals, són
més dolgudes, més existencials.
Davant la proposta d’anar a Matz, una muntanya
suïssa, a unes estranyes sessions de lectura a l’aire lliure, el diarista es
pregunta: “¿Merece la pena emprender ese viaje tan largo sólo para volver y
contar la inacabable serie de sucesos raros que me habrán acontecido?” (298) I el que és millor és la seva segona pregunta: “¿y si me quedo
en casa y simplemente los imagino?” (298) El dubte
sobre la necessitat de viure allò que s’escriu, sobre la necessitat d’haver-ho
vist per a poder-ho recrear. Un dubte que no té resposta, clar. Que Vila-Matas
el tanca amb una pregunta oberta: “¿Y si a fin de cuentas resulta que es
mucho más raro, anormal o estúpido el zumbido sordo de la lavadora, que estoy
atentamente escuchando ahora?” (299)
L’entrada del 21 d’abril (p. 299-302) és una
brillant crítica a la mentida del dia de Sant Jordi: “van en aumento los
analfabetos e iletrados de este país, pero ese parece ser lo de menos, cada vez
se celebran más días del libro.” (299) El llibre com a
element mercantil, no com a font de lectura. No cal que els que compren llibres
per Sant Jordi els llegeixin, només cal que els comprin. Tres pàgines de ràbia
i odi cap a tots aquells que trafiquen amb llibres: “poniendo bombas
mentales a todos esos hombres de negocios que editan libros, a los directores
de departamento, a los líderes del mercado, a los equilibristas del marketing y
a los licenciados en economía.” (300) I, una vegada
més, no s’equivoca.
________________
Enrique Vila-Matas, El mal de Montano (Anagrama)
Començat_ 06/12/12 / Acabat_ 02/02/13
Començat_ 06/12/12 / Acabat_ 02/02/13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada