Pudor de cremat, Joan Iborra

Partint d’un fet real, d’una desgràcia present que l’afectà directament, Joan Iborra treça una història coral que, malauradament, no s’allunya massa del teatre de poble més vodevilesc.

Els personatges són típics en excés: la dona gran que només fa que queixar-se i tafanejar; l’alcalde que no mana ni a casa seva; els excursionistes de Barcelona que de la vida al poble no en saben res; la política que només pensa en ella mateixa; la presentadora de televisió de doble cara, malgirbada i desagradable rere les càmeres, simpàtica i riallera al davant…

D’acord que es tracta d’un text pensat per a una companyia de teatre no-professional, però això no justifica el fet de repetir els mateixos errors de sempre ni les mateixes bromes de poca gràcia que mai han funcionat: que si l’àvia que parla “d’amotos”, el pare que es queixa que als nens ja només els interessen els “songokus” i les “boles de drac”… i tot adobat amb un final que intenta abraçar el simbolisme, que ens vol mostrar de manera màgica els mals de la humanitat i suggerir-ne algunes possibles solucions, però que no acaba de funcionar perquè la Caputxeta (sí, sí, la Caputxeta), la Bruixa Napa, els Encantats de Roca de Pena i en Perot el Bandoler no ens acaben de transmetre tot allò que l’autor ens prometia en el comentari inicial.

I ja sap greu perquè els comentaris que ens ofereix aquesta edició són interessants, enriquidors i llaminers. Ens fan créixer les ganes de llegir l’obra, inconscients que tot plegat acabarà sent una decepció.
______________
Joan Iborra, Pudor de cremat (Alou)
començat 8/02/11  /  acabat_ 8/02/11