Tic-Tac, Claudio de la Torre

"Sabes muy bien cómo hacer perder el tiempo a los demás. Deberías escribir."

Quan en una família humil obrera, un dels fills decideix no treballar perquè s'adona que ell no està fet per ser un esclau de la feina, és a dir, quan apel·la a la moral d'esclau i es proclama senyor (seguint les paraules de Nietzsche), els problemes comencen. Com compaginar el desig de viure amb la necessitat de sobreviure (en una societat capitalista)? Un tema que recorda moltes obres del modernisme català com l'Auca del senyor Esteve, però que aquí no es desenvolupa pel mateix camí sinó que aquí arriba el pare de treballar amb la il·lusió infantil, i resignada, de qui espera que li toqui la loteria per poder deixar la feina que ja fa anys que odia. És a dir, el sentiment d'alienació no és únic del fill, de les noves generacions, sinó que és una qüestió hereditària i, afortunadament, algú està disposat a trencar-ho voluntàriament i no apel·lant als designis de l'atzar.

En el segon quadre de l'obra, un farmacèutic que en comptes de vendre medicaments ven somnis, es queixa als seus treballadors que la gent ja no somia: "Yo le oí contar a mi antecesor que en sus tiempos soñaba todo el mundo, dormido o despierto. Pero, ¡ahora! Y es que hasta los libros se han puesto imposibles, no hacen más que copiar la vida." Fins que entra el fill, acompanyat d'un Homenet que afirma ser la seva consciència. A partir d'aquí es produeix una mena de conte de nadal dickensià i li mostren al fill què en pensa la gent d'ell per indicar-li que està malbaratant la seva vida i no és volgut per ningú.

"Yo era feliz con mis sueños", es queixa el fill al manicomi dels morts després que no l'hagin volgut acceptar entre els morts. "Sin importarme nada el mundo. ¿Quiénes trajeron la miseria? ¡Los otros! Que si el dinero, que si el trabajo... ¡No me dejaban en paz! Por eso me maté."

Una obra alegòrica, fins i tot fabulista, que vol ser un cant cínic a la necessitat de seguir somiant. No hi ha la innocència d'aquells que ens animen ingènuament a seguir somiant prometent-nos un món millor i fantàstic, sinó la fèrria estoïcitat d'aquells que, malgrat la misèria que ens envolta, la mediocritat de la seva existència i la foscor del nostre entorn, mai hem de deixar de somiar. Per molt inútil que als demés els pugui semblar.
____________
Claudio de la Torre, Tic-Tac (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 5/01/16  /  acabat_ 6/01/16

La tragèdia de l'home, Imre Madách

Un dels plantejaments ateistes que des de sempre he trobat més encertat és aquell que qüestionava la necessitat que pugui tenir un ser totpoderós i magnànim de ser lloat. Les lloances semblen ser el refugi dels insegurs i dels febles d'esperit, per tant, per què voldria aquest déu totpoderós que els homes el lloin si no li manca de res? Que potser no és tan poderós (i, per tant, segur d'ell mateix) com ens diu la seva definició? Que potser li manca alguna cosa i, per tant, ja no és aquell ésser diví que ens han promès? O bé és que no cal lloar-lo perquè no ho necessita o bé potser és que no existeix. Es tracta d'una versió del mag d'Oz que necessita del beneplàcit dels demés.
Aquí, Madách posa en boca de Déu:

"I tu, Llucifer, calles dret i altívol.¿No trobes cap paraula per lloar-me o no t'agrada res de la meva obra?" (191)

I en això, qualsevol persona amb un mínim de coneixements de psicologia, hi pot veure un clar principi d'inferioritat i una necessitat de ser estimat.

Davant la temptació de Llucifer, Eva exposa el primer dubte ontològic sobre la possibilitat que Déu hagi creat el mal i Llucifer li respon:

"Vet aquí, aparegué el primer filòsof.
Te'n seguirà una munió, bufona,
que ho tornarà a tractar de mil maneres.
Molts aniran a raure al manicomi,
molts s'esporuguiran, i ningú a port
no arribarà." (200)

I encara afegeix: 

"Totes les coses tenen tants colors
que aquell que els vol percebre en sabrà menys, en veure'ls tots, que al primer cop de vista" (200) Ara bé, Llucifer conclou: "La mort de l'acte és el raonament." (200) és a dir, cal no pensar tant i actuar. I, si bé això és cert en molts aspectes de la vida (moltíssims) precísament sobre el tema de les preguntes sense resposta no ho és: malgrat no poder-les respondre, quin gaudi poder-nos-les fer.

"És de les dones gloriosa dèria
eternitzar el pecat i la misèria" (203) És a dir, procrear.

"Que el poble ignori el meu turment.
Si em compadís, ja no m'adoraria." (209) Diu Adam convertit en Faraó en aquest repàs a la història de la humanitat que ofereix Madách. Una opinió que es pot enllaçar amb la idea inicial d'aquesta fitxa: si un ésser (Déu o qui sigui) és adorat serà per la seva fortalesa o virtuts magnànimes. Si, en canvi, és ell qui reclama de ser-ho (si Adam/faraó es mostra aturmentat) ja no es mereix ser adorat.

"Sols poesia de les coses, sense
noció encara, és la filosofia." (286) Bonica definició d'un concepte tan difícil de definir. Recordo el començament del tercer any de carrera, quan Josep Maria Terricabras ens va dir que aquell any no ens impartiria filosofia del llenguatge, ni filosofia de la ment, ni antropologia... sinó que ell ens faria filosofia. D'acord. El problema va aparèxier quan ens va demanar que li definíssim què era la filosofia. Pregunta trampa socràtica perquè cap de les respostes va resultar encertada. La seva tampoc, clar, tot i ell estar-ne convençut.

"Tothom per vanitat es considera a si mateix el mig de l'horitzó." (317)

Resulta curiós com l'obra desemboca, ja més clarament a mesura que avancen els capítols, en un viatge que Llucifer porta a fer a Adam al llarg de la història. Talment com Dickens féu amb Mr Scrooge al Conte de Nadal, Adam va veient els diferents moments i els diferents mals de la humanitat. Però allò que resulta més curiós encara (clarament un símptome del temps en què es va escriure l'obra) és que Eva és ignorada. Eva no viatja al costat d'Adam, sinó que ella es troba allà on va ell i, gairebé sempre, ignora la presència d'Adam en tant que Adam.

"És el vell conte dels enamorats: cadascú creu que ha descobert la vera passió, i pensa que abans d'ell ningú no sabia estimar." (328)

Al final, com amb Dickens, tot resulta ser un somni. El somni d'Adam un cop han menjat la poma i s'imagina tot el que li passarà a la humanitat per culpa d'aquell gest seu. Com l'ésser humà esdevindrà mesquí, fred, obsessionat en la ciència, les màquines, i el diner. És a dir, com esdevindrà l'individu modern. És una llàstima, però, que al final Madách tingui un rampell espiritual i mostri que Déu ens ajudarà. Que malgrat que el nostre pas pel món potser no sigui el millor possible, ens espera una altra vida millor.
Ja hi tornem a ser, la promesa d'una vida millor. I, mentrestant, a patir i a callar.
_______________
Imre Madách, La tragèdia de l'home (Edicions 62)
començat_ 12/01/14  /  acabat_ 17/01/14