Durant molts anys, (sobretot quan era més jove i menys expert en ignorar falòrnies) només em topava amb la imatge arquetípica de l'escriptor que planifica, estructura i organitza totes i cadascuna de les pàgines dels seus textos com si es tractés d'un arquitecte dibuixant els plans d'una nova casa. Per sort, vaig topar-me amb en Kerouac i la seva escriptura automàtica i amb en Bukowski i els seus textos tan orals i vaig descobrir que ser escriptor no implicava necessàriament seguir uns paràmetres tan delimitats per la tradició. És a dir, que no calia que em sentís malament o inferior pel fet que tots els meus textos parteixen de l'emoció, d'una frase, d'una paraula fins i tot, i són ells qui em porten fins al final i no pas jo qui els estructura i planifica i entrelliga. Aquí, Enda Walsh confirma que ell també era un escriptor a raig, que algunes de les seves millors obres van ser escrites en dues setmanes i, sobretot, que no sap d'on surten molts dels personatges ni tampoc entén tots els finals de les seves obres. I no puc expressar en paraules com m'hi sento d'identificat.
M'està costant molt entrar en el text. Intento imginar-lo muntat a l'escenari i vull creure que és millor, que el dinamisme de l'escenari el fa millorar. Que potser si llegís The art of entertainment no m'agradaria tant com haver vist l'obra representada fa ara tants anys al Temporada Alta. Sí, vull creure-hi, però em costa.
"In life, most people end up with the things they don't really want... It gives those who have it all something to look down at."
I acabo el text amb la mateixa sensació que m'ha acompanyat tota l'estona: alguna cosa s'està perdent en el paper, algun punt subversiu, irreverent, suposo que divertit, no acaba de ser transmès per escrit. I potser és la primera vegada que em passa llegint un text teatral. Curiós.
_____________
Enda Walsh, The Ginger Ale Boy
començat_ 10/5/23 // acabat_ 21/5/23
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada