Ira, Aleix Aguilà

"No formem part de res. Ni d'una ciutat en runes." (43) li diu la Francesa al Rus. Noms genèrics per aquests personatges anònims, perduts, segrestats i enganyats per Ira. Convençuts que la guerra encara perdura, condemnats a estar tancats per por a morir. Ell, cavant un búnquer per a protegir-s'hi; ella, obsessionada en anar a recollir les cireres de l'arbre del jardí. És a dir, ell amagant el cap sota l'ala i esperant que passi la tormenta i ella somiant en la llibertat i el plaer. I, mentrestant, Ira, la propietària de la casa, una dona d'avançada edat necessitada de companyia, els manté a tots dos enganyats. Tres personatges tancats en un món controlat per androides que es dediquen a garantir la pau i la democràcia. Un mirall de la nostra realitat.

I, de sobte, es descobreix el secret d'Ira. Un secret que Aguilà ja ens havia anat desvetllant lentament i que, en certa mesura, ja ens esperàvem, tot i no voler creure que hi pogués haver algú tan dolent. Algú capaç d'allunyar a dues persones del món fent-les creure que hi ha una guerra, amagar-los de la vida, de la realitat, impedint-los llegir un sol llibre ni veure el món exterior. És a dir, prenent-los la seva vida i la seva llibertat i no per una voluntat de sobre-protecció com mostrava el protagonista de Canino, de Giorgos Lanthimos vers els seus fills, sinó per pur egoisme.

"Tu fas que la gent no pugui triar." (104) Li retreu la Francesa quan estan a punt de venjar-se d'ella. I aquest és, segurament, el pitjor càstig que hom pot infligir a a les persones. És evident, arribats a aquest punt, que el nom d'Ira no és atzarós sinó que Aguilà l'ha utilitzat premeditadament per dotar aquest personatge de major simbolisme, per fer plantejar el fet que moltes de les nostres accions, dels nostres errors, sobretot, són productes de la ira, és a dir, del rebrot incontrolable de les nostres pulsions més animals. Per extensió natural, els noms de Francesa i Rus també poden ser llegits com a símbols del que representen històricament aquests dos països: llibertat i resistència.

El tercer acte, curt i concís, és contundent. Un desenllaç tràgic per a una obra sobre la llibertat i el poc temps que dura (si és que mai l'arribem a assolir).

Potser l'epíleg no era necessari perquè la força del tercer acte deixa un fort regust de final, però es pot entendre la seva presència en tant que satisfacció de la venjança i evitar deixar als espectadors amb un mal gust de boca (que això acostuma a vendre poc). Tot i que, personalment, hauria preferit el mal gust de boca.
______________
Aleix Aguilà, Ira (Arola Editors)
començat_ 18/01/14  /  acabat_ 19/01/14