Neix de la seva necessitat d'explicar-se, de justificar-se, de donar la seva visió dels tràgics fets que van acabar amb la vida d'Helene, la seva dona. És, però, també una bona introducció al pensament d'Althusser, al seu comunisme realista, a la seva política social i llibertària, a la seva descoberta de Marx i la seva frustració amb la societat que li ha girat l'esquena, un cop d'ull al concepte d'amistat, de persona i de familia esquitxat tot per una vida complexa i plena de trastorns i complexes.
"Alliberat i tot, al cap de dos anys de l'internament psiquiàtric, sóc, per a una opinió que coneix el meu nom, un desaparegut. Ni mort ni viu, encara no enterrat però "sense obra"; el magnífic mot de Foucault per designar la follia: desaparegut." (34) Mica en mica anem coneguent aquest individu que esdevé personatge novel·lesc quan, en un atac de follia, mata a la seva dona sense cap motiu, voluntat ni consciència. L'esclat de l'home primitiu encarant-se a l'home civilitzat. Natura i cultura una vegada més enfrontats.
"La premsa es veu obligada, en qualsevol cas en consciència, a reproduir públicament les seves explicacions [les de l'acusat] i el resultat del procés que posa punt final legalment i pública a l'afer" (36) I cada vegada que em topo amb afirmacions d'aquesta mena, afirmacions que pressuposen una moral i ètica dintre del món periodístic, una funció informativa lícita i imparcial, em pregunto quan vam acceptar que el periodisme deixés de ser-ho, d'ètic, de moral, de just, d'imparcial. Quan vam acceptar la mediocritat esbiaixada que ens venen com a notícia? Quan vam passar de la informació a l'infotainment?
Davant d'un amic que ha comès un acte horrible (com és el seu propi cas), l'autor planteja múltiples opcions: creure allò que diuen els mitjans, creure l'amic, creure als altres amics... "el que s'hi juguen no és en realitat el destí del seu amic, sinó també, potser, sens dubte, el destí de la seva pròpia amistat entre ells." (40) És a dir, tot canvia. No som illes i les nostres accions tenen conseqüències més enllà de nosaltres mateixos.
"Els Berger i els Althusser es veien de tant en tant; els Althusser a vegades "pujaven" el diumenge a la casa forestal i les criatures respectives creixien i, com que es trobaven relativament en una sintonia d'edats (és a dir, les noies molt més joves que els nois, [...]) els pares va acordar de casar-los. "(49) Així de senzill. Així de rotund: de sobte la teva vida canviada per sempre més per un designi patern. Sense opció a dir res, sense opció a fer-hi res. Fa uns anys (uns set anys, de fet) vaig conèixer i treballar amb una parella d'edat semblant a la meva que havien viscut una situació semblant. Eren indis, d'acord, potser és quelcom cultural, però des de fora semblava increïble. Una parella oberta, tots dos treballadors i vivint a Escòcia però que havien estat emparellats pels respectius pares sense poder ni tan sols veure a les seves parelles fins al dia del casament. No cal dir que no s'estimaven. Però havien de viure junts. Vaig desitjar que existís la reencarnació i que en la seva propera vida poguessin ser, per fi, feliços. Era això o plorar fins a defallir.
"La meva mare se sentia abocada, aquesta vegada pel seu marit, a una nova solitud sense recurs possible i amb mi, en una solitud de dos"(53) Una idea que fa molt que em persegueix: el fet que la solitud no es trenca estant rodejat de gent o, fins i tot, vivint amb gent. No deixem d'estar sols perquè tinguem algú al costat. La solitud només pot ser esberlada per la companyia real. I això ja és molt més difícil d'assolir.
"En realitat em proposo, tot al llarg d'aquestes associacions de records, mantenir-me estrictament en els fets; però les al·lucinacions també són fets." (106) I qui sap si a vegades no són els fets més reals, els que defugen la nostra visió distorsionada de la realitat, els que actuen per sobre (o per sota) de la màscara que la cultura i la civilització ens han imposat. És a dir, que ens mostren més tal i com realment som.
"No tenint existència pròpia, existència autèntica, dubtant de mi fins al punt de creure'm insensible, sentint-me per aquesta raó incapaç de mantenir relacions afectives amb qualsevol, em veia reduït per existir a fer-me estimar, i per estimar (perquè estimar comporta ser estimat) reduït doncs a artificis de seducció i d'impostura. "(115-6) I, en algun moment o altre, tots (tots!) ho hem fet. El problema és quan aquesta manera d'actuar acaba esdevenint el que som nosaltres. Que també passa.
Definició de familia: es tracta "del terrible, de l'espaordidor i del més esglaiador de tots els aparells ideològics de l'Estat." (134)
"El diner per a Locke de fet és l'únic bé que no es podreix." (136) Perd valor, adquireix importància o en perd al llarg de les nostres vides, però realment no es podreix. Potser perquè no és un element viu com el tros de pa que Althusser va guardar sota el coixí i que genera aquesta reflexió. Potser perquè ja està podrit d'entrada.
"Viure exclusivament en el present!" (138) Aquest és el somni. Aquesta, la il·lusió que molts banalitzen però que tant costa de poder fer absolutament. Els espectres del passat ens persegueixen. Les pors del futur ens esperen. I oblidem el present, l'únic que realment tenim.
"Volia creure'm enamorat d'una noia, pèro no podia suportar que ella n'estigués de mi" (147)
"La por de veure'm exposat públicament en la meva nuesa: la d'un home de no res, sense cap existència excepte la dels seus artificis i les seves impostures." (185) Però és que, en realitat, no ho som tots això? Si allunyem de nosaltres els artificis i impostures que ens ha imposat la nostra culutra, què queda? Un animal instintiu sense llenguatge ni raciocini que només entén de la supervivència pròpia? Potser.
"Tu utilitzes molt bé els teus amics, però no sents cap respecte envers ells."(189) és la sentència que li va dedicar una (ex)amiga a Althusser. Una definició ferotge i despiadada del seu caràcter que em fa preguntar què dirien de mi els meus amics. Qui sap si coses pitjors.
"Mai no he proposat a ningú de pensar d'una altra manera excepte en la línia de la seva pròpia tria" (210) I això, que hauria de ser tan obvi com necessari, és sistemàticament profanat en les nostres vides. Començant ja des de l'escola i la seva fal·lera per encaminar als nens cap a un únic objectiu: ser unes persones de profit (és a dir, ciutadans generadors de riquesa per l'estat, alhora que consumidors empedreïts de tot allò que se'ls ofereix sense mai preguntar-se si realment ho necessiten), fins a la formació universitària i el seu generador automàtic i despersonalitzat de xaiets mediocres d'ulls tapats. Tots enginyers, tots empresaris i homes de negoci preparats per vèncer.
"Solitud del filòsof, Descartes al retir heroic de la seva estufa, Kant en el seu tranquil, consirós, retir de Königsberg, Kierkegaard en el tràgic retir del seu drama íntim, Wittgenstein en el refugi forestal de la seva casa de pastor a Noruega!"(222) Introdueix Althusser la idea del solitari i ho arrodoneix amb la seva situació: "i jo, com tot filòsof al món, fins i tot envoltat d'ànimes, estava ben sol a la meva cambra de treball, és a dir, en el meu pensament, la meva pretensió i el meu agosarament inaudit." (222) La ferestega idea que ja ha sortit anteriorment de "la solitud compartida".
"Vaig percebre fàcilment que els hegelians francesos deixebles de Kojève no havien entès res de Hegel. N'hi havia prou per convèncer-se'n, de llegir directament Hegel." (228) I aquesta recomenació, que sembla òbvia, a vegades (molt sovint, de fet) resulta ser l'única que no es segueix. La gent s'acontenta en llegir textos d'altres sobre un autor i a formar-se'n la seva idea sobre segones, terceres o vintenes veus. Quan el més fàcil i més sensat seria recórrer a la font primera, als textos de l'autor en qüestió.
"La Veritat no hi és més que per garantir en darrera instància l'ordre establert de les coses i les relacions morals i polítiques entre els homes." (237) És a dir, no existeix la Veritat. Qualsevol pretensió de Veritat és pur convencionalisme i, per tant, arbitrarietat.
Dietzge, citant a Heidegger: la filosofia és "der Holzweg der Holzwege, el camí dels camins que no menen enlloc." (281) I quin plaer el de deixar-se perdre per aquest camí que sabem que no ens condueix enlloc.
"Sols coneixem allò que reconeixem" (282) És a dir, en la nostra lluita per donar significat a les coses, no és fins que reconeixem alguna cosa, és a dir, fins que li atribuim unes qualitats que ja ens són conegudes (ja sigui a través d'etiquetes o de comparacions d'altres entitats) que podem dir que realment coneixem una cosa. Veure, escoltar, sentir quelcom desconegut només agafa entitat quan ho posem en paraules, quan ho reconeixem, encara que sigui reconèixer-ho com a quelcom desconegut.
Foucault, desenganxar les capes. "La reducció crítica de la capa ideològica d'idees molt fetes, que permet per fi el contacte amb l'element real sense addicció estranya" (288) Perquè tot, tot, està carregat d'ideologia. L'educació, la família, els discursos de nadal, les feines, la premsa... cal rascar molt profundament per arribar a veure allò que realment importa. Si és que hi ha alguna cosa que importi, clar, perquè de vegades el que s'amaga sota la ideologia pot ser encara més innecessari i temible.
"L'única definició possible del comunisme -si algun dia ha d'existir al món- és l'abseència de relacions mercantils, per tant relacions d'explotació de classe i de domini d'Estat." (290) I afegeix: "crec que existeixen veritablement en el nostre món present molts cercles de relacions humanes dels quals tota relació mercantil és absent." (290) La gran pregunta, però, és la següent: "per quina via aquells intersticis de comunisme poden guanyar al món sencer?" (290) Aquí està el problema. Un de molt semblant (potser el mateix?) que tenen els moviments d'indignats. Les seves assamblees són molt interessants i engrescadores, però només funcionen en cercles reduïts.
"En la militància activa, podies fer-te una idea molt real de les pràctiques del Partit i de la contradicció palesa entre les seves pràctiques i els seus principis teòrics i ideològics." (304) El que avui en dia en diem "promeses electorals", coses que es diuen per guanyar vots (i adeptes) però que en realitat es realitzen justament a l'inversa: "no pujarem l'IVA", vol dir que el pujaran. "No farem retallades", vol dir que les faran.
"En el que es va publicar a França i a l'estranger es poden llegir en realitat articles sobre els temes següents: 1) marxisme = crim; 2) comunisme = crim; 3) filosofia = follia; 4) escàndol perquè un foll, foll des de feia temps, hagi pogut ensenyar a la Normale des de fa més de trenta anys unes generacions de filòsofs que trobem pertot arreu, als liceus, guiant els nostres fills; 5) escàndol perquè un individu, un criminal, s'ha pogut beneficiar de la protecció palesa de l'establishment. "(329) Un clar exemple de com el periodisme, lluny de dedicar-se a informar i analitzar els fets, avantposa la ideologia i omple les pàgines dels diaris de manipulacions i (potser) mentides. I que bé que els van casos així per aturar la llibertat de pensament: si un filòsof embogeix (o té un rebrot d'una bogeria crònica de la qual ja n'estava diagnosticat molt abans de ser filòsof) vol dir que la filosofia fa ermbogir a la gent. És com si diguéssim que perquè Josep Sabater i Pi va rescatar un goril·la blanc de la selva d'Nko (i rescatar és la paraula utilitzada pel Zoo de Barcelona per definir "empresonar"), doncs és com dir que que hi hagi aquest goril·la blanc a Nko vol dir que tots els goril·les que hi trobem han de ser blancs. Volen convertir un cas concret en una llei universal sense tenir en compte les paraules de Popper sobre els criteris d'universalització.
"Tot allò que ens pot fer escapar del retorn brutal a l'angoixa fa de bon prendre" (332) Afirma Althusser referint-se als diferents antidepressius i calmants que li van donar després d'haver mort l'Helene. I l'entenc massa bé.
I conclou Althusser: "sols uns mots: que els qui pensen saber i dir més, que no temin dir-ho. Sols poden ajudar-me a viure." (366) Poden ajudar a reconstruir el complicat trencaclosques en què es convertí la seva vida. Poden donar-li la veu que l'estat li va denegar declarant-lo boig i que ell ha intentat recuperar a través d'aquest llibre.
____________
Louis Althusser, L'avenir és llarg (Ediciones Destino)
començat_ 28/11/13 / acabat_ 03/01/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada