El primer que captiva del llibre, si més no d’aquesta edició, són les il·lustracions d’en Sempé. Il·lustracions espaioses, grans, que donen espai per a respirar i que, d’entremig de tot l’ambient creat, ens mostra l’acció ben bé com si fos quelcom anecdòtic, un accident.
I de les il·lustracions ens endinsem al text. A allò que se’ns presenta com un conte infantil però que sabem que no ho pot ser, que rera la innocència dels personatges, la simplicitat de l’acció, s’hi amaga molt més. I, de fet, no triguem gaire en topar-nos amb una primera conclusió lògica a la qual arriba el nen protagonista. Ell solet, escoltant els raonaments dels pares sobre els problemes del senyor Sommer, es planteja una tautologia que refuta amb una reducció a l’absurd.
Tot comença quan el pare i la mare estan parlant sobre el senyor Sommer i la seva necessitat imperiosa de caminar. El pare ens dóna les justificacions més absurdes buscant fer gràcia i la mare, la veu de la sabiduria, la que retorna el seny a la llar, diu que el problema del senyor Sommer és que té claustrofobia. I és arran d’aquesta paraula nova, “claustrofobia”, d’aquesta paraula que el nen no havia sentit mai abans, que es desenvolupa el seu raonament.
Va així:
P1- "Claustrofobia vol dir que no pot estar tranquil ni a la seva habitació”
P2- “que no pot estar tranquil ni a la seva habitació vol dir que sempre ha d’estar caminant.”
--------------------------
Conclusió: “té claustrofobia i per això sempre ha d’estar caminant”.
Sembla una conclusió lògica.
Un cas clar de tautologia:
p –> q
q –> r
per tant:
p –> r
Correcte.
Ara bé, el raonament del nen no s’atura aquí i diu:
“Si “claustrofobia” vol dir el mateix que “no-poder-estar-tranquil-ni-a-la-seva-habitació”
i
“si “no-poder-estar-tranquil-ni-a-la-seva-habitació” és el mateix que “haver-d’estar-sempre-caminant””
la conclusió lògica és que:
““haver-d’estar-sempre-caminant” és el mateix que “claustrofobia”.
Correcte una altra vegada per la mateix regla d’abans.
Ara bé, el raonament d’aquest nen no s’atura aquí:
resulta que s’adona que
si “haver-d’estar-sempre-caminant” = “claustrofobia”
conclusió: no caldria utilitzar la paraula “claustrofobia” que és massa llarga i complicada.
Perfecte!
Però hi ha un problema que ell mateix veu:
acceptar aquesta igualtat entre “claustrofobia” i “haver-d’estar-sempre-caminant” (p = q) implica dir que “quan la mare diu que el senyor Sommer sempre ha d’estar caminant perquè té claustrofobia” (q <––> p), podria dir perfectament: “el senyor Sommer sempre ha d’estar caminant perquè sempre ha d’estar caminant” (q q).
Genial! No calen més paraules.
A mesura que el llibre creix i anem coneguent al seu protagonista, ens adonem que la seva manera d’entendre el món, infantil, egoista, fantasiosa, no dista tant de la nostra. Perquè per a ell tot és culpa dels demés. Fins i tot d’un Déu que no l’ha volgut ajudar. Tal i com nosaltres massa sovint ens neguem a acceptar els nostres errors i ens treiem les culpes del damunt.
Però el vertader protagonista del conte no és el nen que ens parla en primera persona. No. El títol del llibre ja ens ho indica. El vertader protagonista és el senyor Sommer. I d’ell n’hem d’extreure el principal ensenyament d’aquesta història. Ell ens ho mostra ben clar: davant d’un món que interactua entre ell, que pateix per mals d’amor, per mals de feina, per angoixes i soletats, ell ha decidit mantenir-se’n al marge. Seguir caminant. Sol. Lliure. Sense fixar-se en ningú. Sense preocupar-se per ningú. I sense que ningú el molesti. “Deixeu-me en pau!” és el que brama quan el volen ajudar. I té tota la raó. Aquest és el missatge i la conclusió del llibre: deixeu-me en pau!
______________
Patrick Süskind, La història del senyor Sommer (Columna)
començat_ 10/12/10 / acabat_ 11/12/10
______________
Patrick Süskind, La història del senyor Sommer (Columna)
començat_ 10/12/10 / acabat_ 11/12/10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada