Començo el llibre sense saber què m'espera ben bé i he de dir, ja d'entrada, que em sorprèn positivament. Els primers passatges sobre la mort, sobre la relació de por amb el pare, sobre la seva vida present, sent ell el pare m'interessen molt... Bé.
Parlant de les rabietes i enrabiades profundes dels fills, afirma: "Sometimes I reacted to her howls by shouting back, throwing her down on the bed and holding her tight until it passed, whatever it was that was tormenting her." I l'entenc perfectament i me'n declaro culpable de tot, malgrat les hores de tallers d'educació positiva que he fet per feina i per interès persona, sóc culpable d'aquestes accions. I de pitjors. "In such situations I am probably as far from the person I aspire to be as possible."
"Nothing I had previously experienced warned me about the invasion into your life that having children entails."
A vegades te n'adones que estàs llegint un llibre en el teu moment vital adequat i sents com si les paraules te les diguessin només a tu. Em va passar amb El vigilant en el camp de sègol amb 15 anys i m'està passant ara.
"The only thing I have learned from life is to endure it, never to question it, and to burn up the longing generated by this in writing."
No sé molt bé què n'esperava d'aquest llibre, potser tenia una vaga idea de llibre feixuc, de lectura lenta... Però em topo amb el contrari. I em sorprèn positivament. També em topo amb un inesperat mirall. Els primers passos d'en Karl Ove s'assemblen tant als meus. Els seus errors els comparteixo tant. La seva incomoditat a les festes, és també tan meva. "They were my tools; with those in my hands I was equipped and ready to go. A cigarette in the left hand, a bottle of beer in the right. So I stood there lifting them to my mouth, first one, then the other. Cigarette, beer, cigarette, beer." I aquest era jo quan encara deixaven fumar als pubs mentre els meus 'amics' ballaven músiques que jo detestava.
"Who cares about politics if you are burning with desire for life?""An enormous contradiction arose between the person he was, the person I knew him to be, and the person he presented himself as."
Tots aquells que venim de família amb pares absents (mercenaris de la criança, escarrassos de la feina i incapaços de sentir/compartir/gestionar emocions) podem entendre perfectament la gran estupefacció del jove Karl Ove quan veu el seu pare plorant en una festa. Provenen d'una generació a qui sembla que se'ls va prohibir sentir i de cop veure com s'esquerda la coirassa que els hi han construït al voltant, impressiona. Ara ens diuen que a nosaltres, als fills d'aquelles generacions que ja passem dels 40 anys, també estem igual d'embussats. En certs aspectes sí, en d'altres per sort hem evolucionat una mica. Segur que els nostres fills ho faran millor. Vull dir que parlo més en un dia amb el meu fill que en tota la meva vida amb el meu pare.
"Writing is more about destroying than creating."
Llàstima que l'autor cau en la pedanteria elitista dels culturetes i ens ha d'explicar amb grans detalls i mostra de coneixement els diferents quadres que l'impressionen, a quins museus els ha vist i, fins i tot, com ha evolucionat l'art des del 1900. Hi ha gent a qui li agrada aquest omplir-se la boca de noms i dades, a molts d'altres, ens avorreix de mala manera.
"I got to my feet and went closer, but not so close that any handshaking or hugging could take place." Ens diu en Karl Ove referint-se al moment que ell i el seu germà s'acomiaden després de visitar al seu pare al tanatori. I una vegada més m'identifico plenament amb ell. Educat en la manca de sentiments, incapaç d'expressar emocions fraternals o familiars, quantes vegades he buscat aquesta proximitat allunyada que evita qualsevol contacte directe.
"In twenty-five years a third of them would be dead, in fifty years two-thirds, in a hundred all of them. And what would they leave behind, what had their lives been worth?"
"At home in our flat everything was us, there was no distance if I was troubled, the flat was also troubled". I això és el que he viscut (hem viscut) els últims 7 anys a Xangai. I, de manera més exagerad, aquest últim any amb la bogeria de la pandèmia i el control descerebrat de la població: no tenia lloc on amagar les meves pors, tristeses o frustracions. I tots ho patíem.
Hi ha gent que es queixa molt ostensiblement quan un llibre o una pel·lícula no mostra accions, moviments. Recordo com uns mestres ridiculitzaven Lost in Translation dient que era la pel·lícula més lenta i sense menys història que havien vist mai. Llàstima. Aquí, en Karl Ove Knausgård es recrea amb els detalls, amb les anècdotes i d'acció poca. I no cal que n'hi hagi. La vida no és una pel·lícula d'aventures. La vida és el que és I té dies moguts I dies tranquils. I això ho retrata molt bé aquest llibre.
"what enriched me while reading Adorno, for example, lay not in what I read but in the perception of myself while I was reading. I was someone who read Adorno!" I l'entenc perfectament, quants autors he llegit més pel fet d'haver-los de llegir més que no pas per entendre'ls completament. O fins i tot agradar-me.
"It's a bit like buying wine in a restaurant (...) if you're not a connoisseur, I mean. If you've got a lot of money you take the second-most expensive. If you haven't, you take the second-cheapest. Never the most expensive, nor the cheapest. That's probably the way it is with a coffin as well."
I acabo el primer llibre d'aquesta sèrie de 6 novel·les sense la urgència de llegir-ne la segona part però tampoc descartant de fer-ho algun dia. El que sí que m'ha provocat aquest llibre (i això li ho agraeixo molt) és unes ganes ferotges d'agafar un bolígraf negre i començar a escriure com feia anys que no ho feia i a atrevir-me a teclejar la novel·la sobre la Lisa...
_____________
Karl Ove Knausgård, My Struggle, Book One
començat_ 14/11/22 // acabat_ 8/1/23
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada