Quan en una família humil obrera, un dels fills decideix no treballar perquè s'adona que ell no està fet per ser un esclau de la feina, és a dir, quan apel·la a la moral d'esclau i es proclama senyor (seguint les paraules de Nietzsche), els problemes comencen. Com compaginar el desig de viure amb la necessitat de sobreviure (en una societat capitalista)? Un tema que recorda moltes obres del modernisme català com l'Auca del senyor Esteve, però que aquí no es desenvolupa pel mateix camí sinó que aquí arriba el pare de treballar amb la il·lusió infantil, i resignada, de qui espera que li toqui la loteria per poder deixar la feina que ja fa anys que odia. És a dir, el sentiment d'alienació no és únic del fill, de les noves generacions, sinó que és una qüestió hereditària i, afortunadament, algú està disposat a trencar-ho voluntàriament i no apel·lant als designis de l'atzar.
En el segon quadre de l'obra, un farmacèutic que en comptes de vendre medicaments ven somnis, es queixa als seus treballadors que la gent ja no somia: "Yo le oí contar a mi antecesor que en sus tiempos soñaba todo el mundo, dormido o despierto. Pero, ¡ahora! Y es que hasta los libros se han puesto imposibles, no hacen más que copiar la vida." Fins que entra el fill, acompanyat d'un Homenet que afirma ser la seva consciència. A partir d'aquí es produeix una mena de conte de nadal dickensià i li mostren al fill què en pensa la gent d'ell per indicar-li que està malbaratant la seva vida i no és volgut per ningú.
"Yo era feliz con mis sueños", es queixa el fill al manicomi dels morts després que no l'hagin volgut acceptar entre els morts. "Sin importarme nada el mundo. ¿Quiénes trajeron la miseria? ¡Los otros! Que si el dinero, que si el trabajo... ¡No me dejaban en paz! Por eso me maté."
Una obra alegòrica, fins i tot fabulista, que vol ser un cant cínic a la necessitat de seguir somiant. No hi ha la innocència d'aquells que ens animen ingènuament a seguir somiant prometent-nos un món millor i fantàstic, sinó la fèrria estoïcitat d'aquells que, malgrat la misèria que ens envolta, la mediocritat de la seva existència i la foscor del nostre entorn, mai hem de deixar de somiar. Per molt inútil que als demés els pugui semblar.
____________
Claudio de la Torre, Tic-Tac (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 5/01/16 / acabat_ 6/01/16
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada