White Noise, Don DeLillo

La imatge, curiosa i preocupant alhora, d'una multitud de cotxes familiars carregats fins al capdamunt de tots els entriquells que els diners poden comprar, tant els necessaris com els innecessaris, obre el llibre. Amb una sola pàgina, veiem l'exageració del capitalisme, l'acumulació de més i més productes per part d'una generació nova que comença a emancipar-se. I, al costat, els pares. "This assembly of station wagons, as much as anything they might do in the course of the year, more than formal liturgies or laws, tells the parents they are a collection of the like-minded and the spiritually akin, a people, a nation." Atapeïts al carrer de davant de la universitat, descarregant als seus fills a la residència, tots els pares esdevenen un de sol.

"How do you know whether something is really what you want to do or just some kind of nerve impulse in the brain?" Es qüestiona en Heimish, el fill d'en Jack, un personatge relativista al màxim i que ofereix algunes de les millors reflexions i diàlegs del llibre. Com podem saber que la realitat existeix? Com demostrem que existim i que no som només uns cervells dintre d'una galleda, com va plantejar en Putnam? (No podem) Dues pàgines abans, davant l'afirmació del seu pare que estava plovent, en Heimish iniciava una deducció lògica per demostrar que no en podíem ester del tot segurs; que els sentits ens enganyen (Descartes), que la nostra percepció és convencional, que si diem "ara plou" no sabem què vol dir "ara" perquè "ara" no existeix, quan ho diem ja és "abans"; que no sabem si allò que cau del cel és pluja o qualsevol altre cosa; que no sabem si quan parlem de "pluja" en realitat ens referim al mateix (filosofia del llenguatge)... un interessant joc deductiu que acaba precisament allà on en Heimish volia arribar: el relativisme absolut.

"Television is just another name for junk mail."

"To become a crowd is to keep out death. To break off from the crowd is to risk death as an individual, of face dying alone." Per això, afirma en Jack, director de la càtedra de Hitler a la universitat, els seguidors de Hitler es mantenien units i el seguien fervorosament: volien formar part de la massa.

"The power of numbers is never more evident than when we use them to speculate on the time of our dying."

"Society is set up in such a way that it's the poor and the uneducated who suffer the main impact of natural and handmade disasters." La selecció natural ja fa massa temps que ha deixat de ser natural i s'ha convertit en econòmica. Segurament no hi havia cap persona adinerada a dintre del Superdome de Nova Orleans perquè el Katrina s'havia endut casa seva. Igual com probablement no hi ha cap ric de debò entre els refugiats siris.

"You reach an age when every minute of sleep is one less minute to do useful things."

I, per descomptat, el tema principal del llibre: la mort. I, sobretot, la por a la mort. El neguit, el malestar, el pànic que provoca. La nàusea sartreana. La Babette ho intenta pal·liar a través de fàrmacs experimentals que no li solucionen el problema. En Jack ho intenta solucionar a través de la raó, amb inacabables converses amb en Murray sobre la vida i la mort, aquest white noise que ens persegueix constantment però que no sempre l'escoltem. "A person's entire life is the unravelling of this conflict." Busquem distraccions, entreteniments, construïm empreses, ciutats, civilitzacions... però no són més que "gorgeous evasions", com afirma en Murray. Mirem amb enveja als nadons perquè viuen en la inconsciència de la seva immortalitat i ens preguntem com ens ho fem per, malgrat tot, seguir endavant com si res.

"A person spends his life saying goodbye to other people. How does he say goodbye to himself?"

Potser és que mai ho arribem a fer. Ens hem tornat apàtics, descreguts, ja ni tan sols aquells que se suposa que creuen en alguna cosa ho fan, com afirma la monja que cura la ferida de bala d'en Jack. Els creients només fan veure que creuen perquè els no-creients necessiten que algú segueixi creient. Però, en el fons, tots estem perduts, esperant, com tan bé dibuixa DeLillo en el final del llibre, un una mena de supermercat gegant on cada vegada que les regles del joc canvien (varien els productes de les lleixes) ens sentim perduts i confusos. On ens redimim temporalment, apaivaguem la nostra por, fullejant revistes sensacionalistes i del cor que ens fan sentir, per uns instants, menys sols i abandonats.
________________
Don DeLillo, White Noise  (Penguin)
començat_ 11/04/16  /  acabat_ 7/05/16