Fins que descubrim l'engany: aquest Clark no és en Superman. Mai ho ha sigut, ni mai ho serà. Malgrat assemblar-s'hi físicament, no l'és i aquí radica la seva pena i els seus temors. Aquí rau, també, la possibilitat dels seus dubtes i inseguretats. Un superheroi, per definició, és perfecte. Per descomptat que tots acaben sortint temporalment del seu paper i s'enamoren esdevinguent més febles i vulnerables. Però, en principi, en Superman mai dubtaria de les seves capacitats. Mai es qüestionaria si la Lois l'estima per qui és o no. És a dir, mai cauria en el cercle viciós de les converses de parella.
"Tot allò que fas en públic està repercutint en la teva imatge. I com que tu fas més coses en públic que no pas jo, la meva imatge és la que està més exposada. Oi? Sí? O potser la gent normal no tenim una imatge que cuidar? Tothom està exposat al què diran, no només els que sortiu als mitjans de comunicació." (22)
Curiosa proposta i gir argumental de l'obra: en Superman es planteja què deu ser això de ser normal per un cop a la vida i en Clark li proposa que es faci passar per ell, que, durant una setmana, en Clark marxarà al poble a veure la seva mare i en Superman es faci passar per en Clark. El joc dels disbarats està servit en aquest prometedor final del primer acte. Aquest superman postmodern, es mostra dubitatiu, humà.
"Si l'únic interès d'un llibre està en saber com acaba, llavors no val la pena començar-lo" (30). I en aquesta afirmació hi ressonen les paraules d'Oscar Wilde quan afirmava que si un llibre no val la pena de ser re-llegit una i altra vegada, no val la pena de ser llegit.
"Si en Clark i en Superman fossin dues persones diferents, a qui triaries?" (50) Aquesta és la pregunta clau de l'obra. si un, l'home, l'ésser imperfecte, insegur, fumador, farsant, necessitat de sexe i d'emocions i l'altre, el superhome, el perfecte, el robòtic, el bondadós, el que no discuteix mai, el que sempre fa el què ha de fer (un superhome realment allunyat del nietzscheà que fa només allò que vol fer) fossin dos individus diferents, amb quin dels dos ens quedaríem? Preferiríem l'androide perfecte i, per tant, sense sorpreses ni emocions, o bé l'individu imperfecte, insegur, oscil·lant. Aquest és l'interessant dubte que planteja Alberto Ramos enmig de les pinzellades d'humor negre i ironia que omplen l'obra. El dilema entre imperfecció i perfecció, entre vida i mort, entre bondat i humanitat.
_____________
Alberto Ramos, Els últims dies de Clark K.
começat_ 15/12/14 / acabat_ 15/12/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada