El soldat fanfarró, Plaute

Resulta curiós (i gairebé impensable per nosaltres) veure la senzillesa de les històries i dels personatges (estàtics) de les obres gregues (directes o d'inspiració) com aquesta de Plaute que neix d'un text grec que no ens ha arribat. Avui dia que estem tan acostumats a la multiplicitat d'arguments, a la complexitat dels personatges, a la saturacio d'informació i d'estímuls, és agradable tornar a la base. Tot i que aquesta obra no en sigui un bon exemple del tot perquè es tracta d'una "contaminatio", és a dir, de la combinació de dues històries diferentes que el propi Plaute s'encarrega de desglossar-nos al principi de l'obra. Però segueix estant a anys llum (pel que fa al concepte de la senzillesa) de qualsevol obra contemporànea. Amb ganes de comprovar que la senzillesa ben entesa és una virtut.

"Quina desgràcia tan gran per a un home ser tan formós" (41) s'exclama Pirgopolinices mostrant la seva fatxenderia. I Artotrog, el personatge paràsit que viu d'ell, li riu totes les seves gràcies i li exagera les gestes mostrant, a part, que totes són mentida. Ressonàncies de les històries clàssiques de putxinel·lis en les quals el públic rep constantment informació extra amb intencions còmiques.

Palestrió: "Que no s'aparti per res de la natura femenina i que demostri practicar les arts i normes del seu sexe.
Periplectomen: Què vols dir?
Palestió: Que convenci el qui l'ha vista, que no l'ha vista pas." (48) I aquesta murrieria em recorda un retall de diari que un dia (anys enllà), la meva àvia va posar al terra d'un armari de la cuina per evitar que la humitat de les olles i cassoles el fessin malbé en el qual es llegia la frase d'algun polític dient: "us puc assegurar que mai he dit el que he dit". Ja en el seu moment la vaig trobar molt bona, pur cinisme còmic. Ara veig que és digne de Plaute. Qui deia que els nostres polítics no tenien cultura?

Davant la pretensió de Filocomàsia de no conèixer ni a Esceledre (l'escolar que la va denunciar per besar-se amb un desconegut) ni a Palestiró mentre es fa passar per la seva germana bessona, Esceledre afirma que té por "que haguem perdut la nostra personalitat en algun lloc, ja que aquesta sosté que no ens coneix ni a tu ni a mi" (64) Una broma molt interessant i de major repercussió a l'època si es té en compte que als esclaus se'ls tenia per res, com a no-ciutadans, és a dir, gairebé com a no-persones. És en aquest sentit que hem d'entendre la resposta de Palestrió: "Vull esbrinar aquí mateix, Esceledre, si nosaltres som nosaltres o unes altres persones; no sigui cas que algun veí, ens hagi canviat sense adonar-nos-en" (64)

"No hi ha cap hoste que pugui allotjar-se a casa d'un amic -per molt amic que sigui- que, quan hi hagi estat tres dies seguits, no resulti ja pesat" (81)

"Si es reparteixen cops en la meva absència, recull-ne tu la meva part" (88)

El joc de la confussió recorda a les comèdies de Shakespeare i Molière. L'engany, la disfressa, el fer-se passar per algú altre per enganyar o donar una lliçó a algú... i precisament això és el que sorprèn del final: recordar el motiu pel qual es feia teatre a Grècia que no era altre que el d'alliçonar. Ja fos alliçonar sobre una vida justa i correcte (com en aquest cas) o bé sobre la magnimitat dels déus i l'obediència i respecte que es mereixen. Per això acaba l'obra amb un conformisme tan ràpid per part de Pirgopolinices quan descobreix l'engany al qual ha estat subjecte i afirma "m'ha estat bé; si es fes el mateix amb altres adúlters, n'hi hauria menys a la ciutat, tindrien més por i es dedicarien menys a aquestes coses." (133-4) Un final irrealista i didàctic, per tant, revellit, que trenca el deix de modernitat de la resta de l'obra. Malgrat tot, una més que recomenable lectura.
_____________
Plaute, El soldat fanfarró (La Magrana)
començat_ 17/10/13    /  acabat_ 18/10/13