"Cuando salga tendré tu edad" (209) li diu en Marc al seu pare quan el va a visitar a la presó. I l'única resposta que ell és capaç de donar-li és: "yo no soy tan grande" (209) mostrant la incomoditat d'aquest home que, escenes enrere, ens ha confessat que ell no estava preparat per afrontar això, que s'havia plantejat què faria si el seu fill es moria abans que ell, però no què faria si el seu fill matava a algú, "no había pensado qué le diría a mi hijo, que te diría a ti... no lo había ensayado. Y ¿sabes qué? Que es una putada no haber ensayado." (202)
"No se trata de olvidar. Se trata de asumir." (235) li diu la mare al pare després que ell li digui que no té més forces per aguantar les mirades i els comentaris dels demés i que se'n va una temporada. Quant de temps? li pregunta ell, "el tiempo que pueda pasar sin ver a nuestro hijo." (235) Perquè el temps és això, subjectiu. La parafernàlia del rellotge és només una quincalla introduïda a les nostres vides per intentar controlar uns ritmes vitals de manera purament mecanicista. Però el temps, el veritable temps, el que importa, és el temps interior que experimentem cadascun de nosaltres. I aquest temps no es pot mesurar amb rellotges.
I acaba l'obra amb l'interessant recurs que Buchaca ja ha utilitzat en anteriors escenes de fer explicar coses als actors fora dels seus personatges, mostrar què ha passat de manera neutra i prenent diferents personalitats. Així és com sabem, exactament i amb detalls, què han fet els tres nois. I amb aquesta imatge esfereïdora (que tots recordem d'haver llegit als diaris), s'acaba l'obra.
____________
Marta Buchaca, Plastilina - Premi Marquès de Bradomín (Injuve)
començat_ 27/11/13 / acabat_ 27/11/13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada