"És millor beneir el sol que esbrinar per què brilla" (17) Afirma el Monjo només començar l'obra. El cant a la ignorància sotmesa.
El dilema apareix de bon començament: Giovanni i Annabella estan enamorats l'un de l'altre però la fortuna ha volgut que fossin germans. El seu amor no resulta impossible per l'acció de les respectives famílies (com podria passar a Romeu i Julieta) sinó pels ulls de la societat. De res serveixen les paraules de Putana, la dida d'Annabella: "el teu germà és home, em sembla, oi?, i et diré més, si a una mosseta li ve de gust, que agafi a qui sigui, pare o germà, tot és u." (49) El pes de la civilització (la contraposició cultura/natura) és massa fort per a poder imaginar un amor tan mal vist.
La comicitat dels comentaris a part dels actors compleixen una doble funció: narrativa i còmica. Per una banda, ajuden al desenvolumpament de la història, a aquest entramat de pretendents que es declaren a la bella Annabella, per conèixer els motius ulteriors d'aquells que els envolten. Però són, també, per altra banda, un respir còmic que ajuda a suavitzar el dramatisme de les converses. Com a clar exemple d'això, vegis la conversa al segon acte entre Annabella i Soranzo sota l'atenta mirada amagada de Giovanni.
Un cop ja hem acceptat l'amor entre els germans, ja hem vist com Bergetto substitueix a Annabella per la neboda del metge com a candidata a casar-s'hi, i com Annabella rebutja definifivament a Soranzo, és a dir, un cop l'amor entre els dos germans ja no té cap altre obstacle que el moral, de sobte Ford hi afegeix un nou element de discòrdia: Annabella està embarassada. El conflicte final ja està servit. I augura ser-ne un de categoria.
La mort per equivocació de Bergetto (personatge malaguanyat que donava un gran joc) i d'Hipòlita per un acte de lleialtat de Vasques són el preàmbul a la descoberta de l'embaràs d'Annabella, el veritable conflicte d'aquest punt de l'obra: "¿he de ser el pare del poti-poti mal entaforat al teu corrupte vendre de bastard?" (128) s'exclama Soranzo quan ho descobreix. I Annabella li respon brillantment: "no et vaig triar per amor, sinó per l'honor. I sàpigue-ho: si tens paciència i tapes la vergonya, intentaré estimar-te." (129) La sang freda i la intel·ligència d'una dona obligada a abdicar del seu amor pel pes insuportable de l'honor.
Com tan bé diu Albert Mestres a la Nota preliminar, es tracta d'una "dura sàtira de la vida cortesana i dels miralls enganyosos de la veritat moral" (10) Perquè els únics individus realment íntegres són Giovanni i Annabella que només han tingut la mala sort de ser germans. Al seu voltant, els demés personatges són falsos, hipòcrites, gelosos i rencoros. I, els més malparats de tot (gran virtut de l'obra de Ford) són els clergues: "tot l'or o les joies, o el que hi hagi, confiscat queda per dret de l'Església, tot ho agafem per a ús privat del papa." (174) Aquestes són les instruccions que dóna el cardenal davant del bany de sang que tanca l'obra. Amaguem ràpidament l'escàndol i confisquem els béns. Potser la "puta" del títol no és Annabella sinó l'Església que es cobra fins i tot pels serveis que no ha realitzat.
_____________
John Ford, Llàstima que sigui una puta (adesiara editorial)
començat_ 21/03/14 / acabat_ 23/03/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada