“La idea de Dios es el único error que no
puedo perdonar a los hombres.” (10) Aquest és
l’ateïsme de Sade. Un ateïsme radical que s’adona que Déu ha estat substituït
per la raó en molts casos i desitja canviar-ho.
Sobre el determinisme, diu Sade: “la
educación, por más que haga, no cambia nada, y aquel que debe ser un malvado lo
será con toda seguridad, por buena que sea la educación que le hayan dado, al
igual que aquel cuyos órganos han sido dispuestos para el bien volará
seguramente hacia la virtud, pese a que no haya tenido maestro.” (16) Però clar, ell aquí parla d’educació acadèmica, de formació.
Lògicament, aquest tipus de coneixement adquirit no implica necessàriament una
bondat o maldat en l’home i, per tant, en aquest sentit, pot ser certa la seva
afirmació. Ara bé, si l’educació és més àmplia, si no és només un fet acadèmic,
sinó social, el fet de dotar de normes de conducta i valors a l’infant, llavors
la frase sàdica trontolla. Algú educat adeqüadament (ja sigui per pares, amics,
professors, associacions…) serà una persona que tendirà al bé. Aquell in-educat
estarà perdut i no tendirà al bé perquè no el coneixerà. Restarà en l’estat
primitiu de l’ego freudià i només pensarà en ell mateix. Serà un animal, un ser
egoista i cruel (com Nietzsche definia als infants) perquè no sabrà ser res
més. El dubte és, com aplicar aquesta educació. Com fer que el nen perdi la
seva instintiva necessitat de supervivència unipersonal i s’adoni, també, del
valor de la col·lectivitat?
Seguint aquest raonament, Chatêlet diu que “las
leyes instituidas por la sociedad le [parecen] a Sade una desviación y una
contrariedad de los deseos naturales.” (18). I aquí
ressona, una vegada més, Hobbes i el seu sempitern Homo homini lupus est.
“De ambos [el mossèn i el muribund] el más
ciego es el que se pone una venda en los ojos y no el que se la quita. Tú
edificas, inventas, multiplicas; yo, destruyo, simplifico.” (34) I ressona, aquí, Nietzsche i la seva filosofia del martell: no es
tracta de construir un edifici teòric, es tracta de destruir el que ja tenim
perquè està fonamentat en la mentida i l’engany.
Déu, “¿acaso me ha creado para darse el
placer de castigarme sólo por haber elegido un camino del que no me deja ser el
único responsible?” (40) Aquesta és una de les
preguntes que més freqüentment s’haurien de fer aquells que s’omplen la boca de
divinitats. I, de fet, és una que potser mai es fan. Fer-se-la seria acceptar
la crueltat de Déu. O la seva ineptitud. O ambdues coses.
“Resulta muy frívolo decidir que una cinta
teñida de color marrón sea efectivamente marrón; no hay nada real en ello más
que nuestras convenciones.” (45) El món tal i com
l’entenem i, sobretot, anomenem, és arbitrari, casual, producte de les nostres
decisions. Sinó només cal plantejar-se perquè diferents cultures tenen paraules
impossibles de traduir: l’orvallo gallec, les
múltiples nomenclatures de la neu dels innuit… han adaptat el món a les seves
necessitats i a la seva realitat. Com fem tots.
“Una cosa absolutamente incomprensible o
absolutamente imposible de ser aprehendida por los sentidos pasa a ser
inexistente.” (46) Però, “jo ara no veig el llit,
si vaig a l’habitació, que hi serà el llit?” que
plantejava a Tu i Jo. És a dir, l’absurd en el que cau l’empirisme radical.
No en volem saber res “de un dios
todopoderoso, pero que jamás lleva a cabo todo lo que desea, de un ser
soberanamente bueno y que no crea sino a descontentos, de un ser amante del
orden, pero en cuyos dominios todo es desorden.” (55)
Bona descripció de les principals contradiccions inherents al cristianisme: el
dubte sobre el mal, sobre la llibertat, sobre la omnipotència divina… si Déu és
bondat, per què accepta el mal? Per què tortura i és cruel? Si és tot poderós,
per què permet els defectes i les imperfeccions? I l’excusa que això pertany
als designis divins i que s’escapa a l’home d’entendre-ho ja no ens serveix. És
el paral·lel de la resposta que el pare li dóna al fill insistent que pregunta
“per què?” a tot: “perquè és així.”
“Vuestro teísmo ha hecho cometer muchos
delitos, pero jamás ha evitado ninguno.” (57)
“Sobre la ignorancia y el miedo […] se
basan todas las religiones.” (59) Por irracional,
clar, por a la foscor, al buit, al no-res, a l’absurditat de l’existència, que
fa cercar un puntal on recolzar-se.
Una bona deducció extreta de Juliette o las
prosperidades del vicio: “los suplicios de la otra
vida sería inútiles para los vivos, que no pueden presenciarlos.” (65) Aquest és el raonament epicurià: no hem de patir per la mort
perquè ara estem vius i, un cop morts, o bé no sentim res i ja no patirem, o si
bé sentim alguna cosa voldrà dir que no estem morts. Però segueix parlant
Juliette: “serían inútiles para los condenados, pues en el infierno nadie se
convierte y porque el tiempo de la pretendida misericordia de ese Dios ya no
existe: de lo que se deduce que Dios, en el ejercicio de su venganza eterna, no
tendría otro objetivo que el de divertirse e insultar a la debilidad de sus
criaturas.” (65)
“Guardémonos bien de creer que la
universalidad de una doctrina pueda jamás ser un título en su favor.” (67) O, dit en altres paraules, que pel fet de ser compartida una idea
no cal que sigui necessàriament bona. Un exemple banal es veu en la lectura de
certs llibres: pel fet que tothom llegeixi en Dan Brown o en Ken Follett no
implica necessàriament que siguin bons. Com a molt implica que tenen una bona
campanya de màrketing i que són de fàcil lectura.
“¿Plantaría en su jardín un hombre lleno de
bondad un árbol que produjese frutos deliciosos pero envenenados y se
contentaría con prohibir a sus hijos que los comiesen, diciéndoles que morirán
si se atreven a tocarlos?” (73) pregunta Sade a través
de Juliette. I continua: “si supiese que existe semejante árbol en su
jardín, este hombre prudente y sabio ¿no habría tenido la delicadeza de
derribarlo?” (73) Però no. Déu no talla l’arbre
malgrat saber que l’home estarà condemnat. Aquest és l’argument sobre la maldat
divina que molts han intentat rebatre apel·lant al lliure albir, al fet que Déu
ha preferit donar llibertat d’acció a l’home, que pugui escollir, fins i tot,
el mal, si així ho desitja. Un debat, clar, inacabable. El que és curiós, però,
és veure l’engany de la dialèctica impresa. Quan Plató transcrivia (o
inventava) els diàlegs socràtics, esdevenien bastant clars els mecanismes que
utilitzava Sòcrates per a convèncer als seus interlocutors. I més, perquè ells
sempre deien allò que ell volia que diguessin. Aquí passa el mateix. Juliette
pot convèncer a aquells que la escolten perquè li responen allò que ella vol
que responguin. En els diàlegs reals, el nostre interlocutor ben poques vegades
té la delicadesa de respondre allò que més ens convé que respongui.
“¿Somos dueños de nuestros gustos?” (104) Pregunta el monjo Clement a Teresa. I el seu discurs prossegueix
mostrant que la resposta és que no. Que som producte de la natura, afirma, i
que estem configurats d’una manera, tenim uns desitjos i unes inclinacions, per
culpa de com vam ser fets.
“La teoría del amor al prójimo es una
quimera que debemos al cristianismo y no a la naturaleza.” (105) Una vegada més, Hobbes.
“Habéis creído que podríais hacer felices a
vuestros pueblos aumentando el número de leyes, mientras que de lo que se
trataba era de disminuir el de los crímenes.” (167) És
la crítica del Sade més polític a la regularització de la societat, al fet que
les lleis actuen en contra de la natura i això sí que és un crim que s’hauria
d’evitar.
“El origen de nuestras pasiones y, en
consecuencia, la causa de nuestras desviaciones depende únicamente de nuestra
constitución física.” (176) afirma Sade mostrant un
mecanicisme absolut, al més pur estil de La Mettrie. Culpabilitzar a la natura
dels nostres actes, tant dels bons com dels dolents, és eximir a l’home de tota
responsabilitat. És dir que l’educació, la civilització, la cultura, no tenen
cap acció damunt nostre. I això ell mateix afirma en altres parts que no és
així, ell és el primer de culpar a les lleis de la reacció adversa de moltes
persones, per exemple… el que sí que està clar és que el grau de determinació
(o mecanicisme) i el grau de socialització és complicat d’establir perquè, a
més, varia depenent de les persones: no és mai una xifra estable.
“No hay nada bueno, nada respetable, nada
de hecho que pueda hacer feliz en lo que se denomina virtud.” (186) I contra aquest mur no s’hi pot fer res. No serveix de res
apel·lar a l’empatia, el sentiment fraternal quan la persona esdevé un llop
solitari, egoista i instintiu.
“No hay nada tan bárbaro y tan ridículo
como haber asociado el honor y la virtud de las mujeres a la resistencia que
oponen a los deseos que han recibido de la naturaleza.” (209)
Combinant veritats amb arguments falsos, Sade
va examinant els defectes morals de la societat (robatoris, violació, incest,
assassinat…) per mostrar que no deixen de ser actes volguts per la natura i que
únicament són punibles perquè els homes així ho hem dictaminat. Però clar, tan
aviat defensa l’assassinat com diu que tothom pot fer el que vulgui, és a dir,
que tothom pot escollir viure, si vol, i ningú altre podria privar-li aquesta decisió.
Pixa fora de test quan diu que “jamás la
muerte de un individuo ha influido sobre la masa en general” (221) a menys que es refereixi a tota la humanitat sencera que llavors
sí que tindria raó, tot i haver dit una trivialitat. Sí que l’encerta, però, quan
critica l’orgull de l’home i la seva tendència de creure’s imprescindible: “se
quedaría muy asombrado si viese que, después de la destrucción total de la
especie humana, nada ha variado en la naturaleza y que el curso de los astros
ni siquiera se ha retardado.” (222) Una de freda, una
de calenta.
“Dictemos pocas leyes, pero que sean
buenas. No se trata de multiplicar las ataduras: sólo se trata de darle un
carácter indestructible a las que se emplean.” (228)
__________
Sade, Sistema de la agresión (Tusquets editores)
començat_ 05/06/13 / acabat_ 24/06/13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada