La zapatera prodigiosa, Federico García Lorca

“Es otra realidad, pues, más profunda la que hay que buscar, encontrar y presentar al público para que éste se transforme.” (11) Diu encertadament Forradellas a la introducció. La realitat cal ser modificada, exagerada, condensada en les dues hores d’una ficció teatral per a remoure la consciència de l’espectador. De no fer-ho així, de posar només un mirall davant del públic, al cap de cinc minuts s’haurien avorrit de contemplar les seves vides i res s’hauria remogut pel seu interior. Això és tant una directiva escènica com una crítica vital: la realització que la majoria de les nostres vides ens avorreix si la contemplem massa estona.

“La Zapatera es alegre, pero eso no quiere decir que no sea seria e importante.” (15) Exacte. Estem cada vegada més i més acostumats a l’humor buit, sense contingut ni profunditat, que és molt fàcil creure que sota l’epígraf “comèdia” només s’hi poden amagar banalitats superficials.

“Desde el teatro más modesto al más encumbrado se debe escribir la palabra “Arte” en salas y camerinos, porque si no vamos a tener que poner la palabra “comercio” o alguna otra que no me atrevo a decir.” (23) Advertía Lorca. Ara, els teatres estan plens d’aquesta paraula que ell no gosava dir.

Ara sí, després d’un pròleg d’aquells que t’ho expliquen tot, et desvetllen trama, secrets i accions que et fan plantejar quina funció tenen al davant del llibre, si no estarien millor com a epílegs, com a comentaris crítics després de la lectura, doncs després d’això, ja pot començar “La Zapatera prodigiosa, Farsa violenta en dos actos.” (51)

“Ay dinero, dinero, sin manos y sin ojos debería haberse quedado el que te inventó.” (59) S’exclama la zapatera deixant-nos ben clara la seva magre condició econòmica.

Una vegada més, la constatació que crear és re-crear. Encara que sovint re-creem sense consciència. O, dit d’altra manera, amb la cantarella asfixiant dels avis, tot està inventat. Perquè, de sobte, apareix la frase: “con tan buenos pretendientes como yo he tenido” (61) i inevitablement bé al cap la queixa de la DONA de Tu i Jo: “amb tots els pretendents que jo he tingut”. D’on vénen aquests referents? Quin estrany mecanisme cerebral els genera? En el cas de Les cadires de Ionescu que sí que he llegit prèviament, que sí que em va agradar, que sí que comparteix personatges, situació i segurament també tons i emocions amb Tu i Jo, la re-creació és més directa. Inconscient, però directa. Ara bé, com que La zapatera prodigiosa no l’havia llegit abans de l’escriptura de Tu i Jo, hi ha dues explicacions lògiques possibles (d’il·lògiques n’hi ha milers): o bé la casualitat m’ha apropat al text lorquià o Plató tenia raó i això és una mostra de la seva reminiscència. Està clar que, malgrat la diversió que proporcionen els diàlegs de Plató, jo no sóc platònic.

“Las mujeres les gustan a los hombres, pero todos los hombres no les gustan a todas las mujeres.” (64)

El problema de les males veus, de la por a l’escàndol és un dels temes principals de l’obra. Si més no, un dels seus motors d’acció. El sabater té por del què diran els demés, ella, en canvi, només té ganes de parlar amb la gent. Res més, sense les pretensions sexuals que tots hi veuen: “¿Es que en este pueblo no puede una hablar con nadie? Por lo que veo, en este pueblo no hay más que dos extremos: o monjas [les que critiquen], o trapos de fregar [els que la busquen]” (82) I quanta raó té.

“Nadie debe exagerar” (91) diu Lorca entre parèntesis al començament del segon acte, “la farsa exige siempre naturalidad. El autor ya se ha encargado de dibujar el tipo y el sastre de vestirlo. Sencillez.” (91) I no està de més que Lorca ho recordi aquí perquè, a vegades, damunt d’un escenari això sembla ser el més difícil d’assolir.
_____________
Federico García Lorca, La zapatera prodigiosa (Espasa Calpe)
començat_ 13/05/13  /  acabat_ 15/05/13