En aquest triangle d'amors no correspostos, en Juan estima a l'Eco, l'Eco estima a en Narciso i en Narciso no estima a ningú tret d'ell mateix. I, entremig, Max Aub juga amb les formes clàssiques del teatre i hi introdueix un corifeu a l'estil grec i un sèquit de ninfes que, tots plegats, ajuden a mostrar la incomunicació de la humanitat.
Eco es planteja dir només allò que diu Narciso amb l'esperança de seduir a aquest home "que va buscándose en todas las mujeres." Però, en comptes de dir el mateix que ell pensa, diu exactament el mateix que l'altre, és a dir, fa d'eco d'en Narciso i repeteix la darrera paraula que diu. Aquest joc dels disbarats lingüístics, en comptes de deixar asturat a en Narciso, el converteix en un ser més transcendent i metafòric, com si per fi hagués trobat un interlocutor a la seva alçada i pogués parlar amb llibertat. "Dijo el filósofo que el mundo es nuestra representación", ens diu; "todo se tiñe de mí, aquello es una casa porque yo digo que es una casa", "El mundo es un espejo".
I, al final, Eco l'acaba seduïnt; en Narciso acaba seduït per la seva pròpia veu i es casa amb l'Eco. Fins que en Juan la salva d'aquesta submissió miserable i se l'endú ben lluny d'en Narciso, trencant així aquest triangle impossible.
"¿Y quién soy? ¡Eco, eco, contéstame! ¿Cómo quieres que viva sin ti? ¿No me entendéis? Yo tampoco."____________
Max Aub, Narciso (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16 / acabat_ 3/01/16
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada