La novel·la de les ànimes, Jordi Cussà

  A vegades, una dedicatòria ens fa plantejar abandonar un llibre. Ni tan sols començar-lo: n’hi ha molts d’altres que esperen el seu torn.

Quan Jordi Cussà dedica el llibre “a tots els éssers humans, pretèrits i futurs, que s’esforcen en construir una cosa única: la humanitat”, les ganes de llençar el llibre hi són. El fet de ser l’únic llibre a la maleta en un viatge matiner a Madrid (vol de les 6),  fa que em resigni i li doni una oportunitat. O, més ben dit, que pratiqui un exercici de massoquisme… bé, temps al temps.

De moment he de rectificar (que en el meu cas no és pas de savis, sinó d’enzes, per haver-me precipitat) i dir que les primeres 20 pàgines són prou interessants. Amb l’excusa de fer venir el nebot d’Amèrica se’ns mostra una visió externa de la nostra realitat. Ens mirem amb uns altres ulls i uns paràmetres diferents. I això és interessant. Potser sobren algunes expressions pedants, potser no calia utilitzar tantes vegades la paraula “atàvic” en només 20 pàgines però, de moment, una agradable sorpresa.

Que continui¨.

Però no ho fa.

A la pàgina 31 s’introduexien tres contes (sota el títol general “tres genis en un tríptic”) i l’avorriment, les poques ganes de seguir llegint, retornen. Cussà justifica la inserció innecessària d’aquests contes dient que tindran rellevància amb els següents aconteixements, però sembla una excusa molt pobre per contrarrestar el tedi provocat per aquests contes.

Pàgina 46. Fins aquí hem arribat! Tanco el llibre. Em plantejo si el seguiré llegint. No es pot acceptar que, de sobte, el senyor Jordi Cussà, nascut l’any 1961 i que, per tant, va publicar aquest llibre amb quaranta-i-pocs, després de tanta pedanteria lèxica, tants “llur”, “car” i demés, ara ens etzibi aquest horrible “noway”. Hem passat de la pedanteria lèxica a la pedanteria a seques. La voluntat de modernor, l’excrecència de les aparences.

Deixo el llibre. Adéu. No et vull veure mai més.

Però quan la son no arriba en el vol de tornada Madrid-Barcelona i l’avorriment apreta, retorno el llibre. Encara que només sigui per veure fins on pot arribar a caure de baix. Quin remot fons llardós pot assolir.

I tornem a repetir el maleït “noway” (66). Quan pensava donar-li una segona o tercera oportunitat al llibre. I intento concentrar-me en el text, de veritat, però el dubte de per què La Magrana ha editat aquest llibre no em marxa del cap.

Cada nou capítol de la “novel·la de les ànimes”, del relat dintre del relat (tot i que temo sinó serà de tot el llibre sencer) és una tortura. En el quart, quan comença a explicar com les diferents ànimes han anat passant de personatge famós en personatge famòs, deixo novament el llibre. De fet, puntualment, em plantejo de llençar-lo per la finestra d’aquest tren de rodalies: mai m’han agradat que m’adoctrinin. I molt menys d’una manera tan barroera.

Però segueixo llegint. La tossuderia ben poques vegades és una virtut i, aquesta ocasió, no n’és l’excepció. Segueixo llegint els relats poc interessants enviats per les ànimes, transcrits per l’Ìcar i traduïts per en Jordi Ramon. Sí, això és el que estic llegint. Aquesta és la tortura que m’estic infligint. Uns relats que parlen d’Homer i de Darwin, de Cervantes i de Jorge Luis Borges i de Jesús i de Plató… “noway”! I sóc innocent i penso que potser és per aquí per on van ser engatussats els editors: la pseudo-cultura pedantera publica molt. (les amistats més)

Agafada amb pinces, una frase interessant (per fi!): “és veritat que a vegades, a través dels somnis o del pensament, tenim reflexos del nostre coneixement com a ànimes, per més que reduïts per la Ignorància Científica, mistificats per les Perversions Socioculturals, i esfilagarsats dins el cos de l’Espai-temps terrestre, però no sempre ens ajuden a ser feliços com a humans, ni de bon tros.” (167) No cal dir res més.

I s’acaba. I prefereixo no dir com: no desitjo tant mal a ningú.
______________

Jordi Cussà, La novel·la de les ànimes (La Magrana)

començat_ 09/11/12 / acabat_ 25/11/12