De tant en tant començo a llegir una obra de teatre bèl·lica. (Each his own wilderness, The long and the short and the tall, Croades) Sense cap interès concret pel tema, ni cap devoció concreta a la idea (ni fins i tot respecte), però és així. I, en general, no em decepcionen. Sobretot aquelles que utilitzen la guerra com a excusa per parlar de la condició humana, de les nostres febleses i dels nostres errors, que en èpoques de crisi s'accentuen i es deixen veure encara millor. Aquelles obres que, com aquesta, tracten més sobre les persones que no sobre la guerra. Perquè aquí no importa per què estan lluitant aquests atrinxerats, no ens interessa de quina guerra es tracta, qui mata a qui o deixa de matar sinó que ens interessen ells, l'Osborne, l'Stanhope i els seus problemes d'alcoholisme i la seva por a que sàpiguen que és un covard; i en Raleigh que arriba al front per primera vegada sense saber molt bé què esperar-ne; i en Mason que s'esmera a preparar els àpats amb el poc menjar que té...
I, com ja anuncia el títol, arriba el final del viatge, el moment que alguns d'ells han d'anar a atacar directament als enemics. El moment que ho pot canviar tot. I tots ho veuen. S'acomiaden fent veure que no ho fan, intenten parlar de què sigui menys de l'operació imminent, de la por i el neguit que senten.
I, una vegada més, l'obra és interessant quan s'oblida de la guerra, quan serveix com a excusa argumental, però perd pistonada quan el conflicte bèl·lic passa a primer pla i cau en el sentimentalisme més previsible.
____________
R. C. Sheriff, Journey's end (Penguin)
començat_ 10/09/17 // acabat_ 6/10/17
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada