Fugaç, Josep Maria Benet i Jornet

Declaració de principis de l’autor: “escric teatre, no assaig, i el que procuro és construir situacions dramàtiques dins de les quals hi ha, implícites o explícites, històries de les de tota la vida, històries de les que han aconsolat la bèstia humana al llarg dels segles, quan s’arrecera amb els seus semblants a la vora del foc.” (7)

Repartiment de luxe per a aquest text que es va estrenar el 1994 al Teatre Romea: Mercè Comes, Jordi Boixaderas, Lluïsa Castell, Pep Cruz, Joel Joan, Àngels Moll i Meritxell Sabater, amb la direcció de Rosa Maria Sardà i l’ajudantia de direcció de Sergi Belbel. Promet.

“Trobem fàcil parlar de les coses desagradables i ens fa vergonya parlar de la bellesa.” (15)

Quina llàstima que un text editat per l’editorial Lumen i amb el patrocini (i els mil emblemes i logotips) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya contingui tants errors. De fet, només cal mirar detenidament la portada per a veure que el nom de l’autor no està escrit correctament. Les bones persones podrien pensar que el senyor Benet i Jornet encara té al seu DNI la nomenclatura espanyola obligatòria a la seva infantesa, però només cal que obrin el llibre per comprovar que a l’interior aquest “Jose” recupera la “p” i esdevé Josep. A part d’això, els errors primer només eren ortogràfics com algun accent oblidat; després també tipogràfcs, com posar “ell” en compte de “el”, o “diferente” en comptes de “diferent” (64) però ara ja ha derivat a errors identitaris: posar que parla el METGE quan hauria de parlar la NOIA (74). És curiós comprovar que en èpoques que els diners no eren l’excusa per les pobres edicions també es cometien aquestes mancances editorials. I, per cert, en aquest cas “curiós” és un eufemisme per “trist” i “preocupant”.

“Grapajés” (76) la cosa empitjora i em comença a distreure de la lectura del text precisament en aquest segon acte que és molt més interessant que el primer que, tal i com afirmava Toni Casares en el pròleg, mostra els dubtes existencials del metge que, de fet, s’assemblen molt als de qualsevol altra persona. El que passa és que ell gosa dir-los en veu alta.

A vegades, i perdó per la comparació, algunes frases d’en Benet i Jornet recorden perillosament a en Paulo Coelho, amb tot el que això implica: “potser cada engruna d’horror serà compensada algun dia, d’alguna forma, no sé com, amb una engruna de goig.” (79) O al final del primer acte se li havia escapat: “uns quants sentiments ensucrats, de tant en tant, no fan cap mal.” (56). La fal·lera “new age”, auto-ajuda, felicitat emocional i demés històries ha fet molt mal.

El començament del tercer acte és increïblement temporal. Temporal en el sentit que correspon molt a la tendència literària i cinematogràfica dels 90. Fa pensar en les converses atzaroses que ja havia insinuat Richard Linklater a finals dels 80 a Slackers i havia confirmat a Before Sunrise, però també sona a Reality Bites o als textos de Palaniuk i Richard Ford. És aquesta conversa mundana plena de preguntes punyents: “us lliureu completament, vosaltres, quan estimeu?” (83) Fetes just després de les reflexions en veu alta de la DONA JOVE. Una mica a l’estil de Things I never told you de la primera Coixet. I, per tant, molt encomiable.

Per un instant només, clar. Llavors retorna al teatre més autòcton, amb més monòlegs i reflexions interessants, però allunyat de la seva època fins al monòleg final de la dona que, certament, pren unes dimensions molt més grans gràcies al joc dramàtic de Benet i Jornet: els lectors/espectadors sabem coses que ella ignora i les seves paraules tenen una rellevància molt més important per a nosaltres. Un bon toc d’encert per acabar una obra que comença fluixa i va agafant volada.
___________
Josep Ma Benet i Jornet, Fugaç (Lumen)
començat_ 13/07/13  /  acabat_ 13/07/13