I en aquesta introducció també ens mostra,
mica en mica, sense cap pressa, conscient que té encara moltes pàgines per a
fer-ho, el seu estil àcid i crític: “In the arts, their audience would be
the inevitably small minority of truly cultivated people as opposed to the mob,
who wished only to be entertained or to be assured they were cultured.” (XI) I afegeix, reblant el clau, “by now, if one need edit, the mob
was better known as the middle class.” (XI)
“By the mid-1960s the conviction was not
merely that realistic novel was no longer possible but that American life
itself no longer deserved the term real.” (XIV)
Posant un mirall davant moltíssima gent (jo
inclòs) Wolfe diu: “the young person who decides to become a writer because
he has a subject for an issue in mind, because he has something to say, is a
rare bird. Most make that decision because they realize they have a certain
musical facility with words.” (XXII) Exacte. És només
amb el pas del temps, a mesura que l’escriptor va vivint, que troba temes dels
quals vol o creu que ha de parlar.
Bon començament, a mode de pròleg, que ens
mostra el que ja se’ns havia dit a la introducció: el canvi d’una societat.
L’alcalde de Nova York va a Harlem a fer una assemblea i es troba superat per
un grup que l’escridassen i l’obliguen a fugir: “do you really think this is
your city any longer? Open your eyes! The greatest city of the twentieth
century! Do you think money will keep it yours? (13)
Reflexiona l’alcalde vençut.
Bona manera de mostrar el racisme a través del
perspectivisme: en Sherman està en una cabina amb el gos a coll i s’espanta
veient que s’apropa un noi jove de color. Al final, el noi canvia de vorera i
en Sherman pensa que ha tingut sort, que no ha estat atacat, “not once did
it dawn on Sherman McCoy that what the boy had seen was a thirty-eight-year-old
white man, soaking wet, dressed in some sort of military-looking raincoat full
of straps and buckles, holding a violently lurching animal in his arms,
staring, bug-eyed, and talking to himself.” (25)
Veient la rebuda de l’alcalde a Harlem per la
tele (descrita en el pròleg del llibre), Larry Kramer, segon personatge
principal presentat, pensa: “once he was the Mayor of New York City, Now he
is the Mayor of White New York.” (42)
El fet de mostrar els dos personatges de
manera paral·lela, dedicant-los un o dos capítols sencers a l’un i després a
l’altre, potser fa mandra al principi perquè no volem conèixer a un nou
personatge, volem seguir aprofundint en l’afer d’en Sherman… però a mesura que
les dues històries evolucionen, que se’ns mostra indirectament que són
simultànees (sobretot gràcies a l’ajuda de la revolta de Harlem que funciona
d’àncora temporal) anem valorant aquest recurs de l’autor. Gràcies a aquest
paral·lelisme, veiem com dues persones poden conviure en la mateixa ciutat,
compartir alguns conflictes, però ignorar-se l’un a l’altre. Fins que algun
element els apropa. Un element que encara no ha aparegut, però que és imminent
que ho faci: hi ha certes estratègies literàries que, per repetides, són fàcils
de predir.
Parlant de la mena de casos amb els quals
s’enfronta Kramer com a ajudant d’advocat d’homicidis, Wolfe diu: “it was
just poor people killing poor people. To prosecute such cases was to be part of
the garbage-collection-service, necessary and honorable, plodding and
anonymous.” (123)
I es produeix la primera aproximació, que no
contacte, dels dos personatges, el primer punt d’unió real: una trucada al
bufet d’advocats de Kramer els indica que hi ha un noi hospitalitzat a punt de
morir i que no saben si va caure o bé si va ser atropellat per un Mercedes… i
el lector sap perfectament de quin noi estan parlant i a quin Mercedes estan
fent referència, el d’en Sherman.
Les peces del trencaclosques comencen a
encaixar. I ho fan visiblement, per por de perdre els lectors pel camí. A hores
d’ara està al límit de passar a ser un llibre fàcil, vanal i frívol adreçat a
un públic majoritari. El meu principal temor en el moment de començar-lo a
llegir.
Bona mostra de la separació poder/societat,
del conflicte entre el sistema i la realitat: “They [els jutges i advocats]
were terrified to go out into the heart of the Bronx at high noon and have
lunch in a restaurant! Terrified! And they ran the place.” (150) Per això es descriu la depriment escena d’en Kramer menjant un
entrepà per dinar al mateix edifici on treballa. I no està sol.
L’explotació blanca dels Estats Units, segons
el Reverend Bacon: “The red man, he was in the way, and he was eliminated.
The yellow man, he could lay rails across it, but then he was shut up in
Chinatown. And the black man, he was in chains the whole time anyway. And so
you owned it all, and you still own it.” (172-3) I no
s’equivoca.
Bona manera de mostrar certs criteris
periodístics que ja s’intuïen en els 80 i que ara semblen ser els predominants:
“just think of the fine sense of gutter syntax that inspired them to create
a headline that was all verbs and objects, with the subject missing.” (186)
“Like more than one Englishman in New York,
he [Fallow] looked upon Americans as hopeless children whom Providence had
perversely provided with this great swollen fit fowl of a continent.” (188)
A partir de la pàgina 150, més o menys, els
capítols deixen de ser exclusivament dedicats a un sol personatge. És a dir, a
mesura que el lector comença a fer les connexions necessàries entre els
diferents personatges de l’obra, comença a veure que tenen (o tindran) punts en
comú, l’estructura del text també es modifica per a reforçar aquesta idea. Les
delicadeses de l’engranatge novel·lesc.
I no és fins a la pàgina 209 que dos
personatges del llibre (Peter Fallow i Ed Fiske) coincideixen en un mateix
espai (el restaurant Leicester’s) i són, a més, presentats l’un a l’altre. Les
peces ara sí que ja comencen a encaixar.
“Well, she –she don’t have to worry about
that, said Kramer. In a room with three people who said She don’t, he couldn’t
get a doesn’t out of his mouth.” (217)
“From his viewpoint [d’en Fallow] the Bronx
was like the Arctic. It was somewhere to the north, and people didn’t go
there.” (239)
La mediocritat de la feina d’en Kramer
resumida en una frase: “with a heavy heart he realized he was actually going
to have to sit down and talk to these three germs and get something coherent
out of them about a man named Pimp who shot a man who knew a man who may or may
not have known the whereabouts of forty suits.” (246)
Descrivint la feina d’en Sherman a Wall Street
a la seva filla, de vegades l’única manera de fer entendre coses complicades: “just
imagine that a bond is a slice of cake, and you didn’t bake the cake, but every
time you hand somebody a slice of the cake a tiny little bit comes off, like a
little crumb, and you can keep that.” (260) I, de fet,
no ho fem tots això de viure de les engrunes que ens deixen recollir?
Seguint amb la creació de connexions entre els
personatges, reforçat ara per la cadena causa-efecte, Wolfe mostra sàviament
com la publicació de l’article de Peter Fallow al the City Light sobre
l’atropellament de Lamb provoca tot un seguit de reaccions in crescendo: Sherman és incapaç de tancar un tracte milionari amb els francesos,
Kramer és advertit que els seus encarregats estan enfurismats… sense pressa,
s’ha anat forjant la història, el conflicte i, a partir d’ara, unes 280 pàgines
dintre de la narració, es preveu que les accions començaran a succeïr-se a un
altre ritme.
Bonica imatge: “that hour in the dead of
night when drinkers and insomniacs suddenly wake up and know it’s all over.” (344) Que, per cert, recorda molt a una altra bona frase de Cioran: “Después
de medianoche empieza la embriaguez de las verdades perniciosas” (dins Del inconveniente de haber nacido)
“Why was it that these days all the little
girls were dressed like ladies and their mothers were dressed like teenage
brats?” (363)
El capítol 15, The masque of the red death,
és una brillant i satírica mostra d’aquesta foguera de
les vanitats, d’aquest ball de màscares en el qual viu constantment en Sherman
i, en diferents graus, bona part de la població. Una festa a casa d’una família
adinerada a la qual “tout le monde” (370) (en
francès a l’original per resaltar la pedanteria vàcua de l’acte) que és algú hi
va. Una festa per aparentar, per presumir de dones esquelètiques i
emperifollades, de riqueses, de vacances… una precisa dissecció d’un moment,
d’un grup social, d’unes pantomimes que encara perduren.
“She was intoxicated, not by alcohol
–alcohol was fattening– but by society.” (399)
L’estupidesa creixent: “once it’s on TV and
all over the nespapers, people figure it’s important. They figure they got to
get excited about it.” (422) Una mostra més del
pensament tele-dirigit; del poder del control de les masses; del per què, cada
vegada més, internet, la televisió del segle XXI, serà més restringit i controlat.
I com totes les demés parts importants del
llibre (l’accident, la connexió entre els diferents protagonistes…) la
re-aparició del company de Lamb disposat a explicar què va passar la nit de
l’accident, succeeix discretament enmig d’una escena quotidiana. Però el lector
sap que a partir d’aquest punt, tot canviarà. Aquesta és una altra de les
virtuts de la narrativa de Wolfe.
Bona manera de mostrar com, malgrat tot, la
vida continua. Quan en Sherman és arrestat i conduït a comissaria, veu la vida
a través de la finestreta del cotxe de policia, “heartlessly, Park Avenue,
le tout New York, would go on living its every day life.” (497) Fins i tot quan ell és humiliat a la cel·la, quan és mossegat
per una rata, escarnit pels demés presoners, ell que era un déu a Wall Street,
la vida continua.
Un altre exemple d’aquesta mateixa idea, tot i
que en aquest cas mostrat amb voluntat de criticar l’esnobisme de l’alta
societat americana, apareix quan Ruskin té un atac de cor enmig d’un restaurant
de luxe mentre Fallow l’estava entrevistant per descobrir més coses sobre la
seva dona, l’amant d’en Sherman. Ruskin té l’atac de cor i ningú fa res per
ajudar-lo. La presència d’aquell cos inert al terra del restaurant esdevé un
problema únicament protocolari per a la resta de comensals: “if an old man
was dying on the carpet a few feet from your table, what was the proper thing
to do? Offer your services? […] Stop eating until the drama had played itself
out and the old man was out of sight? But the orders were in, and the food had
began to arrive […] Avert your eyes? Well, perhaps that was the only solution.
So they averted their eyes and returned to the picturesque dishes.” (608-9)
I, de sobte, el problema d’en Sherman esdevé
polític, encara més, quan hi intervé l’alcalde de Nova York: recolzar a en
Sherman és girar l’esquena a la comunitat de color i això podria fer-li perdre
les eleccions. Cal que ataqui a en Sherman. I potser l’alcalde no hi està del
tot d’acord, potser creu que no és just amb en Sherman, però tal i com el seu
conseller li diu (fent un resum perfecte de la trama central del llibre),
resulta que en Sherman “hit the wrong kind of kid in the wrong part of town
driving the wrong brand of car with the wrong woman, not his wife, in the
bucket seat next to him.” (626)
“Whaddaya want, a gold star for ethics… or
your own funeral?” (632) És a dir, la pregunta
kantiana sobre les nostres accions: hem d’actuar bé perquè volem el bé? I ell
respon que hem d’actuar bé per deure. En aquest cas, Killin, l’advocat d’en Sherman
li mostra la necessitat d’actuar malament pel bé dels interessos propis.
Bona manera de descriure el procés de creació
d’un escriptor, com la història neix a l’interior i lluita per sortir: “the
story existed not only in his mind but in his skin and his solar plexus. It
surged like a current in every axon and dendrite of his body. As soon as he got
near the word processor, the story would pour out of his fingers.” (642)
I quan el llibre acaba, després del judici
final, de la revolta dels espectadors, però també de la revolta interna d’en
Sherman, que ja no és l’home de Wall Street sinó un supervivent, la sensació és
de lleugera decepció. L’interès que s’havia anat creant al llarg del llibre no
és satisfet en aquest final. Potser per això hi ha l’epíleg en forma de notícia
de diari que dóna a conèixer què ha passat amb la majoria de protagonistes del
llibre un any després, quan Henry Lamb mor definitivament. Un epíleg correcte
que connecta i reforça la idea del Nou Periodisme iniciat per Wolfe, però que
tampoc no acaba de satisfer les expectatives aixecades al llarg de les
anteriors 730 pàgines. Potser aquí rau el problema: el llibre és massa bo per
trobar un final que hi estigui a l’alçada.
________________
Tom Wolfe, The Bonfire of the Vanities (Picador)
Començat_ 30/10/12 / Acabat_ 27/01/13
________________
Tom Wolfe, The Bonfire of the Vanities (Picador)
Començat_ 30/10/12 / Acabat_ 27/01/13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada