8 de juny 2016

Ask the Dust, John Fante

Qui és el gran Arturo Bandini? Com pot ser que no n'hagueu sentit a parlar mai d'ell? Potser perquè és un autor frustrat, bloquejat i arruinat que només ha publicat un conte curt i sobreviu en un hotel de mala mort gràcies als diners que li deixa la seva mare i al fet de no pagar l'habitació amb la freqüència que hauria. Un autor maleït que s'enfronta a la lluita de l'artista de decidir viure per tenir experiències per explicar però que amb prou feines és capaç de sobreviure. Un autor que somia poder anar amb dones per poder parlar d'amor però que és incapaç d'intimar ni tan sols amb les prostitutes. Un fracassat que s'imagina tot el que el món s'està perdent sense conèixer-lo, tot el que arribarà a assolir quan el descobreixin finalment, tot el que serà quan torni a esciure, si és que ho torna a fer mai més. Un perdedor a l'estil d'en Hank Chinaski, l'alter ego d'en Bukowski. No és d'estranyar, doncs, que el llibre vagi precedit d'una introducció escrita pel propi Bukowski on hi reconeix la forta influència de l'obra d'en Fante damunt la seva producció. I qui és en Fante? Com pot ser que no m'hagueu a sentir a parlar mai d'ell? Doncs potser pel mateix motiu que jo, perquè no se'n parla. Perquè malgrat ser reconegut i valorat entre els cercles de crítics i autors, no arriba al públic. Només cal mirar quant s'ha trigat a traduïr alguns dels seus llibres al català i quants pocs títols hi ha. Estem massa concentrats (voluntàriament o involuntària) amb les modes passatgeres d'autors que demà ja haurem oblidat i d'autors mediàtics que ja no tenim energies per fixar-nos i reconèixer als autors que mereixen el nostre temps.

A vegades trobem idees curioses en els llibres que, temps després, descobrim que potser no eren originals d'aquell autor, que potser eran tributs o còpies d'altres idees prèvies. A The Broom of the System, David Foster Wallace ens mostrava com el germà de la Lenore amagava la droga que venia dintre la pròtesis de la seva cama; aquí, en Benny, l'amic d'en Bandini, té una cama de fusta amb un espai per amagar-hi la marihuana que ven. I amb en Foster Wallace sent un individu tant llegit, no es pot descartar que hagués pres aquesta idea d'en Fante. I, de ser així, podem iniciar el fascinant joc d'intentar traçar les lectures prèvies que es mostren camuflades en els nostres autors de capçalera.

"We were not alive at all; we approached living, but we never achieved it, we are going to die."

El gran Bandini, l'autor consagrat que només ha publicat un conte curt i que es descobreix impotent davant les aproximacions sexuals de la Camila (la cambrera mexicana amb qui manté una pertorbadora relació) i busca solucionar el seu problema amb l'ajuda de prostitutes cada vegada més demacrades sense sortir-se'n. El gran Bandini que somia en històries d'amor, en mites i recreacions però és incapaç de dur-les a terme. Topa una i altra vegada amb la barrera infranquejable de la realitat. Si només el món s'assemblés una mica més a allò que ens imaginem... Si per una vegada el món que ens creem nosaltres no topés amb el món que es creen els demés...

"Sick in my soul I tried to face the ordeal of seeking forgiveness? From whom? What God, what Christ? They were myths I once believed, and now they were beliefs I felt were myths." 

El sociòleg francés Lipovetski va escriure una sèrie d'assajos sobre la societat postmoderna durant els 80 i els 90 i una de les seves idees principals era precisament aquesta: l'home postmodern ha perdut totes les seves creences; hem matat a Déu, però a ningú li importa. Hem seguit endavant com si res. Hem passat de l'època col·lectiva de la fe a l'època narcissista del jo.

Amb un clar paral·lelisme amb la seva vida decadent, grisa i sòrdida d'hoste en un hostal de pobres que amb prou feines pot pagar, rodejat de veïns estranys i llunàtics, la relació de l'Arturo Bandini amb l'amor també és decadent, grisa i sòrdida. Des de la impotència sexual amb la Camila a la posterior relació amor/odi, de baralles, discussions i dies sense veure's. Un amor no correspost però alhora no negat, una relació trencada des del principi entre dos individus perduts, nafrats, que s'acaben buscant una i altra vegada. Per molt mal que això els faci, segueixen empenyent la pedra d'en Sísif muntanya amunt.
______________
John Fante, Ask the Dust (Black Sparrow Press)
començat_ 2/04/16  /  acabat_ 7/04/16


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada