Els angles morts, Borja Bagunyà

I finalment començo Els angles morts. Feia temps que buscava el temps o, més concretament, el moment anímic adequat. La dolçor de boca de L'aigua que vols me l'ha propiciat. No n'he volgut llegir masses crítiques per no fer-me'n cap idea prèvia, però n'he vist tants comentaris positius que em costa endinsar-m'hi sense certes esperances. A veure.

M'agraden els llibres que saben combinar allò que tradicionalment es coneix com a alta literatura (sigui el que sigui) amb comentaris barroers i potser fins i tot de mal gust; ser capaços de tocar el cel i l'infern, com feia en Bolaño o en Cortázar. Així, en Bagunyà ens mostra, ja d'entrada dues comparatives que, de tan ben trobades, fan fàstic: "La Magda era una dona particularment obscena, però de la manera com són obscens els gargalls de tabac escopits a terra o les àvies que es graten el pitram." I també, parlant de l'halitosi d'en Mundet: "allò devia tenir alguna relació amb aquell alè de penis brut, o d'habitació amb cadàver."

No cal dir que l'escena del lavabo és summament divertida. L'absurditat de fer confluir en un camerot dels germans Marx a tota la florinata acadèmica de la universitat intentant rentar-se les dents o arrencar-se restes de menjar enganxades a les dents envoltats per la ferum de femta d'algú que fa poc que ha anat de ventre, té un toc T. S. Elliott sublim.

"Contràriament a un estat d'opinió característicament universitari, les ínfules no eren el signe d'una superioritat sinó d'una falta lamentable d'intel·ligència."

"L'estesa de granges de proximitat, envasos industrials i marques de menjar a domicili deia alguna cosa sobre la societat contemporània, però l'Antoni no sabia ben bé què."

Hi ha tants moments en el text que et fan pensar, "ostres, no sabia que això es deia així!", o bé, "que ben trobada aquesta descripció". Per exemple, quan explica que la Sesé està tan enfeinada que en Morella ni la veu per casa: "Feia dies que la Sesé s'havia convertit en un rastre d'objectes fets servir" preciós. I encara segueix: "una mena de silueta buida que en Morella es dedicava a omplir inductivament i que apuntava a una activitat que sempre passava en alguna altra banda."

I toca parlar de les notes a peu de pàgina. Per descomptat. Tal i com va fer en David Foster Wallace a The Infinite Jest, les notes a peu de pàgina esdevenen llargues parrafades, pàgines i pàgines d'explicacions que, pel motiu que sigui, l'autor no ha volgut incloure dintre del fil narratiu. Però que, si hi ha haguessin estat, tampoc no haurien fet cap nosa. Com si hi hagués certa voluntat d'editar el text, de retallar-ne l'extensió, i aquesta fos una de les millors opcions per retallar tot preservant.

"Si la imaginació estava tan plena de monstres era simplement perquè els homes s'havien passat tots aquells milers d'anys negociant amb el món, provant de desactivar-lo, emparaulant-lo."

"Caure rebentats al sofà no és cap manera d'estar junts (...) sinó d'estar separats de la mateixa manera." Els vespres compartits davant dels dos canals de tele ocasionalment eren maneres d'estar junts, de compartir històries... Caure rendits amb els mòbils o tablets a les mans és aïllar-nos encara més.

L'explicació de l'exposició organitzada per l'Olivier al Santa Mònica amb ballarins llençant-se una i altra vegada contra un matalàs és un encertadíssim retrat del modernisme absurd i de postal que fa anys que omple Barcelona. El mateix Bagunyà critica, per mitjà de l'Olof, el fet que a Barcelona en realitat no hi passa res. Hi va haver-hi genialitats en èpoques passades (Gaudí, Dalí, Miró...) però fa anys que no hi passa res. Només aparences. "Tot radical i alternativíssim, cosa que a l'Olivier li devia provocar la mena d'estremiment masturbatoriocerebral dels messies, els ungits i els salvapàtries". I sobre els assistents a aquests actes: "Al seu voltant seguia girant una corrua de pretensió i autopromoció: americanes cares que mostraven braços estratègicament tatuats, gent que només parlava d'altra gent, més famosa, amb qui havia coincidit feia un parell de dies; bigotis d'actor porno dels setanta, camises irònicament hawaianes. (...) Tots satisfets de l'èxit esclatant de les seves vides, de la meravella dels seus cercles socials, farcits de gent brillant i insultantment guapa, de les cases a la Cerdanya, dels <<projectes >>, les <<iniciatives>> i les <<col·laboracions>>".

Apareix la nota 17, sobre la mala dicció d'en Morella i com va anar a un foniatre per aprendre a impostar millor la veu a classe i, de sobte, es personifica un narrador. Ens afirma que ell havia escoltat en Morella i em fa qüestionar si el narrador de tot el text pot ser un alumne d'en Morella. Un narrador omniscient, clar, que no només ens diu què veu sinó també què pensen els personatges (o què pensa el narrador que pensen els personatges). Potser. Potser es tracta de múltiples narradors.

"És curiosa la manera com els animals (i les criatures) faciliten la manifestació de tendreses i cursileries que costen tant de mostrar a qualsevol altra persona."

"La mena d'evidències que a un alumne de primer o de segon [de carrera] li semblen descobertes inigualables i exercicis d'una lucidesa extrema, però que, en realitat, no passen de la mena d'observacions que, als trenta, ja són tòpics de sobretaula". I són aquests llocs comuns els que m'estan agradant més del llibre. La manera que connecta i descriu tan encertadament tants i tants pensaments compartits. I poder tornar a recordar que no estic (estem) sol(s) al món. 

I s'acaba el llibre. El sabia llarg i se m'hi ha fet. També perquè han passat moltes coses pel mig, ho reconec (tornada a la feina, buscar un pis nou, organitzar un trasllat, canviar de pis...), però també perquè en alguns moments la lectura no m'ha cridat tant com ho hauria hagut de fer. O com, en el fons, esperava que faria. Però l'esgotament físic és un mal aliat i potser d'aquí un temps em torno a topar amb aquest llibre i el devoro en un parell de setmanes i em sembla meravellós i no només un text molt interessant i completament necessari dins la literatura catalana contemporània, com ha estat aquesta primera lectura.

S'acaba el llibre i respon a la pregunta sobre qui és el narrador del text i això et deixa amb una sensació inesperada de tancament. Perquè realment m'esperava que seria un d'aquells llibres que senzillament s'acaben sense més, que no té per què ser una mala cosa, ans al contrari, però sí que a vegades et deixen amb una estranya sensació d'insatisfacció, de coitus interruptus. I de tant en tant ens ve de gust que les coses quedin ben lligades.

______________

Borja Bagunyà, Els angles morts (Edicions del Periscopi)

començat_ 16/6/23 // acabat_ 13/11/23