Cinco horas con Mario, Miguel Delibes

Malgrat les diferències, sobretot temàtiques, el començament de la novel·la recorda molt a un Mrs Dalloway de la Virginia Woolf. La barreja de descripció simultània de personatges que van apareixent i desapareixent；l’afegit dels diàlegs entre-tallats, com petits fragments només sentits a mitges; les reflexions de la protagonista… Ulysses també tenia aquests elements, però la sensació era diferent, més feixuga, més solemne. Aquí, com en el cas de Mrs Dalloway, s’hi respira un cert aire costumista més lleuger, més de dia a dia. Vegis sinó la reflexió de la Carmen sobre els seus pits (un tema recurrent al llarg de l’obra) que són massa grans per un dol.

Però, sobretot, destaca el brillant ús de la repetició. Delibes repeteix deliberadament frases senceres, accions senceres, per mostrar la monotonia del ritual mortuori i també per enllaçar-nos en el temps: els petons a galta i galta, les mateixes paraules de consol, el fet que el mort no sembla ni mort, més petons, més paraules de consol… Més endavant, sembla que el recurs de la repetició també es faci servir per reflexar més fidelment com funciona el pensament humà, que ens va fent retornar a temes que no s’han acabat de tancar.

Però comença el monòleg. Seguint les frases que en Mario havia subrratllat de la Bíblia, la seva dona va retreient-li pràcticament tot el que havia fet en vida. Que si no va saber entendre les virtuts de la guerra, que si s’ajuntava amb comunistes, que si reclamava masses llibertats, que si era incapaç de comprar-li un cotxe, que si s’estava carregant als pobres: “a los pobres les estais revolviendo de más y el día que os hagan caso y todos estudien y sean ingenieros de caminos, tú dirás dónde ejercitamos caridad (…) y sin caridad, adios al evangelio!”

“La juventud está perdida, unos por el twist y otros por los libros.”

 “Porque tú escribir bien, todo el mundo dice, pero de unas cosas que no entiende nadie y cuando se entiende, peor.”

Retrat brilliant de l’Espanya dels anys 60, amb intel·lectuals que lluitaven per un món millor, més igualitari, més digne, mentre la gran majoria només desitjava preservar la tradició temorosos dels canvis i de tot allò que semblava nou.

“Los intelectuales con sus ideas estrambóticas, son los que lo enredan todo (…) porque creen que lo saben todo pero lo único que saben es incordiar.”

“La Inquisición era bien Buena porque nos obligaba a todos a pensar en bueno, o sea, en Cristiano.”

“Entre hombre y mujer hay un instinto, y las chicas con principios, las honradas, las que somos como se debe ser, gozamos excitándole en los hombres pero sin llegar a mayores, mientras que las fulanas se van a la cama con el primero que pillan.”

La qualitat teatral de l’obra és impressionant. La força del personatge de la Carmen, les confessions que va desgranant de manera innocent, són genials. I, sobretot, el retrat cínic, càustic i directe d’una època d’ignorància i creences, de fe, religions i tradicions arcaiques. Tantes, que resulta impossible enumerar aquí tots els referents que aborda, tots els multiples temes que critica i que ho fa tant bé.

Després de tants anys de vorejar aquest llibre, de mirar-lo de reüll a l’estanteria, quina satisfacció haver-lo pogut llegir.    
____________________
Miguel Delibes, Cinco horas con Mario (Destino)
començat_   8/06/17 / / acabat_ 29/06/17
   

A room of one's own, Virginia Woolf

Davant l'encàrrec de fer una classe sobre Dones i literatura, Virginia Woolf explica que podria parlar d'Austen, de Brönte i companyia, però això no seria suficient. Sempre queden elements pendents. Calen molt més que quatre noms per entendre la relació entre dones i literatura. Per tant, es proposa mostrar com ha arribat a la conclusió del tema ("A woman must have money and a room of her own if she is to write fiction") per ensenyar tots els prejudicis i deduccions que li han conduït i que sigui l'audiència qui jutgi la correcció o l'error d'allò que diu.

Comença mostrant el masclisme i la intolerància del món acadèmic. Com li retreuen el fet que camina per un camí que només és pels homes, com li prohibeixen l'entrada a la biblioteca de la universitat perquè "ladies are only admitted to the library if accompanied by a Fellow of the College or furnished with a letter of introduction".

Després que li hagin denegat l'accés a la biblioteca d'aquesta facultat d'Oxbridge fictícia pel fet de ser dona, segueix la seva recerca entre amics i coneguts però, a l'endemà, va a Londres i pot accedir finalment a una biblioteca per remenar llibres sobre dones. I ràpidament arriba a una conclusió: els que els escriuen són tots homes i, a més, estan enfadats. Però per què? Si tenen tot el poder, si són els reis del patriarcat, per què estan enfadats? Potser, es planteja, quan el patriarca "insisted a little too emphatically upon the inferiority of women, he was concerned not with their inferiority, but with his own superiority. That was what he was protecting rather hot-headedly and with too much emphasis." Igual que quan el ric critica al pobre, ho fa per por que el pobre li prengui la seva riquesa.

"Literature is strewn with the wreckage of men who have minded beyond reason the opinions of others."

"Women live like Bats or Owls, labour like Beasts, and die like Worms" afirmava la duquesa de Newcastle, aquesta Margaret Cavendish que és un personatge curiós i que reclama ser examinat amb més atenció i amb qui em vaig topar per primera vegada llegint El mundo deslumbrante, de Siri Hustvedt.

"It is the masculine values that prevail. Speaking crudely, football and sport are "important"; the worship of fashion, the buying of clothes "trivial"." I aquesta idea, afegeix Woolf, es traspassa a la ficció: "this is an important book, the critic assumes, because it deals with war. This is an insignificant book because it deals with the feelings of women in a drawing-room."

"It is fatal for anyone who writes to think of their sex." Seguint la teoria dualista de la ment (tots posseïm una part masculina i una de femenina), Woolf reclama la cooperació de les dues parts. Deixar d'escriure llibres únicament masculins que no desperten l'interès femení i escriure llibres andrògins, mixes.

"We may prate of democracy, but actually, a poor child in England has little more hope than had the son of an Athenian slave to be emancipated into that intellectual freedom of which great writings are born." I això era tan cert llavors i allà, com ara i aquí. El mirage de la democràcia fa creure als pobres (d'esperit i d'economia) que tenen els mateixos drets i les mateixes possibilities que els rics i poderosos. Però quan arriba el moment de la veritat, quan els conflicts d'uns col·lideixen amb els conflictes dels altres, aviat han d'acceptar que no és així. I si aquests pobres han tingut la desgràcia afegida de néixer dones, doncs les seves oportunitats de ser disminueixen per mil. Abans i ara. Per molt que ens vulguin fer creure el contrari.
__________________
Virginia Woolf, A Room of one's own (Penguin)
començat_ 10/06/16  /  acabat_ 26/06/16