Philadelphia, Here I Come!, Brian Friel

"Fidelity to the native place is a lethal form of nostalgia" Ens diu Seamus Deane a la introducció. I massa sovint em temo que té raó. Ens obcequem pensant i volent creure que el nostre país (o en el cas dels catalans, el nostre no país dintre d'un altre país) és el millor del món, quan només cal creuar un parell de fronteres per veure'n totes les mancances. Tots els enganys patrocinats per bancs i polítics, tot el victimisme i la feina per fer. Però malgrat tot, la terra ens crida d'una manera més visceral, menys irracional i costa deslliurar-se'n. 

L'escena del sopar amb el pare on es mostra amb ironia com n'és d'incapaç de mostrar cap mena d'afecte cap al seu fill, em recorda, malgrat les diferències, el sopar del personatge d'en Vincent Gallo a Buffalo 66 amb el seu pare. I també les poques vegades que m'he trobat sol amb el meu, de pare. Frases curtes, recorrents i incomoditat. Diferents generacions, diferents vides i diferents maneres de gestionar les emocions.

Resulta també molt ben trobat el recurs de posar dos personatges representants del protagonista: la seva part pública, la que tots veiem, i la part privada, que només ell veu i sent. I òbviament, és aquesta part privada la que ens diu més veritats i posa més en contrast certes actituds i comentaris. L'altra, la pública, té massa feina amb les convencions socials per poder ser ell mateix. Seria una mica el mateix recurs que vaig utilitzar a El pis del pare amb la presència del pare mort que només els espectadors poden sentir però que és qui s'encarrega de dir les veritats. Està clar que crear és recrear.

L'obra, que pel títol semblava que havia de ser un cant cap a la llibertat de la fugida i la possibilitat d'escapar d'un espai que ens oprimeix, acaba sent un reclam al pare. Un intent de recuperar aquell únic moment de felicitat compartida molts anys enrere junts en una barca. Ara que el protagonista marxa del seu país (i no sap si hi podrà tornar mai) voldria que el seu pare mostrés alguna mena d'emoció. Que li mostrés que el trobarà a faltar, el que fos. Però res. El pare es manté en la seva vida rutinària i el seu perpetu silenci. 

I la darrera nit abans de marxar és la més llarga de totes. Totes les meves darreres nits abans de fugir han estat especials: la tormenta terrible que semblava aturar el món el dia que fugíem cap a Escòcia, la nit que van tallar la llum al poble i ens vam quedar al pub local esperant que els generadors d'emergència s'exhaurissin, o el darrer sopar davant de la llar de foc abans de venir a la Xina. En el cas d'en Gar, és una nit d'insomni i nervis, de converses no començades i records que es vol emportar. I només, per un breu instant, el pensament fugisser de si marxar és la millor opció. I, al seu voltant, el silenci del pare que tampoc pot dormir però no sap com expressar l'estima cap al seu fill. 

______________

Brian Friel, Philadelphia, Here I Come!

començat_ 2/3/22 // acabat_ 11/4/22

The Homecoming, Harold Pinter

Dibuixar el ser humà: Max, rondinaire, cínic, càustic. Sam, ingenu, conformista.
Extranyes relacions de familia. Secrets del passat encara no païts malgrat els anys transcorreguts. I una rebuda inesperada del fill pròdig: "I haven't seen the bitch for six years, he comes home without a word, he brings a filthy scrubber off the street, he shacks up my house!" (66) Un món d'homes, d'insensibilitat i fredor, sobtadament trasvalsat per la presència de Ruth.

Aviat el passat de la Ruth comença a insinuar-se. Ella mateixa afirma que abans no era com és ara, que ha canviat, i aquestes subtileses, aquestes idees amagades entre els silencis, són les que generen interès en l'obra. Volem saber què amaga la Ruth. Volem saber per què cap membre de la família d'en Teddy és capaç de mantenir una conversa en el sentit estricte de la paraula i sempre acaben fugint d'estudi. Volem saber per què en Teddy ja en té prou amb un àpat amb ells per dir-li a la Ruth que ja és hora de marxar i tornar a casa.
La sensació Buffalo 66 (el sopar de família més incòmode de la història tan brillantment retratat per Vincent Gallo) deriva cap a l'extranyesa absoluta. Ruth esdevé un objecte pels membres de la familia (un símbol de la visió masculina de les dones ?) que es poden passar de l'un a l'altre, abraçar, besar... i en Teddy (el seu marit? ell segueix afirmant que ho és) no diu res. Accepta aquesta mena de dret de pernada que et fa plantejar les realitats inesperades que s'amaguen dintre les famílies. Les coherències internes, dinàmiques i vexacions que es toleren a l'interior d'una famíla fins al punt de veure-les com a actes normals.
Ningú s'escandalitza tampoc quan el pare afirma que se la podrien quedar, a la Ruth, que una dona aniria bé a la casa, que, per descomptat que li haurien de donar alguns diners però que estaria bé que es quedés. Ningú fa escarafalls quan en Joey diu que ha estat dues hores amb la Ruth al llit i no ha arribat enlloc ("he had her up there for two hours and he didn't go the whole hog" (112)).

Però el gran dubte és qui està manipulant a qui, si la família a la Ruth o ella a ells. Qui té el poder quan ella aconsegueix que li posin un pis de 3 habitacions i una criada? Qui controla a qui quan ella juga tan sàviament amb el poder de la seva sexualitat que té els tres homes totalment sotmesos? "She'll use us, she'll make use of us, I can tell you" (138) adverteix en Max just abans d'enfonsar-se, just abans que el patriarcat que governava la família s'ensorri (literal i metafòricament) i comenci el que es preveu un nou regnat femení. El mateix que tenien abans que morís la Jessie, la dona i mare de la família, que era qui mantenia l'ordre i l'estabilitat entre aquests personatges. Individus perduts que busquen desesperadament el seu líder.

Una obra curiosa que obre múltiples fronts de discussió i problemàtica i que, afortunadament, no n'acaba de tancar cap perquè allò més important acostumen a ser les preguntes. Les respostes són purs convencionalismes que només tenen una vigència temporal i anecdòtica.
______________
Harold Pinter, The Homecoming (faber and faber)
començat_ 10/04/14  /  acabat_ 13/04/14