Però la proposta de Kazumi Yumoto resulta interessant ja d'entrada: què significa la mort per un grup de nens de 12 anys que, més enllà de la televisió i dels videojocs, n'ignoraven la seva existència? Què passa quan algú proper a ells es mor i, de cop, s'adonen que la vida s'acaba? Que es pot acabar? Què entén un nen quan li parlen sobre la mort? Un bon punt de partida per una novel·la que, tanmateix, és fresca, de narrativa àgil i agradable. A més, que els tres amics decideixin espiar a un vell perquè han sentit que està a punt de morir-se, no té preu.
Arran d'aquest espionatge metòdic dels nens, de sobte, la vida de tots els personatges del llibre canvia: en Kawabe, un nen sense pare que li inventa una personalitat diferent cada vegada que algú li pregunta qui era el seu pare, acaba confessant que, en realitat, el seu pare no està mort sinó que els va abandonar a ell i a la seva mare. És a dir, trenca un tabú molt gran en una societat en la qual sembla preferible la mort que la deshonra d'un divorci. En Kiyama, el narrador del text, veu com tot el seu cos canvia i s'estira constantment sense saber quan s'aturarà. En Yamashita, l'amic grassonet i insegur, demostra una gran seguretat esmolant ganivets. I el vell observat pels nens canvia la seva vida apàtica i decadent i comença a moure's més i a alimentar-se millor. El que havia començat com una aproximació a la mort, deriva intel·ligentment cap a un cant a la vida. Sense caure en la cursileria d'autors coneguts per tothom.
I, per sota, veiem una societat de pares absents que treballen fins tard i de mares que beuen més del compte i que no volen sopar amb els seus marits. El retrat de l'era post-moderna de famílies fragmentades i llars fredes. El rerefons interessant i contundent per aquesta història tan àgil i fràgil.
"Hace mucho tiempo, leí que una persona en toda su vida respira de seiscientos a ochocientos millones de veces y decidí contar las veces que respiraba en un día." (97) El món, vist a través dels ulls d'un nen, és un lloc molt més senzill i innocent però, també, màgic i ple de sorpreses. Quan deixem de meravellar-nos per les coses petites i ens obsessionem amb les bestieses de la vida adulta? Hem de culpar exclusivament al procés de socialització i civilització que els psicòlegs identifiquen que comença a l'etapa dels 3 als 6 anys? La mort de la imaginació, dels dubtes, de la curiositat, és el preu que hem de pagar per convertir als nens en individus socials, és a dir, membres d'una societat? Realment cal pagar un preu tan alt o podem trobar estratègies diferents per conjuminar la socialització dels nens i la seva imaginació? De debò que les arts i la música són assignatures que només distreuen als alumnes d'allò que alguns consideren realment important?
"Un tío mío me dijo hace mucho, mucho tiempo que morirse es dejar de respirar. En aquel entonces, le creí. Pero ahora sé que no es verdad. Vivir es algo más que respirar. Y morir tiene que ser algo más que dejar de respirar." (98)
"¿No volvería a ver a Yamashita? ¿Y el mundo seguiría como si nada hubiera pasado, como si fuera un verano normal y él siguiese vivo?" (108) Es pregunta el narrador mentre el seu amic està sent reanimalt per una soccorista de la piscina. La pregunta per la continuïtat del món quan algú mor, per la insensatesa que el món no s'aturi quan la nostra realitat canvia. Per la confirmació que, malgrat tot, el món no depèn de nosaltres sinó que evoluciona més enllà de les nostres ridícules existències.
"Si todo se muere, ¿por qué tememos tanto a la muerte?" (111)
"Quizá sea divertido ser viejo, porque cuanto más viejo eres, más recuerdos tienes y aunque el propietario de esos recuerdos se muera, los recuerdos permanecen, flotan en el aire, se disuelven en la lluvia y penetran en la tierra." (149)
"¿Por qué creéis que la gente tiene miedo a la oscuridad?" (169) es plantegen si es tracta d'un instint humà, si és quelcom innat. En els nadons sembla produïr-se quelcom per l'estil però potser la seva por només és por a la solitud, a sentir-se allunyats dels pares, de la protecció, de l'escalfor d'un altre cos humà. A la infantesa, quan la por augmenta, quan esdevé clar que existeix un temor a la foscor, els monstres que omplen les històries infantils esperen a retornar al cap del nen quan està sol a la seva habitació. Però això ens hauria de fer plantejar la següent qüestió: un nen que no hagi entrat en contacte amb el llop de la Caputxeta, la bruixa de la Blancaneus, els dimonis que els pares li afirmen que habiten en la foscor per evitar que surtin al carrer de nit... realment tindria més por de la foscor que del dia? Les nostres pors ja ens venen de naixement o són alimentades per la nostra cultura perquè hi ha un interès que l'infant es quedi quiet i callat i la por és la manera més ràpida i efectiva d'aconseguir-ho?
"Tenemos miedo a cosas sin forma. Si les damos una forma y un nombre, entonces ya sabemos qué es. Y si sabemos qué es, tenemos menos miedo." (170-1)
La narratologia japonesa -ja sigui cinematogràfica o literària- sol posseir una bellesa, una simplicitat i una cadència molt especials. El paisatge esdevé un element clau en la història i el temps sembla transcorre a un ritme més lent, més tranquil, més agradable i fàcil de digerir. La història que proposa Kazumi Yumoto no n'és una excepció.
"Tiene el don de expresar de forma muy simple cosas muy importantes." afirma en Kiyama referint-se a en Yamashita. I aquesta és, també, la sensació que provoca aquest llibre: gràcies a l'artifici de narrar la història a través dels ulls d'uns nens, la senzillesa del seu llenguatge, la curiositat pròpia de la seva edat i la innocència dels que comencen a viure, Los amigos ens mostra de manera molt simple i atractiva fets i dubtes molt importants.
________________
Kazumi Yumoto, Los Amigos (Noctura ediciones)
començat_ 7/04/15 / acabat_ 12/04/15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada