El segon acte ens mostra la misèria del lloc de treball en qüestió: el desengany dels que hi són temporalment per un sou mediocre mentre no troben res millor. Recordem que aquest text és del 2004, per tant, previ a la crisi, quan encara la gent es podia plantejar deixar la feina per trobar coses millors.
Les relacions entre els diferents personatges també es van perfilant a mesura que coneixem més les seves personalitats. Però no massa. Només sabem que la Montse abans era coordinadora i que en Manu la odia per això, que en Joel és el bromista de l'oficina, que la Mila està rabiosa i que l'Adrià, pel fet de ser nou, està desorientat.
El tercer acte avança amb un cinisme més cruel i, per tant, més interessant. Primer, ningú avisa al nou que no es pot menjar ni llegir a la taula de treball i s'endú l'escridassada de l'encarregat. Després, es produeix un alegat del teleoperodisme com la feina pels marginats del món, per tots aquells que són diferents i no encaixen enlloc més: "¿las mujeres barbudas pueden ser teleoperadoras? ¡Por supuesto que si! Mientras sepan hablar... ¿Los enanos pueden ser teleoperadores? O eso, ¡o se dedican a destruir anillos mágicos! ¿Los travestis pueden ser teleoperadores/ras/res/ras? Si les sale de la polla, ¡¿por qué no?! ¿Ex-curas? ¿Sifilíticos? ¿Personas con amputaciones? ¿Horteras? ¿Alcaldes del PP que no se incluyan en el grupo anterior? ¿Cuatro ojos? ¿Cojos? ¿Ciegos? ¿Con nariz grande? ¿Con protuberancias en las cejas? ¿Con acné eterno? ¿Leprosos? ¿Personas con llagas por todo el cuerpo? ¿Tartamudos? (Pausa) ¡No! ¡Los tartajas no pueden ser teleoperatas! ¡Ni los tartajas ni los mudos! El resto de la humanidad, ¡¡sí puede ser teleoperata!! Así que ¡acérquense todos! ¡Sí! Usted, ¡el feo de la tercera fila! ¡No se esconda, que le hemos visto todos! Usted puede olvidarse de las continuas humillaciones que recibe por esta cara de rata almizclera que tiene. Ahórrese dinero en Halls: ¡su apestoso aliento tampoco será problema! ¡Trabaje de teleoperador!" (126)
El problema és que després d'aquesta parrafada còmica se'ns diu que el personatge es posa una camiseta de El Jueves del 18 de juliol de 2007 quan ens havia dit que l'acció passava el 2004. També podria ser el cas que hagin passat tres anys, un per acte, seria una bona manera de mostrar el pas del temps, la monotonia de la feina... però llavors no s'entendria per què l'Adrià segueix sent el nou de la feina que no sap com funcionen les coses.
És molt bona la idea del descans d'en Manu: cinc minuts de solitud que ell no pot soportar. Angelet ens mostra en Manu en una sala sol i un cronòmetre que compta de 5 minuts a 0. Nervis. Tensió. I els segons que al principi passen naturalment però que al final s'alenteixen fins que els últims triguen 10 i 15 segons en passar. Es tracta d'una molt bona manera de mostrar un dels grans traumes dels nostres temps: la por a quedar-se sol i no saber què fer amb un mateix.
Sense cap dubte aquest tercer acte és, de moment, el millor de tots i millora amb la reunió dels de "qualitat" amb la Mila per dir-li que ha baixat el rendiment, que no està utilitzant "l'argumentari" (la Bíblia dels teleoperadors) correctament i ho fan a través de l'anàlisi d'una trucada que ha respost i li mostren què hauria d'haver dit: pur cinisme comercial. Pura realitat.
I arriba el final tarantinesc o, més aviat, iglesianesc (d'Àlex de la Iglesia de El día de la Bestia) i Angelet transcendeix qualsevol mena de realisme tal i com ja ens havia apuntat en els altres actes.
Una comèdia que comença fluixa, potser massa estereotipada, però que va agafant cos (i força) amb cada nou acte.
_______________
Marc Angelet, Call Center - Premi Marqués de Bradomín (Injuve)
començat_ 26/11/13 / acabat_ 26/11/13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada