Los existencialismos: claves para su comprensión, Pedro Fontán

I un dia em ve de gust descobrir com es presentaven els existencialistes als estudiants de batxillerat i C.O.U., és a dir, a l’estudiant que jo també vaig ser.

En el pròleg, l’autor del llibre, professor de secundària durant més de 20 anys, ens promet que està interessat en ensenyar, però també en educar, és a dir, en el procés i les maneres a través de les quals s’han d’impartir els ensenyaments per a que resultin efectius. Totalment d’acord. Llàstima que només començar, l’autor s’endinsa en un vocabulari feixuc, rebuscat, d’allò més complicat per algú de 16 o 17 anys sense coneixements previs de filosofia. Comencem malament.

Parlant de l’origen de l’existencialisme, fa referència a la 1a guerra mundial i diu que “este sangriento holocausto originó una inmensa crisis de conciencia y de valores, patentizó el drama de la muerte y la congoja de la finitud del hombre, desencadenó y puso súbitamente en primer plano la reflexión sobre el sentido de la existencia humana. El existencialismo constituye una respuesta a este desolador marco histórico.” (17-18)

Molt bé. Em plantejo, però, quin adolescent entendrà això de “la finitud del hombre” o, fins i tot, les paraules “patentizó” i “congoja”.

Vet aquí la importància dels registres, senyor Fontán.

Com aplaudir-se a un mateix: “La actitud antiesencialista resulta plenamente comprensible dentro de las coordenadas que lo hemos encuadrado.” (22) I potser sí que la definició anterior era molt clara i entenedora (“En el hombre, según los existencialistas, prima la existencia sobre la esencia. La existencia es previa a la esencia. Es decir, el hombre no tiene esencia prefijada, sino que él libremente se la constituye a lo largo de las vicisitudes de su existencia en el mundo.” (22)), però potser no cal donar-se aquests copets a l’esquena un mateix.

Motius que fan que l’existencialisme sigui una doctrina de pensament atractiva:

1. “La existencia es previa a la esencia. Es decir, el hombre no tiene esencia prefijada, sino que él libremente se la constituye a lo largo de las vicisitudes de su existencia en el mundo.” (22) És a dir, tots neixem lliures d’arribar a ser allò que vulguem. Malgrat els entrebancs socials, econòmics, culturals… no tenim cap altra limitació essencial que ens impedeixi ser com vulguem ser. El que passa és que ens passem mitja vida intentant descobrir què volem ser i quan creiem saber-ho ja no tenim forces per assolir-ho.

2. “para el existencialismo las cosas no deben ser explicadas, sino vividas.” (23) I què és això sinó el reclam etern de deixar-nos de teoria i començar a viure?

I s’entra a l’anàlisi del primer autor:

Kierkegaard

Grans records, surt el nom de Regina Olsen i és com menjar un pastisset Proustià i retorno al Diari d’un seductor, a la seva romàntica desesperació, al seu hedonisme extrem, al seu desig estètic.

“Cada hombre es solitario, no puede comunicarse con profundidad con los demás ni establecer relaciones verdaderamente íntimas con ellos. Pero puede entrar, si quiere, mediante la fe subjetiva y existencial, en comunicación directa, inmediata, con otra persona, con otro sujeto: Dios.” (51) I massa sovint ens oblidem d’això. No del tema de Déu (el principal error Kierkegaardià), sinó del fet que estem sols, que no ens podem comunicar al 100% amb els demés, que, com a molt, som capaços de generar o de sentir una certa empatia pels altres, però que és impossible saber fins a quin punt allò que sentim es correspon a la realitat de l’altre. Ignorar-ho és creure’s en la possessió de la raó i donar consells a tothom. Acceptar aquesta solitud infranquejable és aprendre a ser feliç, malgrat la solitud final.

“Todos los filósofos existencialistas conservarán del pensamiento de Kierkegaard la idea de angustia, la idea de subjetividad, las paradojas de la existencia y la idea de la nada.” (55) L’angoixa com a sensació nascuda davant la descoberta de la vida, de la realitat finita i absurda de la nostra existència, però també davant del buit, del no-res que ens precedeix i que ens sobreviurà. Perquè, com diu Fontán, “no trata Kierkegaard, como Hegel, de allanar o superar las oposiciones y contradicciones de la existencia humana y de combinarlas en una síntesis reconciliadora, sino que la dialéctica kierkegaardiana deja persistir intactos los pares de opuestos, incluso muestra un vivo interés por agudizarlos y acentuarlos.” (54-55) És a dir, Kierkegaard no utilitza la filosofia per a fer-nos la vida més fàcil i plaentera, sinó per a fer-nos-la més real.

Heidegger:

Cal que digui, ara, quina és la idea heideggeriana que més m’ha marcat des del moment que la vaig sentir i que, de fet, és potser de les que més he explicat a tots els pobres que m’han hagut d’escoltar? És aquesta: no hem de defugir la mort. Al contrari, hem d’aprendre a observar-la, n’hem de prendre consciència de la seva presència, sentir el seu buit, el seu no-res. I aquesta buidor, aquesta angoixa ha d’esdevenir el motor de la nostra vida: hem de ser conscients de la mort per així poder viure més plenament. Una idea que Martin Amis gira irònicament així: “Death gives us something to do. Because it’s a full-time job looking the other way.” (London Fields, 240)

“El hombre no deja de proyectarse jamás, nunca vive pura y exclusivamente del presente, sino que vive siempre del pretérito hacia el porvenir. El hombre es en el presente su pasado y su futuro al mismo tiempo. Toda nuestra vida cotidiana no es otra cosa que usar de las posibilidades futuras que nos brinda nuestro pasado.” (63) Per molt que creiem que vivim en el present, en realitat ho estem fent també en el passat i en el futur, com a conseqüència de tots els actes previs que hem realitzat i com a possibilitat de tot allò que farem. De fet, i això no ho diu Heidegger, sinó jo, el present no existeix a nivell racional, existeix a nivell vital, en tant que el vivim, l’experimentem, però quan el volem passar pel sedàs de la raó, ja no és present: és passat. Així d’efímer i fràgil és el nostre present.

El fet que l’home viu de manera inautèntica es mostra, segons Heidegger, pels següents motius:

- “Anonimato: ignorado, desconocido, disuelto entre la masa.

- Mediocridad: hacer lo que hace la gente, decir lo que dice la gente, etc.

- Publicidad: charlatanería superficial o curiosidad banal.

- Anodino: insípido, insulso, insustancial, trivial, vulgar.

- Irresponsabilidad: hacer lo que todos hacen sin plantearse nunca las consecuencias o implicaciones ulteriores.

- Inconsciencia: evadirse del problema de la muerte y de los grandes interrogantes de la existencia.” (64)

I qui més qui menys es pot veure reflexat en aquestes característiques, qui més qui menys alguna vegada ha caigut en algun d’aquests sacs.

Com a solució, com a vida autèntica, Heidegger aporta la idea prèviament explicada: “aceptar la realidad de la muerte.” (65) “El hombre auténtico se atreve a enfrentarse con la desnuda realidad de la muerte que le revela que su ser es, sin más, nada. El hombre auténtico no se escabulle de la presencia de la muerte y del hecho de la inanidad, sino todo lo contrario: de la muerte y la nada sacará razones para definir el sentido de su existencia.” (65)

“La pérdida del ser es la causa, según Heidegger, de los grandes males que afectan a la civilización contemporánea.” (74) “los hombres, todos y cada uno de los hombres que me rodean, ya no valen por lo que son (lo que son han dejado de serlo al cerrarse al ser), sino para lo que me sirven. Se convierten en objetos, dejando de ser sujetos. Se convierten en medios, y dejan de ser fines.” (74) I encara afegeix: “La sociedad tecnológica surge bajo la huella del olvido del ser. El Estado totalitario, la manipulación de la sociedad de consumo, la masificación del hombre bajo el engranaje despiadado de los mecanismos de la sociedad industrial son, pues, consecuencias inmediatas del abandono del ser.” (74) I conclou: “El hombre actual en su ciega carrera tecnológica y armamentística, que amenaza el equilibrio ecológico de la tierra y que compromete la continuidad de la vida humana sobre el planeta ante el peligro de un holocausto nuclear, expresa dramáticament su pérdida de sentido ante el ocultamiento del ser.” (74) I el que més mal fa és que aquesta queixa la feia Heidegger l’any 1927 i avui en dia, 84 anys després, res ha canviat. De res han servit les seves queixes i les continues protestes d’altres intel·lectuals i pensadors com Adorno i Horkheimer: tot segueix igual i, de fet, pitjor.

Sartre:

Un dels pocs llibres que he llegit integrament en francès és L’existència és un humanisme, de Sartre: era la única edició que tenien a la biblioteca de la Universitat de Glasgow i havia de fer un treball sobre el tema. Era això o inventar-mes les coses perquè internet tot just neixia llavors. Clar que em vaig inventar moltes coses perquè el meu francès llegit parteix del coneixement del català, unes nocions de llatí i una bona imaginació lingüística. Però recordo que el vaig trobar un llibre molt encertat.

La Nàusea, llegit anys després, en canvi, em saturà: molta informació, molts temes i jo potser molt verd. És un llibre que convé rellegir i que el tinc cridant-me des de l’estanteria des de fa anys.

“El hombre es libre porque no ha sido creado para ningún fin, no por Dios (Sartre da por supuesto el ateísmo, pues parte de la base de que Dios no existe a pesar de no detenerse en demostrarlo; parece que lo considera como ya suficiente demostrado por pensadores anteriores), ni por la evolución, ni por ninguna otra cosa.” (85) Molt bé Sartre, molt malament el senyor Fontán: utilitzant un exemple clàssic de la lògica, si hom diu que no existeixen els corbs blancs (ja sigui com a resultat de l’experiència empírica, dels raonaments mentals, de l’estudi d’aquestes aus… pel que sigui), no té per què demostrar que no existeixen. És més, no hi ha manera de demostrar que una cosa no existeix: el que sí que hi ha és manera de demostrar que les coses existeixen. En aquest cas, mostrant un corb blanc. Per tant, senyor Fontán, si Sartre diu que Déu no existeix, és vostè qui li ha de mostrar que s’equivoca ensenyant-li a Déu.

“Simplemente nos encontramos existiendo, y entonces tenemos que decidir que hemos de hacer con nosotros mismos. Como no hemos sido creados para hacer nada en concreto, ni para realizar ningún fin, cada hombre deberá buscarse un fin propio, un objetivo propio, válido solamente para él, y realizar su proyecto particular, que tiene un valor meramente subjetivo.” (85) Molt bé tota aquesta llibertat otorgada per Sartre, però al mateix temps, quina por i quina responsabilitat! A molta gent li va d’allò més bé tenir un Déu o qualsevol altre propòsit vital prèviament marcat al qual aferrar-se per seguir vivint. Sense ells, estan sols i abandonats. I llàstima que no ho valorin perquè millor sols que tan mal acompanyats.

“El hombre es una pasión inútil. Ni el nacer ni el morir tienen sentido.” (91) Aquest sense-sentit és el que genera la sensació de nàusea, és a dir: “el sentimiento que el hombre experimenta hacia lo real, cuando adquiere plena conciencia de que está desprovisto de razón de ser, de que es absurdo.” (91) L’enfrontament directe i conscient amb la realitat absurda, superflua, innecessària i insensata de la nostra existència ens provoca la nàusea. La observació directe del buit ens esborrona.

Karl Jaspers:

Silenci. Ignorància. Vet aquí el que una llicenciatura en filosofia centrada pràcticament exclusivament en Wittgenstein provoca. Clar que el nom havia sortit alguna vegada, que alguna referència indirecta, esbiaixada s’hi havia fet, però res més.

És hora de conèixer a un desconegut.

“El sujeto pensante, cuando ha llegado a viejo es cuando menos se siente acabado: como decía Kant: cuando hemos llegado al punto donde podemos comenzar de veras, tenemos que irnos y dejar que se haga cargo otra vez el principiante.” (98) La sensació que necessitem tota una vida per començar a aprendre coses i, quan les volem aplicar, ja és massa tard.

“Soy, pues, cuando elijo; no cuando me limito a pensar. El cogito, ergo sum (pienso, luego existo) de Descartes debería sustituirse, en la filosofía de Jaspers, por el Eligo, ergo sum (elijo, luego soy).” (104) Crítica al racionalisme extrem que s’oblida de l’individu, de la vida, de l’existència. Seguint aquest plantejament, Jaspers diu que “la libertad no se demuestra; su existencia se constata en su presencia y en su ejercicio. La libertad no se demuestra por mi inteligencia, sino por mi actividad personal.” (106) Perquè la llibertat no cal racionalitzar-la, no cal plantejar-nos si existeix o no, per Jaspers, el sol fet de poder-la qüestionar, ja implica que existeix. Potser sí, potser no. Hom es pot fer moltes preguntes i no per això se’n deriva l’existència d’allò preguntat. Se’n diu crítica a la prova ontològica de l’existència de Déu. És a dir, primer uns van dir que en tant que Déu és el ser més perfecte que podem pensar i com que la manca d’existència seria una privació d’aquesta perfecció, se’n deriva, per força, que existeix, però foren rebatuts mostrant-los que confonien essència amb existència. Que passaven d’un atribut a una realitat. Perquè no hi ha cap element que impliqui la necessitat de la existència de Déu i, per tant, afirmar que és perfecte no força la seva existència, sinó que ens mostra una característica d’aquesta entitat que pot o no existir.

Doncs aquí retorna aquesta idea al cap. Que potser l’afirmació que la genera no és de Jaspers, que potser és culpa de la interpretació que en fa Fontán. De moment, no ho puc assegurar.

Interessant la connexió llibertat i necessitat que fa Jaspers: “ser libre es ser uno mismo, es actuar necesariamente de acuerdo con lo que uno es. Libertad es fidelidad a sí mismo. Por otra parte, mi propia libertad se impone cadenas a sí misma, pues lo que ella ha hecho en el pasado deviene un condicionamiento para mis decisiones presentes y encauza mi porvenir.” (106) És la teoria dels espectres, de Derrida, que ens diu que ens persegueixen els espectres de les eleccions passades, dels móns i possibilitats que no vam escollir. És a dir, que en prendre una decisió en el passat, vam escollir una opció però en vam descartar d’altres que, en comptes de desaparèixer, ens persegueixen constantment, com si fossin espectres, per fer-nos plantejar si vam escollir bé. És l’enyorança per la vida no viscuda. Una de les pitjors enyorances.

Jaspers emfatitza la idea que, malgrat ser molt més important l’individu que allò universal, ens convé interactuar amb els demés: “el hombre no se realiza, como existente, de forma aislada. Yo no soy más que con y por los demás.” (107) O, com diu ell, comunicar-nos. No una comunicació entesa com a transmissió de paraules o d’idees, sinó una comunicació molt més profunda: “en la verdadera comunicación lo que me atrae no es algo que el otro pueda tener (ciertas ideas a transmitir, ciertas emociones a compartir, ciertos placeres a proporcionar), sino lo que él propiamente es en su libre manifestación.” (108) Aquesta comunicació és important perquè “la libertad del otro me revela mi propia libertad, la existencia del otro desvela mi propia existencia. Necesito, por tanto, mantener la libertad del otro para que, frente a ella, se manifieste la mía propia.” (109) És a dir, com ja s’ha comentat abans, gràcies als demés, nosaltres som.

Interessant pensador, caldrà aprofundir més en la seva obra.

Gabriel Marcel:

Un altre desconegut i, en aquest cas, fins al punt de no haver-ne sentit mai el seu nom.

Comença bé, però: “mi vida está infinitamente más allá de la conciencia que puedo tener de ella en un momento cualquiera.” (114) Dit d’altra manera, no podem jutjar un tot per un particular, una vida per un minut.

Alienació de l’individu: “la persona se agota en ser consumidor, ciudadano, funcionario público, padre de familia, etc. De esta forma el individuo se convierte en un ser anónimo e impersonal.” (118-9) I afegeix més avall que “al olvidarse del ser , por haber perdido el ser, el hombre solo se preocupa por el tener.” (119) I conclou amb la genial frase: “Se valora al hombre por lo que tiene y no por lo que es.” (119) Exacte: un retrat perfecte de la nostra societat deshumanitzada que ha enretirat l’home del centre de l’univers i hi ha situal els interessos (econòmics, personals…)

Marcel diferencia entre problema (“algo intelectual que está ante mí y separado de mí.” (121)) i misteri (“una realidad que penetra en mí.” (121)) i considera que la ciència s’encarrega d’estudiar i resoldre problemes, és a dir, elements exteriors al jo, mentre que la filosofia s’encarrega de desvetllar misteris, allò referent al jo. “El ser no es un problema a resolver, es un misterio a comprender.” (120) perquè, com afegeix, “el ser no es un objeto, sino una presencia; no puede consiguientemente ser demostrado o deducido, sino simplemente experimentado y reconocido.” (120) Per tant, no es poden aplicar les estratègies racionals emprades per la ciència a l’hora de conèixer el ser, sinó que s’ha de recórrer a diferents aproximacions.

Reclama el pas de la subjectivitat a la intersubjectivitat, és a dir, del jo al tu, però preservant aquest jo i aquest tu. El que passa és que no acaba de ser clar en les seves afirmacions perquè diu que “el yo encuentra en el tú su verdadero ser porque ya no está solo.” (123) Quan havia dit que l’individu estava sol? I, encara més, quan havia dit que no havia d’estar sol? Novament, ignorant del pensament de Marcel, millor culpar a Fontán per una deficient explicació.

“El ser, pues, es el nosotros; el yo y el tú no son más que aspectos o participaciones de él. Esta es, en definitiva, la intuición central de la filosofía de Gabriel Marcel.” (123-4)

I acaba feliç el senyor Fontán. Ja havia amenaçat amb anterioritat, però havia obtat per ignorar-ho, però aquesta conclusió que fa no té nom. Ni decència. Arran del pensament de Marcel, ens mostra com el francès creia que l’amor ens permetia la comunicació última amb els altres individus. Fins aquí, d’acord. Després deia que de totes les formes d’amor, l’amor a Déu era el més gran i autèntic de tots: “És es el amor siempre disponible, el Ser siempre fiel que nunca me traicionará, el paradigma que me sirve de guía en todas las formas de intersubjetividad que mantengo a lo largo de mi existencia.” (125) Doncs molt bé, cadascú és lliure de creure el que vulgui. Però aquí apareix Fontán i insisteix en el tema: “las filosofías de Karl Jaspers y de Gabriel Marcel nos muestran con toda evidencia que las filosofías de la existencia no lo reducen todo a la existencia, porque la existencia —según ambos pensadores defienden— debe siempre definirse con algo distinto de ella: la Trascendencia.” (125) I es queda tan content. Ja ens ha deixat el sermó religiós i ell feliç. Doncs no, senyor Fontán, l’objectiu d’aquest llibre no és el de captar nous adeptes al cristianisme, sinó introduir el pensament existencialista als estudiants de filosofia de secundària. Si no és capaç de fer això, no escrigui aquesta mena de llibres.

I, per culminar un llibre sobre l’existencialisme, una introducció al tema pensat pels estudiants de B.U.P i C.O.U., la reflexió final del senyor Fontán és que l’existencialisme ha mort. Sí, senyor! Així segur que aconseguirà l’atenció dels estudiants! Segons Fontán, l’existencialisme primer va ser assatjat i criticat i ara ja no és seguit per cap filòsof… bé, si ell ho diu. El que sí que accepta Fontán, és que ha transcendit la filosofia i s’ha instaurat en altres àrees (“podemos afirmar que el cine (a partir de Bergman) o la literatura (a partir de Kafka), han incorporado —en mayor o menor medida— muchas de las inquietudes y perspectivas ontológicas abiertas por los existencialismos.” (131) I amb això sí que no s’equivoca. Que no accepti la possibilitat d’una mutació, d’un pas dels llibres teòrics a una introducció social, que només reconegui com a filosofia aquell mecanisme reglat, organitzat, jerarquitzat, de pensament, això ja és tot una altra fitxa de lectura.

____________

Pedro Fontán, Los existencialismos: claves para su comprensión (Cincel)

començat_ 19/07/11  /  acabat_ 24/07/11