Conversations in Bolzano, Sándor Márai

Tercer llibre de Márai que llegeixo. El primer va ser Confesiones de un burgués, un regal totalment inesperat d’un amic que em coneixia millor que jo mateix: va ser una descoberta. Malgrat no respondre al meu estil habitual de lectura, malgrat aprofundir més en la història que en la ficció, em resultà un llibre molt interessant de llegir.

Amb Embers, traduït al català lamentablement com a L’última trobada, vaig quedar bocabadat. Era un llibre genial. D’una bellesa subtil, de moviments lents i grans reflexions. Una joia que ja tinc ganes de rellegir.

Començo Conversations in Bolzano. El tema no és tan atractiu, l’edició del llibre encara menys, per això m’ha costat cinc anys decidir-me a llegir-lo. Però només començar, hi trobo a en Márai. Explicant com un somriure s’escampa per tot Itàlia i arriba a França i Alemanya i Rússia quan la gent explica la fugida de Casanova de la presó. Una sensació de benestar, de satisfacció, de pensar que, en el fons, no tot està perdut.

I, per l’altra banda, “the policemen, the magistrates, the militiamen and the spies –everyone whose business it was to keep people on the grip of fear of the authorities– went about their work suspiciously and in ill temper. Because there is nothing quite as dangerous as a man who will not yield to despotism.” (13). Exacte. Quan la por, l’autoritat, la imposició no atura a les persones, els que intenten imposar el seu poder estan perduts.

Aquest contrast entre la fugida de Casanova, el trencament de les regles, la cara de pomes agres dels opressors era el generador d’aquest somriure que s’escampava arreu d’Europa: “It was as if someone had sent a secret signal to tell them that life was not simply a matter of rules, prohibitions and chains, but of passions that were less rational, less directed and freer that they had hitherto believed. And for a moment they understood the signal and smiled at each other.” (16)

Una bonica imatge de la desesperació: “when a man is in trouble he will grasp at anything, even the hangman’s rope.” (60)

“I have not yet finished laughing at the arrogance of bureaucrats, dignataries, and all manner of respectable persons.” (66)

I encara més: “what the world demands is hierarchy and obedience, the painful act of self-surrender, the unconditional acceptance of moral and divine order. Deep inside him burned the threatening flame of resistance to such things, and that was unforgivable.” (108) mostra el narrador quan explica perquè odien tant a Casanova, perquè el van condemnar i empresonar. No va ser per la seva luxúria o les seves orgies, a Venècia es feien actes molt més immorals, era pel seu esperit lliure. Per què, sinó, es tem a la cultura, als lliure pensadors, als crítics? Malauradament, els anys passen però res canvia.

Signor Bragadin, el noble mecenes de Casanova, era un home d’aquells“who know that it is impossible to escape our memories and that it is pointless hoping that we might pass our experiences on to the others; who realize that we live alone, make mistakes alone, and die alone, and that whatever advice or wisdom we get from others is of little use.” (126)

“He was waiting for something to happen. Because to live is, in some respects, to wait.” (129)

“There is a kind of man whose whole attraction, every virtue, every charm, emanates from his incapacity for happiness.” (142) Aquest és un dels comentaris que fa un dels clients de Giacomo quan decideix obrir una consulta. Una consulta general, de consells, d’escoltar la misèria de la gent… una manera de rendibilitzar l’egoisme humà: cobrar per escoltar i potser, només potser, donar algun consell que saps que no seguiran.

“Isn’t it a fact that you writers are a shameless lot, putting the most shameful human thoughts down on paper, without hesitation, sometimes even without thinking?” (189) Sí. Ho reconec. Som culpables. I qui sap per què ho fem. No necessàriament per denunciar les coses, per mostrar allò que veiem, sinó perquè no podem actuar d’altra manera.

“A kiss is always virtuous but a word about a kiss is always blameful.” (189)

“The world only exists insofar as we see it, and you too only exist insofar as Francesca is capable of seeing you.” (192) I aquesta és una de les veritats més irrefutables de la humanitat. I també una de les menys acceptades. Nombrosos pensadors existencialistes han cercat i cregut trobar la realitat de la nostra essència en la visió (esse est percipi). Sartre, per exemple, planteja que l’altre existeix en tant que nosaltres el veiem. El problema rau en com justifiquem que nosaltres també existim. Si acceptem que l’existència depèn, en part, de la visió, que les coses existeixen en tant que les veiem, qui ens veu a nosaltres en tant que existim?

Continuant el seu llarg monòleg i l’elogi del llenguatge, el duc de Parma (l’enemic de Giacomo, el marit de Francesca, l’únic amor real de Giacomo) diu: “words bind and their binding power extends to both the past and the future.” (207) Les paraules no entenen de constriccions temporals, tant poden afectar el nostre present (allò que vivim), el nostre futur (allò que desitgem), com el nostre passat (allò que recordem).

“My time is short and I cannot afford to wait on the morals and judgments of the world.” (214) Per això mateix, el duc li demana el que li demana, per això vol comprar els serveis de Giacomo per una nit: per seduir la seva dona, treure-li aquest amor no realitzat del cap i poder-la recuperar. Perquè, sovint, aquest és el gran problema de les persones: som incapaces d’oblidar tot allò que no vam fer.

“An artist, and only an artist, can shatter the laws of space and time.” (220) Unes lleis imposades per nosaltres mateixos, tanmateix. Per la nostra lectura personal del temps i l’espai.

“Words, however precise, can only name and catalogue the discoveries of mankind, but they solve nothing.” (259) I les descobertes que anomenen poden se falses, fruit de la nostra limitada, antropomòrfica, visió del món.

Interessant manera de preguntar si algú s’avorrirà de nosaltres: “Are you afraid that boredom might one day grip you with its damp palm and strangle you as you wake beside me?” (267)

Del començament interessant, de les descripcions àgils i els pensaments ben trobats, hem passat, malauradament, a dos inacabables monòlegs (primer el del duc de Parma quan porta la carta de Francesca a Giacomo) i després el de Francesca quan visita a Giacomo. Uns monólegs carregats de tòpics del romanticisme: l’amor, la passió, la bellesa, les relacions… però que acaben sent repetitius, cíclics. Una llàstima, la veritat, perquè la conversa a Embers havia sigut tan agradable, tan interessant i ben trobada, que sap greu que aquestes s’entrebessin.

Interessant el canvi de papers. Com, al final de la conversa, Francesca afirma: “I saw you, I was tender to you, and I hurt you” (282) just el que Giacomo havia de fer-li a ella, seguint les ordres del duc. I, encara més, ella afegeix: “I hope I did not hurt you too much” (282), l’única petició que el duc li havia fet a Giacomo.

Són aquests petits detalls de qualitat els que mantenen viu un llibre que no arriba a les expectatives generades per les altres obres de Sándor Márai. Els que el converteixen en una lectura correcte, en ocasions interessant, però poca cosa més.
____________
Sándor Márai, Conversations in Bolzano (Penguin)
començat_ 23/07/12  /  acabat_ 8/08/12