Malauradament, la història es va ubicant: es tracta d'un lloc inhòspit, és cert, però prop de la frontera de Ceuta o de Melilla (encara no està especificat) i els dos personatges semblen estar allà per intentar creuar-la. Si més no això és el que vol fer creure Hombre que, al final, és descobert per Cocodrilo com a soldat marroquí, és a dir, precisament com a la persona que evita que els demés creuin la frontera. Canvia la història. Canvia el to i augmenta la pressió. Però continuo pensant que hauria preferit que es mantingués en un pla indefinit. Passar d'allò general a allò particular no em resulta tan atreient com passar del particular al general.
"En este lugar no hay hombres. Tan sólo animales. Animales desesperados por sobrevivir..." (54) En tant que només lluiten per la supervivència personal, aquests individus perden la seva humanitat i esdevenen animals. Tot i que aquesta animalització respon molt bé a la visió que d'ells poden tenir els de l'altra banda de la frontera: animals salvatges que volen creuar una barrera i que calen ser abatuts de totes totes. I per desgràcia a principis d'aquest mes n'hem tingut una mostra de la deshumanització que pateixen els immigrants.
Cocodrilo li proposa a Hombre que l'ajudi a passar a l'altra banda, que acabi amb el problema de la immigració: "¿Y qué solución es que yo le deje pasar al otro lado y que le ayude?" (55) pregunta Hombre. "¿Y qué solución es que no me deje pasar al otro lado y que no me ayude?" (55) Respon encertadament Cocodrilo. Posar barreres i traves no soluciona cap problema, només en genera de nous.
"No existimos, aquí o en otro lugar. Los animales no existen para los hombres." (59) I aquesta és una mica la sensació que és te quan, de sobte, entres en contacte directe amb un immigrant il·legal, quan el veus tancat al seu pis per por de surtir al carrer i que la policia l'aturi, quan escolta els teus sorolls i ve a parlar amb tu cada vegada que surts al balcó per no embogir, per no sentir-se tan sol... de sobte descobreixes un dels milers de submóns que ignorem diàriament. I aquest és el valor d'aquesta obra, aquest posar-nos davant dels ulls realitats que volem ignorar, que aprenem a ignorar perquè sinó la nostra culpabilitat (aquells que encara en tenen) no es deixaria seguir vivint.
_______________
Antonio de Paco, Alguien silbó (y despertó a un centenar de pájaros dormidos) Premi Marqués de Bradomín 2007 (Injuve)
començat_ 23/11/13 / acabat_ 23/11/13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada