El mètode Grönholm, Jordi Galceran

Llegir el text original (ja sigui novel·la o teatre) després d'haver-ne vist la pel·lícula pot, malgrat tot, tenir ventatges. Si es fa de manera crítica, clar, si es fa amb voluntat de conèixer el text i no per pur fanatisme vers la pel·lícula i els seus actors (vegis la saga Crepúsculo, per exemple). Es poden traçar paral·lelismes, veure allò que ha estat més ben representat en un lloc o a l'altre, quina visió de l'obra ens agrada més... els puristes diuen que sempre és millor el llibre que la pel·lícula i, tot i que en una gran quantitat de casos és així (vegis sinó la nefasta versió cinematogràfica d'Assaig sobre la ceguesa de Saramago), els absoluts són, com a mínim, qüestionables.

Abans de començar el text, la primera diferència: menys actors, acció més directa. Un altre llenguatge per un altre medi.

"Un de nosaltres no és... real" (8) afirma l'Enric quan els plantegen el 1r repte: descobrir l'encarregat infiltrat entre els candidats. Però això és el més difícil d'esbrinar: qui és real. Qui és qui. Qui som o deixem de ser. Fa milers d'anys que la humanitat s'ho qüestiona. Com solucionar-ho ara amb 10 minuts?

2n repte: imagineu que sou els directius d'una empresa i heu de decidir si acomiadar o no a un treballador (present allà, clar) que està passant una mala època. Lògicament, hi ha diferents aproximacions al tema: la humana, de solidaritat i comprensió; l'empresarial, de fredor i economia; la dèspota; la conciliadora... i tots nosaltres podem haver-ne presenciat algunes d'elles. Tots coneixem alguna noia embarassada que ha estat acomiadada, o alguna persona de baixa que ha estat finiquitada...

"Quan arribes al despatx has de fer com els pallassos del circ, pintar-te la cara que toqui, de simpàtic o de fill de puta, i tirar milles." (25) I, per desgràcia, això no només passa a l'oficina. Tots ens maquillem per correspondre a allò que esperen de nosaltres en cada moment. L'èxit està en fer que allò que esperen de nosaltres sigui allò mateix que nosaltres esperem donar.

3r repte: decidir qui és més important, un bisbe, un torero, un pallasso o un polític. És a dir, un joc simbòlic de personalitats que dirien els mestres d'eduació infantil en el seu vocabulari buit. Però que bàsicament planteja dubtes més profunds: què és més important, la religió (el nostre sistema de creences sobre el qual es basa la moral, la idea del bé i del mal...); la tradició (encara que hagi quedat desfasada i anacrònica i cruel); l'entreteniment (la capacitat d'animar als companys, d'aportar alegria i optimisme a la feina) o bé l'oratòria (l'engany, l'estratègia, la manipulació).

4t repte: un dels candidats està en procés de canvi de sexe, se l'ha de mantenir a la feina o bé fer-lo fora. Un nou tema polèmic. Potser bastant absurd perquè el sexe d'una persona (o les seves inclinacions sexuals), no hauria d'afectar la feina que fa. Però inevitablement encara genera polèmica i la discussió entre els candidats està servida.

"Si tinguéssim una mica de dignitat, ja fa estona que hauríem d'haver-los engegat a prendre pel sac a tots." (54) Afirma en Carles, posant en paraules el pensament de molts i, alhora, mostrant que, massa sovint, quan anem a demanar una feina ja no en tenim, de dignitat.

5è repte: manipular al company. Un cop en Carles ha marxat i l'Enric s'ha descobert com a membre de l'empresa, el joc està entre en Ferran, el cínic, i la Mercè. I aquí ja no hi ha pietat. Com si pel fet d'haver arribat tan lluny, d'haver creuat la frontera que separa la humanitat de l'animalitat, ja tot fos vàlid.

"No busquem un bon home que sembli un fill de puta. El que necessitem és un fill de puta que sembli un bon home" (75) I amb aquesta frase es podria resumir (que no justificar) la metodologia de recerca de personal d'Isaïas Grönholm. Una metodologia molt més estesa del què en som conscients. O si no examineu quin caràcter tenen molts dels vostres encarregats.
____________
Jordi Galceran, El Mètode Grönholm (La Butxaca)
comnçat_ 22/10/13  /  acabat_ 22/10/13