Manual de teoría y práctica teatral, José Luis Alonso de Santos

Després d’un any de pràctica agosarada, arriba el moment de la teoria, de cercar solucions als errors trobats, de buscar nous camins, de conèixer més sobre el món del teatre.

Comencem malament, però. Davant la pregunta què es el teatre?, la resposta inicial del llibre és: “una forma de comunicación artística que se ha dado a lo largo de los tiempos hasta nuestros días, entre unos emisores (creadores del hecho escénico) y unos receptores (público)” (19). Una definició excessivament teòrica, encorsetada que, de fet, podria aplicar-se, també, a d’altres camps com la ràdio o la televisió en els quals també trobem un emissor i un receptor. Amb la voluntat de concretar una mica més, l’autor afegeix: “que se realiza por medio de unos códigos establecidos por la tradición del propio arte teatral” (19) No ho arregla massa: està definint una paraula utilitzant la pròpia paraula a definir: el teatre utilitza uns codis teatrals, però quins són? Si ja no entenem teatre, com podem entendre quins són aquests codis teatrals? Potser l’error està en plantejar la qüestió sobre què és el teatre.

Però bé, seguim.

Sartre: “Ya que la creación no puede realizarse sin la lectura (el teatro sin la representación), ya que el artista debe confiar al otro el cuidado de terminar lo comenzado […] toda obra literaria es un llamamiento. Escribir (interpretar) es pedir al lector (espectador) que haga pasar a la existencia objetiva el descubrimiento que yo he intentado por medio del lenguaje.” (23-24) És la idea que una creació literària, teatral, artística… està morta sense el receptor que és qui s’encarrega d’otorgar-li vida. Una vida que pot ser diferent per cadascú.

Peter Brooks: “apenas se necesita el teatro y apenas se confía en sus laborantes. Por lo tanto, no cabe suponer que el público se agrupará devoto y atentamente. A nosotros nos toca captar su atención y ganar su fe.” (24) Davant d’espectacles de masses, de saturacions mediàtiques i visuals, el teatre ha de ser capaç d’atreure el públic, ja sigui perquè aporta un tret diferent, major qualitat, immediatesa, vivesa, singularitat…

Ara sí, una millor definició de teatre: “seres humanos, hablando a otros seres humanos de los problemas de los seres humanos.” (24)

“Con el teatro rompemos el espacio, el tiempo y la función de los objetos: convertimos los pocos metros cuadrados de un escenario en la ciudad de Verona, y el instante real en que vivimos lo trasladamos al siglo XVII, o al futuro.” (27)

“El escenario es un laboratorio humano en el que se dan las condiciones ideales para observar el fenómeno de la existencia en toda su complejidad.” (28) Exacte: tots aquells que rebutgen el teatre complex, d’emocions contraposades, de dubtes i recels, estan ignorant la realitat humana.

“El contenido y el lenguaje de una obra teatral expresan una visión del mundo.” (30) I per això mateix, afirma Alonso de Santos, hem de prendre una posició en el moment d’afrontar un text, hem de tenir clar quin món volem mostrar, quina perspectiva volem aplicar-li. És a dir, cap a on volem dirigir l’atenció dels espectadors; quina parcel·la de realitat és la que els volem mostrar.

“Un espectador busca desde los primeros momentos de una obra teatral descubrir el planteamiento de la misma: ¿de qué se trata?, ¿de dónde vienen los personajes?” (50) és la feina del director decidir quan vol donar aquesta informació. Sí que resulta interessant marcar unes pautes, mostrar certes convencions que ajudin als espectadors a endinsar-se dins l’obra, però no cal donar-ho tot mastegat ja d’entrada.

“Cuando el final es verosímil, creíble, y artísticamente creativo, el público se siente satisfecho. Si está de acuerdo con su ideología, le gustará aún más y dirá que es como la vida misma.” (53) Tots tenim una necessitat de final, de trancament. Desenganyats com n’estem d’una vida que no té una conclusió, sinó que simplement s’acaba, busquem en el teatre aquesta finalització lògica, plausible, però que no sempre és necessària i, per tant, no s’hauria de forçar.

Interessant, dues tendències que trenquen el teatre clàssic: el minimalisme i l’antiestructura. Manipulació de l’espai, del temps, de l’ordre de les accions, de les expectatives del públic.

William Layton: “el teatro es la síntesis de la verdad, esencia de la realidad. En dos horas de una buena obra de teatro habrá más crisis y conflictos que en la mayoría de las vidas de todos nosotros.” (66)

Strindberg: “En nuestros tiempos nuevos, lo más interesante es el desarrollo psicológico. Nuestras almas, curiosas de saber, no se contentan con ver suceder algo ante sus ojos, sino que quieren enterarse también de los motivos.” (72) Per això convé que l’obra mostri molt més d’allò que es diu, que els silencis parlin, que les pauses signifiquin.

“La vida es tediosa como una vieja historia vuelta a contar, dijo Shakespeare, y contra ese tedio las gentes de teatro intentamos crear nuevas intrigas, o viejas intrigas contadas de una forma nueva.” (92) Perquè, efectivament, cada nova obra sembla aportar quelcom, una relectura, una novetat, el que sigui, però quelcom que cal ser mostrat damunt d’un escenari. En el cas de les bones obres, clar.

Alfred Jarry amb el seu Ubú Rei (ressenyada aquí) ens mostra “la risa grotesca, los héroes ridículos, y la burla irónica de una vida asentada sobre falsos valores y principios.” (124) L’antiheroi, el dèspota, l’hipòcrita, el fals: el reflex de la nostra societat.

Els personatges del teatre de l’absurd: “un personaje de la incomunicación, al borde del no-ser y de la más absoluta soledad.” (125-126)

Patrice Pavis: “la puesta en escena es siempre una puesta de imágenes.” (158) unes imatges insinuades pel text i que s’han de reproduir damunt l’escenari o bé ajudar a generar-les en els espectadors a través d’altres estrategies, ja siguin lingüístiques, sonores…

“El actor debe ser capaz de utilizarse a sí mismo en su totalidad como instrumento creativo, y uno de los elementos esenciales de esa expresión es su propio cuerpo.” (302) El director hauria de saber tocar aquest instrument, extreure’n les notes desitjades.

“Las palabras son semillas encapsuladas que han de crecer y llenar el espacio cuando son interpretadas en escena.” (307) Una definició massa ensucrada, però certa.

La veritat damunt l’escenari: “la coherencia de las acciones que realizamos nos conduce a la verdad escénica.” (341)

“Dirigir es decidir y ser coherente, estimular, sostener, y ayudar a los actores encontrando su forma expresiva apropiada.” (384)

“Es adecuado saber mucho de la obra  llegar con muchas ideas a los ensayos, pero hay que tener en cuenta que vamos a trabajar con seres humanos, no con autómatas, personas que van a aportar a los personajes un físico, un temperamento, su propia vida y su propia creatividad.” (390) Així, a Tu i Jo, el personatge de la DONA va anar variant a mesura que l’actor analitzava d’aprop a la seva àvia i anava incorporant gestos i paraules d’ella.

“En los ensayos de mesa el director explica el análisis que ha realizado de la obra (división en partes, resumen de cada escena, conflictos principales, antecedentes, relaciones entre los personajes) […], de forma progresiva, de lo general a lo concreto y específico.” (393)

Passos damunt l’escenari:

a)     decidir l’escenari i intentar fer-lo quan més aviat millor per permetre als actors de familiaritzar-s’hi.

b)    buscar allò extern, “tipologias, signos, comportamientos, las relaciones entre los personajes, movimientos escénicos, etc.” (397)

c)     afegir la música i el so, el vestuari i la il·luminació.

I el producte ja està acabat. L’obra ja pot ser estrenada. No comenten que ara ve el més difícil: trobar teatres on representar-la. 
___________
José Luis Alonso de Santos, Manual de teoría y práctica teatral (Castalia)
començat_ 18/02/12  /  acabat_ 18/02/12

Ubu roi, Alfred Jarry

Fa anys (tants com 16) al teatre de Girona es va representar Ubú president dels Joglars. Convertint l’Ubú rei en un Jordi Pujol delirant, necessitat d’amor i fama, recordo que va ser una d’aquelles obres que, mentre les mires, desitges que no s’acabin, que continuïn per sempre. La recordo divertida, cínica, cruel quan calia. I jo (o el meu jo adolescent), en vaig sortir entusiasmat.

Aquest va ser el meu primer contacte amb el personatge d’Ubú rei.

Els anys i una visita a França em van permetre aconseguir el text en la seva versió original i, malgrat el meu francès inexistent, m’animo a llegir-lo. A conèixer (o a retrobar) aquest personatge “qui représentait tout le grotesque que fût au monde” (com ens diuen a la contraportada).

Només de començar, veiem que Ubú és feliç tal i com està (més per mandra que per res més, segurament) i que és la seva dona qui l’apreta a desitjar més, qui l’anima a matar a tothom que convingui per poder arribar a ser rei. I ell, com que és així de poca-pena, cedeix i fins i tot s’acaba convencent que és idea seva.

Ubú és constantment ridiculitzat per l’autor: “Vous empestez, Père Ubu. Vous ne vous lavez donc jamais?” (18) li pregunta el Capitaine Bordure.

Més endavant, quan s’explica el seu pla per assassinar el rei enverinant-li el menjar, el mateix capità Bordure el torna a homiliar assegurant que ell no s’estaria de punyetes i que li tallaria el cap al rei deixant en evidència a Ubú i fent que tota la comitiva exclami “oui! Voilà qui est noble et vaillant.” (23)

Pobre Ubú, un home que fa pudor, que és un covard i té somnis de grandesa… la història promet.

Ubú mata el rei i s’autocorona rei i, llavors, aconsellat pel capità Bordure, comença a donar or als subdits, és a dir, compra la seva obediència. I ho fa descaradament, sense subtilesa, donant-los l’or tot dient: “promettez-moi de bien payer les impôts.” (35) És a dir, jo ara us dono xavalla, però a canvi vosaltres m’heu de pagar els vostres impostos mes rere mes.

De moment Ubú té bons consellers, però la seva estupidesa augura el seu fracàs. Un governant, com digué Maquiavel, ha de dominar als seus súbdits, els ha de tenir atemorits perquè la por genera obediència (la por controlada, clar, perquè l’excés de por, d’opressió, deriva en revolta). Ubú els vol comprar i això només pot generar avarícia i ganes de tenir més diners. I, a la llarga, traïció.

I comença la bogeria d’Ubú: convoca a tots els nobles a parlar i amb el cap ben alt els diu “J’ai l’honneur de vous announcer que pour enrichir le royaume je vais faire périr tous les Nobles et prendre leus biens.” (41) Perquè, ara que és rei, Ubú ha perdut el nord i només pensa en agafar els diners de tothom. Primer mata tots els nobles per quedar-se la seva riquesa i després mata als advocats perquè també n’espera poder treure alguna cosa. I quan la Mère Ubú s’exclama “Eh! Que fais-tu, Père Ubu? Qui rendra maintenant la justice?” (46), ell respon tot convençut: “Tiens! Moi. Tu verras comme ça marchera bien.” (46) Perquè aquesta és una característica dels arrogants, dels suberbis: estan convençuts que no necessiten de ningú més que ells mateixos.

Després, mata als encarregats de les finances i de cobrar impostos i diu que no hi ha cap problema, que ell mateix s’encarregarà d’anar a cobrar els impostos, però no s’adona que havent matat als rics, pocs impostos podrà cobrar.

Va a la primera casa a recollir els impostos. És la casa d’uns pagesos pobres i ell els diu que li paguin, però ells no tenen res. En aquest punt se’ns mostra una mica més el caràcter risible d’Ubú i com tothom se’n riu d’ell. Ubú, intentant espantar al pagès, li diu: “écoute-moi bien, sinon ces messiers te couperont les oneilles. Mais, vas-tu m’écouter enfin?” (48) i el pagès, dignament, li respon: “Mais Votre Excellence n’a encore rien dit.” (48)

Bordure parla amb Ubú i li intenta fer veure que no està actuant correctament: “Depuis cinq jours que vous étes rois, vous avez commis plus de meurtres qu’il n’en faudrait pour damner tous les saints du Paradis. Le sang du roi et des nobles crie vengeance et ses cris seront entendus.” (50) Però la resposta d’Ubú és fer-lo presoner acusat de traïció. Així d’encegat està Ubú.

La seva ceguera és tan gran, de fet, que instaura nous impostos: un sobre el casament, un altre sobre la mort… però això encara no li proporciona les rendes que ell desitja. “L’impôt sur les mariages” diu la Mère Ubu, “n’a encore produit que 11 sous, et encore le Père Ubu poursuit les gens partout pour les forcer à se marier.” (53)

I s’acaba l’acte tercer amb Ubú anant a la guerra a lluitar contra els russos que l’han amenaçat de venjar els assassinats que ell ha comès. Però la seva marxa cap a la guerra no és la d’un digne mandatari, sinó ben bé el contrari. A causa de la seva gasivitat, el seu cavall ja no té forces per a carregar-lo i ell ha de buscar un altre animal que el pugui traginar perquè considera que un rei no pot anar a la guerra a peu.

I així, acció rera acció, veiem la misèria d’aquest patètic rei, el que davant d’un ós que els ataca dins d’una cova, s’enfila paret amunt i deixa que els seus companys el matin mentre ell resa un pare nostre però que, un cop mort l’ós, afirma que l’ha matat ell amb les seves pregàries.

I el que és curiós, és que tan egoista és Père Ubu com Mère Ubu. Ella també busca joies i riqueses, també anhela el poder tant o més que ell.

És divertit el moment que ell es queda adormit i apareix ella i, aprofitant-se de la foscor, es fa passar per un espectre i li parla bé de la seva dona, és a dir, d’ella mateixa: “Monsieur Ubu, votre femme est adorable et délicieuse, elle n’a pas un seul défaut.” (82) Però no s’acaba aquí. Ella li diu que la seva dona mai li ha estat infidel i ell no n’està sorprès: “”Je voudrais bien voir qui pourrait être amoureux d’elle. C’est une harpie!” (82)

I són aquests comentaris cínics, combinats amb la crítica directa a l'individu assedegat de poder que no deixa de ser un beneit sense coneixement, els que fan de l'obra un text més que recomenable. I ara, en èpoques de grisor política, més que mai.
_______________
Alfred Jarry, Ubu Roy (Librio)
començat_ 26/07/11  /  acabat_ 27/07/11