“No hago nada, es cierto. Pero veo pasar
las horas –lo cual vale más que tratar de llenarlas.”
(10) Perquè és millor ser un espectador en el sentit schopenhauerià del terme,
que no pas algú que omple les seves hores amb programes de televisió banals i
distraccions superficials.
“¿Con qué derecho os ponéis a rezar por mi?
No tengo necesidad de intercersores, me las arreglaré solo.” (11) Exacte. És detestable aquesta obsessió que tenen moltes religions
(potser especialment les occidentals? No ho sé, no en sóc expert) de voler
salvar de totes totes la teva ànima. De pregar pel teu bé, d’escampar la bona
nova… preocupeu-vos dels vostres problemes, nosaltres ja ens preocuparem dels
nostres.
L’engany al què ens condueix les paraules: “el
verdadero contacto entre los seres sólo se establece en la presencia muda, en
la aparente no-comunicación, en el intercambio misterioso y sin palabras que se
asemeja a la plegaria interior.” (13)
En una societat tan acostumada al soroll
constant, només quan podem estar amb algú en silenci sembla que és quan ens hi
podem entendre de debò. Sempre i quan sigui un silenci compartit, un silenci
volgut, un silenci plàcid. El silenci incòmode que massa sovint s’interposa
entre les persones no és més que una altra manera de cridar: una mostra del
nostre malestar.
“A medida que los años pasan, decrece el
número de seres con quienes puede uno entenderse.” (17)
És a dir, les experiències vitals de cadascú agafen més força conformant una
personalitat única i diferenciada de la resta que, massa sovint, fa que ens
aïllem els uns dels altres, que tinguem menys punts en comú i ens distanciem.
“Confesamos nuestras penas a otra persona
sólo para hacerla sufrir, para que cargue con ellas.”
(19). I tot aquell que hagi passat un matí a la sala d’espera de qualsevol
C.A.P. entendrà perfectament a què es refereix Cioran.
“Después de medianoche empieza la
embriaguez de las verdades perniciosas.” (22)
“¡Qué suerte la de Nietzsche, haber
terminado como terminó: en plena euforia!” (25)
És la penúltima reflexió d’aquesta primera
part del llibre. Una primera part on ha predominat la noció de la maledicció
del naixement (per això el títol del llibre) i la incapacitat de superar-la,
d’anar més enllà del nostre naixement. És a dir, el fet que, malgrat tot, no
serem mai lliures del tot. Perquè la llibertat total implica poder-ho fer tot,
poder fer, fins i tot, allò que és impossible.
“Si el hastío del mundo confiriera por sí
solo la santidad, no veo cómo podría yo evitar la canonización.” (29) Comença forta la segona part del llibre.
“Sólo se deberían escribir libros para
decir cosas que uno no se atrevería a confiar a nadie.” (31) I, sovint, la literatura exerceix aquest funció terapèutica.
Gràcies a la solitud de la pàgina en blanc, ens atrevim a dir allò que no gosem
dir de viva veu.
“Cuando se sabe de manera absoluta que todo
es irreal, no tiene ningún sentido fatigarse para demostrarlo.” (35) Aquesta és una de les moltes lluites innecessàries a les que hem
d’aprendre a renunciar. Si no ho féssim, ens tornaríem bojos.
“Toda opinión, todo punto de vista es
necesariamente parcial, trunco, insuficiente.” (36) I
qui digui que no és així, potser té en massa estima les seves pròpies idees.
Si la primera part tractava el tema del
naixement, del jo, en aquesta segona Cioran mira cap als demés i analitza allò
que l’envolta, les persones, les arts, el llenguatge…
“Si a medida que uno envejece hurga cada
vez más en su propio pasado, a expensas de los “problemas”, es sin duda porque
es más fácil remover recuerdos que ideas.” (50) Tots
mirem enrere. I, amb el pas del temps, és a dir, a mesura que augmenta el
nombre de coses per mirar, ho fem més. I, com molt bé diu Cioran, potser ho fem
perquè els records són fàcils de remenar i de capgirar. Les idees que tenim o
hem tingut no tant.
“Una obra está terminada cuando ya no
podemos mejorarla, aunque se la sepa insuficiente e incompleta. Cuando se está
tan harto que no se tiene ya la fuerza de agregar una sola coma, aunque sea
indispensable. Lo que decide el grado de perfección de una obra no es de
ninguna manera una exigencia de arte o de verdad, es el cansancio y, más aún,
el hartazgo.” (51) I això ho puc corroborar per pròpia
experiènca. Més d’un text que dono per acabat sé que necessita retocs, que
reclama canvis i millores, però ja me n’he fartat d’ell i l’abandono. Potser
temps després (setmanes, mesos, anys) hi torno i el modifico. Potser queda per
sempre més imperfecte.
A la tercera part, seguint mirant cap als
demés, abunden les referències i reflexions sobre autors, pensadors, artistes…
La quarta part s’endinsa (en termes generals,
clar, perquè altres temes també hi són tractats) en la família i en les ciutats
o les comunitats. Així, Cioran afirma “en continua rebeldía contra mi
ascendencia, toda la vida he deseado ser otro: español, ruso, caníbal, todo
excepto lo que soy.” (66) El descontentament vers la
realitat que ens ha tocat viure.
La cinquena part aborda el tema de la creació,
especialment la literària. Què implica escriure, com són els escriptors, els
lectors… “sólo hay enriquicimiento cuando se frecuentan disciplinas alejadas
de la propia.” (72) Diu Cioran sobre els escriptors
recordant la necessitat de no estancar-se en un estil o una tendència i ser més
amplis en la lectura. Això repercutirà inevitablement en la seva escriptura.
“Al permitir que el hombre sea, la
Naturaleza cometió algo más que un error de cálculo: cometió un atentado contra
sí misma.” (75)
“Después de ciertas experiencias deberíamos
cambiar de nombre, puesto que ya no somos el mismo.”
(76) Preciosa imatge sobre el poder de les paraules i la mutabilitat de la
vida.
“No mires hacia atrás ni hacia adelante,
mira en ti sin temor ni nostalgia.” (81) és
l’encertadíssim consell de Cioran i és, a més, la mostra (potser fins aquest
punt de la fitxa inexistent) que l’obra de Cioran està, en contra del que es
pugui creure, plena d’optimisme. Plena de comentaris positius, d’imatges de
bellesa, de bromes. Clar que a tots ens agrada molt més la seva mala folla,
però no podem reduir els seus textos a la crítica i prou.
“Las noches en que hemos dormido son como
si no existieran. Sólo permanecen en nuestra memoria aquellas en que no hemos
pegado un ojo.” (81)
“Siento que soy libre” comença a dir Cioran. Però conclou: “sé que no lo soy” (87) I aquesta conclusió és la que sovint oblidem. És la que ens han
enganyat tant bé per a que la ignorem.
La sisena part és potser, de moment, la més
difícil de catalogar. S’hi tracten temàtiques múltiples que aborden la religió,
la solitud, les persones, la vida… si no odiés la paraula, diria que és tracta
d’una part eclèctica.
La setena part sembla centrar-se més en
l’existència. L’existència en general, en el fet d’estar viu, en les seves
implicacions… “Cuanto más se vive, menos útil parece el haber vivido.” (97) Segueix en la seva línia Cioran.
“Existir sería una empresa absolutamente
impracticable si dejáramos de darle importancia a lo que no la tiene.” (100) és a dir, si ens treiéssim del damunt totes les distraccions
supèrflues (esports, música, arts…) i només donéssim importància a allò
realment important (important per a la supervivència de l’individu en el sentit
més mecànic i biològic, s’entén) doncs la vida deixaria de tenir valor per a
nosaltres.
“Faltos de ocupación, los viejo parecen
querer resolver algo muy complicado y dedicar a ello todas las facultades de
que aún disponen.” (103) diu molt encertadament
Cioran. I, potser no amb menys raó, afegeix; “esa es quizá la razón por la
cual no se suicidan en masa como deberían hacerlo si estuviesen un poquitín
menos absortos.” (103) El gran dubte de la vellesa:
per què, malgrat tot, seguir vivint?
“Cuando me preocupa un poco más de la
cuenta el no trabajar, me digo que bien podría estar muerto y que entonces
trabajaría aún menos…” (107). Les discussions sobre el
treballar o no són ben curioses. Socialment hi ha uns paràmetres establerts,
unes convencions que s’han de seguir, de no fer-ho sembla que hom no treballa,
tot i passar-se les nits en blanc sense deixar mai de fer-ho. Potser el tema
seria establir què vol dir exactament treballar (cobrar? Seguir un horari?). Si
més no s’evitarien moltes confussions i discussions inútils.
“Para vencer la perturbación o una
inquietud tenaz no hay nada como imaginar el propio entierro.” (108) O, dit d’altra manera, posar perspectivisme al problema,
adonar-nos que, potser, no n’és tant, de problemàtic. La mort com a motor per
la vida, que reclamava Heidegger.
I per concloure aquesta part sobre
l’existència, Cioran diu “todo fenómeno es una versión degradada de otro
fenómeno más vasto: el tiempo, una tara de la eternidad; la historia, una tara
del tiempo; la vida, tara también, de la materia.”
(112)
La vuitena part sembla concentrar-se en
França, en la seva història, en les seves revolucions… “lo que me disgusta
de la Revolución Francesa es que todo ocurre sobre un escenario: sus promotores
son actores natos, la guillotina no es más que un decorado.” (116)
“Lo único que debería enseñársele a los
jóvenes es que no hay nada o casi nada que esperar de la vida.” (117) l’ascetisme epicuri per defugir el dolor; la no participació shcopenhaueriana…
i, en canvi, què s’ensenya a les escoles? Que dos i dos són quatre i que si
memoritzem allò ensenyat ens espera un gran futur. Cioran afegeix: “pienso
en un Cuadro de Desengaños colocado en las escuelas y en el que estarían
representadas todas las decepciones reservadas a cada cual.” (117) Potser així, quan arribessin, no serien tan doloroses.
“¿Qué es, pues, la filosofía? El gusano en
el fruto.” (121) O, tal i com digué una amiga en
referència a la necessitat de canviar les maneres de viure des de dintre, el
corc que ho va rosegant tot deixant la carcassa per fora fins que, al final,
pffff… una bufarada i l’estructura cau.
La novena part és, novament, de temàtica
variada. Potser el tema de la religió, la meditació, la reflexió i la vida abans
de néixer i després de morir hi sobresurten, però no excessivament.
“En el fondo cada cual se cree y se siente
inmortal, anque sepa que va a expirar dentro de un instante. Se puede
comprender todo, admitir todo, imaginar todo, salvo la propia muerte, aunque se
piense en ella sin descanso y se esté resignado.”
(143)
“¡Cuidado con los eufemismos! Agravan el
horror que se supone deben disfrazar.” (149) I,
precisament, el llenguatge és el tema de la desena parta. El poder del
llenguatge que ja ens mostrà Wittgenstein, la seva capacitat de crear el món.
Aquí Cioran vol mostrar el nostre ús incorrecte del llenguatge però, també, la
pedanteria i les aberracions que es fan en el seu nom: “la gente distinguida
no inventa en cuestión de lenguaje.” (154)
“Dios: una enfermedad de las que nos
creemos curados porque ya nadie muere por su causa.”
(157) I això potser a la França del 1973 de Cioran era veritat. Avui en dia,
però, està clar que la malaltia encara perdura.
“No leeré más a los sabios.” (160) Afirma certament Cioran: “me han hecho demasiado daño” (160). Continua mostrant les idees de l’engany de la literatura i el
dolor de la raó. “Debí de haberme entregado a mis instintos, dejar
expandirse mi locura. He hecho todo lo contrario, he adquirido la máscara de la
razón, y la máscara ha terminado por suplantar al rostro y por usurpar todo lo
demás.” (160)
A la onzena part abarca l’antropologia. Dóna
voltes a la idea d’home, “un gorila descarriado”
(172), a la manera com viu la vida, com busca explicacions i sortides per
acabar concluïnt que “el hombre sólo me interesa desde que ya no cree en sí
mismo.” (174) Ara que l’home està en decadència, que
dubra de tot, que es troba indefens és quan, segons Cioran, val la pena.
Com si s’estigués justificant, Cioran diu al
dotzè apartat: “cualquiera puede tener de vez en cuando el sentimiento de no
ocupar más que un punto y un instante; conocer ese sentimiento día y noche,
durante todas las horas, es menos común, y a partir de esa experiencia, de ese
dato, uno se torna hacia el nirvana o hacia el sarcasmo, o hacia los dos a la
vez.” (181) Per això els seus textos a vegades
respiren pau, harmonia (en el sentit de buidor i no-res, clar, no en el sentit
més hippiós de l’expressió) i d’altres ràbia i crítica.
“Todo lo que el hombre hace se vuelve
necesariamente en contra suya.” (183)
____________
E.M. Cioran, Del inconveniente de haber nacido (Taurus)
començat_ 16/05/13 / acabat_ 25/05/13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada