Per la família Incandenza?
Aquesta mena de família Glass (dels Glass d'en Salinger) que no són tan superdotats intel·lectualment, però gairebé. Amb la qual comparteixen els mateixos patrons d'antisocialitat i els mateixos dubtes i converses.
Centrar-me, potser, en el que semblava ser el protagonista del llibre, en Hal, únicament per la costum cronològica que ens fa pensar que el primer que surt al llibre n'és el seu protagonista?
Parlar de les addiccions?
Del Quebec?
Del tennis?
De la Lady Pshychosis?
Del vocabulari incandescent del text?
De l'esfereïdora cinematografia del pare Incandenza?
Buf!
La magnitud de l'obra (la literal i la figurada) és tan gran que resulta impossible atacar-la només des d'una banda. Cal abordar-la a l'engròs, per tots bandes i sense pietat, assumint, com ja havia fet en Vonnegut al Breakfast of Champions, que tots els elements del text (i això també inclou les notes al peu de pàgina inacabables que confesso que no les he llegides totes), tots els seus personatges, tot allò que surt en algun moment, és igual d'important. I això és molt.
Hi pot haver una descripció de l'estupidesa humana millor que l'explicació de l'aparició de les vídeo-trucades i el seguit de pors estètiques i abusos comercials que generen? Si no fos perquè, anys després que en Foster Wallace ho escrivís, ho hem viscut en major o menor grau, el text seria divertidíssim. Ara, és una agra sàtira sobre la nostra estupidesa.
“Almost nothing important that ever happens to you happens because you engineer it.”
“How is there freedom to choose if one does not learn how to choose?”
I aquesta frase retrona a l'Escola de Frankfurt. Hi sentim una de les seves premisses bàsiques: com podem ser lliures si en el fons només podem escollir què comprar però mai podem escollir no comprar.
De sobte un dels comentaris més freqüents sobre el llibre ressona dins meu quan m'enfronto a pàgines i pàgines d'accions confuses, personatges terciaris i addiccions múltiples: però aquí ningú ha editat aquest llibre abans de publicar-lo? Coi, que quan m'havien de publicar Tu i jo l’editor em va estar discutint fins a l’última coma, qüestionant-me l’ordre d’alguns adjectius que ell era incapaç d’entendre que estaven davant del nom amb tota la mala fe del món.
Però d'altres vegades és precísament aquesta llibertat estilística i temàtica la que fa interessant el llibre. Aquesta anarquia de personatges i arguments que, de tant en tant, ens porten un somriure als llavis quan ens retrobem amb els nostres favorits. En el meu cas, en Marathe i l'Steeply per una banda, i tots els adolescents de l'escola de tennis que em recorda, i molt, a The broom of the System, per l'altra.
Quina arma més terrorífica aquest vídeo que atrapa tan fortament als seus espectadors que s'obliden fins i tot de viure. Algú ha dit jocs d'ordinador i joves addictes? Algú ha dit cases d'apostes i ludòpates? Algú ha dit Netflix?
I clar, “who can study the Entertainment while detached?” Qui pot saber què hi ha realment al vídeo que el fa tan addictiu sense mirar-lo perquè tothom qui el mira s’hi queda enganxat?
I què dir-ne d’aquest element implantat al cervell que, en accionar un botó, ens proporciona un plaer immens i inimaginable? Una eina que provoca la mort de tots els ratolins que han fet servir per testar-la, uns animals que prefereixen el plaer proporcionat pel botó que no pas menjar, beure o follar. I que terrible quan els científics d’en David Foster Wallace descobreixen que hi ha centenars de joves canadencs, fills de famílies estables, sense problemes socials ni res per l’estil que poguessin ajudar a entendre la seva decisió, que estan més que disposats a sotmetre’s a la implantació d’aquest xip cerebral per tal d’experimentar aquest plaer malgrat la consciència que implica una posterior mort inaturable. Què diu això de les nostres societats del benestar? Què diu això de les il·lusions que “sabem” transmetre a les noves generacions? Doncs això.
“It’s weird to feel like you miss someone you’re not even sure you know.”
“It is not that Orin Incandenza is a liar, but that I think he has come to regard the truth as constructed instead of reported.” I, a vegades, quan perdo temps al metro repassant les notícies als diaris (gran error, ho sé!) em plantejo què se n’ha fet de la veritat? Això i també quina merda de periodisme sensacionalista ens ha quedat en aquest país que he deixat enrere que pràcticament tots els diaris acaben sent pamflets sensacionalistes a favor de la idea del partit (o el grup) que els paga més diners. A vegades, viure a la Xina i no poder accedir a cap mena de notícia pot ser un descans. Si més no, m’estalvia moltes enrabiades.
I de sobte apareix l’expedient, per dir-ne d’alguna manera, de la Molly Notkin (personatge que asseguraria que no hem conegut abans o que, en cas d’haver-ho fet, ha sigut breument i de manera tangencial) i tot canvia. Conclusions a les que havia arribat, o que havia intuït de manera purament deductiva i basades amb escasses explicacions, ara són explicades abastament. Ara es parla obertament de la cinta temible, d’aquesta pel·lícula anomenada Infinite Jest. Se’ns diu quin és el seu contingut, qui la protagonitza... i una certa sensació d’alleugeriment o, potser fins i tot, de satisfacció em recorre el cos. Tot aquest camí fet fins ara, les 5.000 pàgines llegides i les 50.000 sub-històries i definicions detalladíssimes, per fi han conduït a algun lloc.
“Hal finds he rather envies a man who feels he has something to explain his being fucked up, parents to blame it on.”
“Are they words if they’re only in your head, though?” Es qüestiona l’hospitalitzat Don Gately després d’haver rebut un tret a l’espatlla. Gran pregunta entremig d’aquest llarg i oníric monòleg o diàleg amb una aparició en somnis que, sobretot per les circumstàncies d’en Gately, recorden els pensaments d’en Johnny a Johnny got his gun.
“I’d felt for almost a week as if I needed to cry for some reason but the tears were somehow stopping just millimeters behind my eyes and staying there.”
“Newly sober people are awfully vulnerable to the delusion that people with more sober time than them are romantic and heroic, instead of clueless and terrified and just muddling through day-by-bay like everybody else in AA is”. I a vegades no és únicament una qüestió d’alcohol. També creiem que alguns amb poder (econòmic o polític, o ambdós) tenen alguna idea clara, un camí delimitat que seguiran passi el que passi. I si hi afegim ànsies de poder, agendes personals i avarícia malaltissa doncs venen al cap els noms de molts i moltes que, des de l’1 d’octubre del 2017 no estan fent més que riure’s de nosaltres. Per no dir res de l'aberració de les mascaretes mèdiques confiscades a l'hospital d'Igualada... vergonya és poc.
“We are all dying to give our lives away to something, maybe. God or Satan, politics or grammar, topology or philately –the obect seemed incidental to this will to give oneself away, utterly.”
“It occurred to him that if he died everybody would still exist and go home and eat and X their wife and go to sleep.”
I s’acaba.
Amb un viatge lisèrgic, amb un moment de sadisme ocular i dolor inimaginables, s’acaba la broma. I queden molts fronts oberts. I queden moltes preguntes per respondre. Però la principal és: m’ha agradat? Doncs no ho sé. Té elements molt interessants, reflexions molt encertades, paràgrafs divertits, però també hi ha pàgines i pàgines insuportables. De difícil lectura i d’escàs interès que només les toleres per la il·lusió de les bones que han de venir. I que venen. Però potser no prou. I potser descobreixo que en el duel (totalment personal i subjectiu i segurament només explicable per factors personals, per haver-los conegut a tots dos al mateix moment quan un pre-amic em va dir si els teníem quan treballava a la Geli) entre en David Foster Wallace i en Joanathan Franzen, és el segon qui guanya.
____________________
David Foster Wallace, The Infinite Jest
començat_ 29/6/18 // acabat_ 30/11/19
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada