Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler

Quatre amics. Quatre vides diferents. Alguna més vàlida que l'altra? Segurament no, però, tot i això, sí que la vida de l'estrella del rock ens enlluerna més, tant a nosaltres com a lectors com als demés protagonistes de la novel·la. "Me pregunto qué sentiría uno al tocar el cuerpo de esa mujer, al estar con alguien tan bello, y luego sacudí la cabeza, me sacudí todas esas imágenes de encima y volví al lado de Lee, contento y orgulloso de él." (26) Massa sovint, allò en què s'ha convertit un amic, la visió que d'ell en tenen els desconeguts, pot modificar la manera com el veiem.

"¿Qué curioso, me dije entonces, lo mucho en común que tenían nuestras vidas y lo poco que se parecían, aunque los dos veníamos del mismo rinconcito del planeta." (26) El moment que et comences a plantejar quant falta perquè aquells que un dia foren els teus amics (primordialment a causa d'una qüestió geogràfica) passin a ser simples coneguts amb qui intercanviar-se alguna salutació discreta.

"Me pregunté entonces si la fama sería eso: un montón de desconocidos con cámaras y esa ceguera que sigue a un retrato inesperado." (31)

Tal i com ha jo feren Jonathan Franzen (a Freedom) i Junot Díaz (a The Brief Wondrous Life of Oscar Wao), Butler cedeix cada capítol a un personatge perquè ens mostri la seva realitat des del seu punt de vista i  amb les seves pròpies paraules. Potser sí que en el primer moment no ens convenç: ens agrada el personatge d'en Henry i de cop haver-lo d'abandonar per conèixer en Lee, ens fa una mica de mandra. Però un cop superada aquesta reticència inicial, el recurs funciona. Un exercici narratiu que, quan està ben fet, permet mostrar els móns interiors dels diferents personatges de manera molt més directa i, per tant emotiva. Les paraules, les entonacions, les reflexios, la interpretació que del món fa cadascú, és diferent. Plasmar això en paper és posar un mirall davant la societat.

"Llevar tanto tiempo casado con alguien, ser la mejor amiga de alguien durante tantos años es algo muy raro, porque las contadas ocasiones en las que esa persona te sorprende te parecen lo más increíble del mundo." (140)

Personatges realistes, propers, que mostren les esquerdes del seu passat comú: com en Kip no es porta bé amb cap d'ells, especialment amb en Ronny a qui deixa per idiota i en Lee a qui, segurament, enveja; com en Henry i la Beth havien estat junts i separats durant força temps, el suficient perquè ella tingués una història amb en Lee; l'amor no tancat que la Beth sent per en Lee; l'avorriment d'en Ronnie que n'està fart que tothom es pensi que està trist...

"Deja la puerta de casa abierta en la gran ciudad, y te despertarás sin muebles ni ropa. Deja la puerta abierta aquí, y aparecerá un coyote esperando a que le des algo." (152) reflexiona en Lee quan retorna a casa després d'haver trencat la seva relació amb la Chloe. No hi ha res com a casa, afirma. I té raó. Sempre i quan trobis ell lloc que és "casa".

"No sabria distinguir entre el amor, la soledad, la añoranza y la debilidad." (154)

"Lo más seguro es convertirse en una isla. Convertir tu casa en un baluarte contra la basura y la fealdad del mundo. ¿Cómo, si no, vas a estar seguro de nada?" (189) reflexiona en Henry després que en Lee li hagi confessat que està enamorat de la Beth. Traït pel seu millor amic, se sent atacat i ferit i pensa en com aïllar-se de tot el mal latent que l'envolta.

"América, diría yo, consiste en gente pobre tocando música y en gente pobre compartiendo comida y en gente pobre bailando aún cuando llevan una vida tan desesperante y tan deprimente que ya ni debería haber sitio para la música o para algo de comida extra, cuando no deberían quedarles energías ni para bailar." (270)

Sensació d'amistat. Amistat autèntica, perduda i retrobada, com el moment que en Lee s'adona que l'única manera que podrà tornar a ser amic d'en Herny és fent alguna ximpleria junts i comença a llenar ous als cotxes que passen fins que un conductor s'atura, treu una pistola i li dispara a la cama. Un acte estúpid amb conseqüències doloroses però que, realment, funciona i l'amistat entre els dos es reestableix.
Perquè això sí que ho té aquest llibre, sap generar sensacions reals, despertar records, emocions, de moments que ja hem viscut. Una de les virtuts que Italo Calvino atribuïa als clàssics en el seu article de Por qué leer a los clasicos.

"La palabra "melancolía" puede sonar dramática, pero a veces es la más ajustada." (307) 

"Y se ríen y se asombran de nosotros, de dos hombres adultos, de dos amigos cubiertos de sangre que dicen cosas como: "te quiero, tío" o "respira hondo, colega"." (333) Perquè d'això va, en el fons, aquest libre, més enllà dels dubtes vitals que semblen anar lligats al fet de passar dels trenta anys, dels amors i els desamors, casaments i divorcis, feines i fracasos, fills i maternitat, il·lusions trencades i camins no seguits, Canciones de amor a quemarropa és una història sobre l'amistat. Sobre la solitud de qui no té amics, sobre les pors de qui està sol i sobre el sentit que pot tenir la vida quan s'està ben acompanyat.

(Per una variació i ampliació d'aquesta fitxa, vegis Oh, amigos míos, que vaig publicar a Revista de Letras)
______________
Nickolas Butler, Canciones de amor a quemarropa - Libros del Asteroide
començat_ 16/10/14  /  acabat_ 21/10/14