Madame de Sade, Yukio Mishima

A la introducció, Joaquin Vida ens diu: “cada nueva línea leída hacía crecer en mí la fascinación por la repugnante hermosura de un comportamiento humano socialmente proscrito. La negra belleza que destila el texto se enroscaba en mis sentidos, emponzoñándolos de un turbio lirismo que convertía la repulsa en atracción.” (5) Doncs a veure quin és aquest negre pecat que em disposo a desvetllar.

Charlotte: “Nunca nos conocemos del todo.” (19) Aquesta és la seva resposta quan una invitada diu que elles es coneixen bé i que li expliqui perquè la seva senyora l’ha convidat. I té raó: mai ens coneixem del tot. Ni és possible de fer-ho perquè per a conèixer del tot a algú hauríem de conèixer el seu passat, el seu present i el seu futur, però no només les seves accions, sinó també el seu pensament. I potser ni així no el coneixeríem del tot perquè les persones de vegades realitzen accions o diuen coses que ni ells mateixos eren conscients que sabien o que farien. Per tant, el que fem és confiar en la coherència dels actes dels demés. En la consistència de les seves accions. En allò que tant bé va criticar Hume en la seva crítica al principi de causalitat: donem per fet que el sol sortirà demà perquè sempre fins ara ha sortit, quan en realitat no en tenim cap certesa.

Madame Saint-Fond és la perversió, el desig, la voluntat de plaer. És ella qui ens narra, només de començar l’obra, les aventures sexuals del marquès de Sade amb la voluntat d’escandalitzar a la beata Madame Simiane. Per això, no ens sorprenen frases de Madame de Saint-Fond com “hablo de un tiempo en que la gente sencilla se aburre con su virtud y comienza a exigir parcelas de perversión.” (20)

Quan Madame Montreuil els demana el favor de salvar al marquès de Sade per evitar la deshonra de la família, Madame Saint-Fond respon: “no está en mi naturaleza aliarme con la justicia o la virtud, pero haré cuanto pueda por el desdichado Sade.” (23) i quan creiem que s’ha estovat, que s’ha humanitzat, afegeix “iré de alcoba en alcoba” (23) Així és com ella ho aconsegueix tot. “utilizar a la vez mi cuerpo y la Santa Sede para lograr vuestro fin, es un tratado de astucia.” (23)

Renee: “si mi marido es un monstruo, la mía ha de ser una monstruosa devoción.” (27) Afirma la dona del marquès de Sade quan les demés li volen mostrar les vexacions a les quals la sotmet ell. Amb aquesta afirmació, ella mostra que està disposada a acceptar tot el que pugui arribar a fer el seu home, que ella no el deixarà mai. Per això li pot dir a la seva mare “tú me enseñaste que la fidelidad de la esposa no depende de la del marido.” (26)

Madame Saint-Fond: “Yo, escupía a Dios para despertar su ira, pero Dios es un perro perezoso tumbado al sol, que sólo sueña en dormir para siempre.” (36) I si no és així, és un funcionari dels que tenen poques ganes de treballar; o, si no, és que no existeix i per això no intervé malgrat que se li demani tantíssimes vagades diàriament; o bé és que és sord; o bé està massa lluny per a poder-nos sentir; o bé és que les nostres desgràcies per a ell, que és tan magnànim, li semblen minúcies que no requereixen de la seva actuació; o bé...

Bona manera de qüestionar-se sobre la realitat del bé i del mal: Simiane diu “El mundo puede volverse del revés, pero Dios traza una línea entre el bien y el mal tan definida como la raya que un niño traza sobre el pavimento.” (53) I Montrieul li respon “me pregunto si esa línea, como la que deja la marea en la playa, no cambia constantemente.” (53) És a dir, si la distinció que fem entre bé i mal no és modificable, alterable depenent dels temps i les tendències. I, potser, encara caldria anar més enllà i acceptar Nietzsche i afirmar que, en realitat, no existeixen ni el bé ni el mal, només són etiquetes que els humans han posat i que, per tant, el seu valor és purament circumstancial.

“Un libro es un pozo cegado si nadie lo lee.” (54) Tal i com afirmava Derrida, el text no acaba quan l’autor l’ha escrit, sinó que es clou cada vegada que algú el llegeix: és el lector qui dóna significat al text. Sense lector, el text és buit.

“El mundo en el que vivimos es la obra del Marqués de Sade.” (55), s’afirma. I no l’erren. El culte al plaer pel plaer, l’egoisme, l’individualisme, la importància única i exclusiva del jo i la manca d’empatia vers el tu. Aquest és el nostre món.

Explicació de l’autor: “La Marquesa de Sade representa la devoción de la esposa; su madre, Madame de Montreuil, la ley, la sociedad y la moral; Madame de Simiane, la religión; Madame de Saint-Fond, los deseos carnales; Anne, la hermana menor de la marquesa, la candidez femenina y la falta de principios, y la sirvienta, Charlotte, el pueblo.” (59)

I s’acaba una obra que amenaça de ser forta, que no fuig de l’escàndol moral i sexual però que acaba tova, dòcil i domesticada, amb algunes reflexions interessants, però amb un final fluix. Tanmateix, una bona primera aproximació al món de Mishima. No serà l’última.
___________
Yukio Mishima, Madame de Sade (Ediciones MK)
començat_ 25/10/11  /  acabat_ 26/10/11