L'edat dels vius, Mar Bosch Oliveras

 L'Orwell, a 1984, tancava al pobre Winston Smith a l'habitació 101 per castigar-lo. I quin era el càstig? Un complicat artilugi que li tapava la cara i a dintre hi havia una rata a punt per atacar-lo. La font dels meus malsons durant força temps. La Mar Bosch, comença el llibre fent baixar a l'Elisa a les clavegueres i ser mossegada per desenes de rates. Però ho fa de manera desenfadada, sense èpica ni exageracions, però de manera descriptiva, irònica i crítica alhora. I ja ens marca el to del llibre.

"perquè som així -érem-, una civilització que no li importa morir, però sí fer-se vell."

Hem passat de la veneració cega i absolutament obedient als vells a l'oblit i la marginació. Els avis han desaparegut de les televisions, dels teatres, de les nostres cases i de les nostres vides perquè ens fan nosa. Tot sembla centrat a l'entreteniment i el gaudi dels joves i la gent gran és sistemàticament arreconada. Les noves tecnologies han rematat la feina. A ningú li sembla estrany que algú li digui a un avi que li demani al seu fill o nét que li faci una operació amb el mòbil donant per fet la seva incapacitat tecnològica. Però encara recordo en Marcel Salleras (a punt de jubilar-se a la UdG) davant un primogènit ordinador l'any 98, quan nosaltres tot just començàvem a descobrir els xats. 

Bona jugada, la de la Mar, reutilitzant el tetrafàrmac d'Epicur (una de les meves debilitats) com als quatre punts que remarcaven als ciutadans "els Amos de la ciència": 

1. "gaudir la vida perquè no n'hi havia cap altra" 

2. No tenir por a la mort. 

3. "Les coses bones eren fàcils d'aconseguir (perquè ells ens hi ajudarien). 

4. Les coses dolentes eren fàcils de suportar (perquè tindríem assegurats l'aliment la casa, els amics i els amants)". 

Què entenien per "coses bones", com garantirien els amics per fer més suportables les "coses dolentes"? Doncs friso per veure-ho. 

I segueix ressonant 1984 amb les llums de neó dels cartells amb missatges que omplen els carrers de Ciutat Jardí. I també amb la "llenguafliua", el llenguatge que es parla a la ciutat, plagat de metàfores i d'ensinistraments. 

Fa gràcia veure que reapareix amb freqüència el cartell gegant que presideix la ciutat amb la cita grega: "no era. Vaig ser. No sóc. No importa." i imagino que la Mar devia fer la mateixa classe que jo a la UdG. I recordo com a mi també em va colpir fins al punt que la vaig apuntar en un raconet dels meus apunts. Uns apunts que no he mirat mai més. 

"El record de la gent, que si no el guardes bé se te'n va primer pels detalls i després s'escola tot."

I arriba la segona part del llibre, i l'illa de Sant Pere i els ressons de Lost són inevitables, però també del Macondo de 100 años de Soledad. Perquè aquí, com allà, també ens expliquen la creació d'una nova ciutat, la importància dels fundadors, el paper de l'església... I aquí és quan ens comencem a preguntar més seriosament qui és el narrador omniscient que ens parla de Sant Pere i que també fa comentaris sobre l'Elisa Neri. Una divinitat, potser? Un mestre titellaire que mou tots els fils? Una mica de cada? 

I quan encara estem amb aquests pensaments ja arriba la tercera part on l'Elisa recupera la veu cantant i ens explica com ha estat això de tenir l'oportunitat de viure una segona vida. Què ha significat fugir del món encorsetat de Ciutat Jardí i de la Cura que feia que ningú envellís i retornar a una experiència vital més natural i, per què no dir-ho, real. I no cal ni dir quina prefereix l'Elisa. I tampoc cal dir quina sembla preferir (malauradament) la societat actual prefabricada, operada i incapaç d'acceptar l'envelliment.

___________

Mar Bosch Oliveras, L'edat dels vius

començat_ 23/3/23 // acabat_ 8/4/23