Una vegada més, sembla que els llibres em troben en el moment adequat. Aquest llibre fa mesos que el tinc guardat després que me'l recomenés la Lisa i avui, en un vol de Ho Chi Minh a Hanoi, ha reaparegut davant meu. I, sorpresa, justament ara que estem buscant cangur pel nostre fill, ara començo aquesta lectura. I quantes coses que comparteixo amb la Myriam, quina solitud del que es queda a casa cuidant als fills i, sense adonar-se'n, es distancia del món. Quan ni te n'adones però els teus dies es repeteixen i no tens converses amb adults i el teu llenguatge empitjora i el teu raonament s'atrofia.
"How she felt as if she were dying because she had nothing to talk about but the antics of her children and the conversations of strangers overheard in the supermarket."
I aquest és un d'aquells llibres que comencen amb el gran xoc i després ens expliquen per què hem arribat fins aquí. No es tracta d'un text policíac ni de detectius per descobrir qui ha fet què, sinó que el qui i el què ja ens els diuen a la primera pàgina. I sovint em pregunto, què passaria si el text hagués estat estructurat diferent? Arribaria de la mateixa manera? Interessaria als mateixos lectors? Segurament no.
"We will, all of us, only be happy, she thinks, when we don't need one another any more. When we can live a life of our own, a life that belongs to us, that has nothing to do with anyone else. When we are free."
"Children are just like adults. There's nothing to understand."
"She drinks and the discomfort of living, the shyness of breathing, all this anguish dissolves in the liquid she sips." I aquests dies (anys?) que l'alcohol m'acompanya tant, com l'entenc.
El llibre aconsegueix retratar perfectament la dependència absoluta que acabem tenint els pares treballadors (i sense familiars a prop) de cangurs. Quan la Louise està al llit malalta i no pot anar a treballar, el món de la Myriam s'ensorra i ni un sol moment es plantegen que la cangur també és humana i pot estar malalta.
I també dibuixa molt bé el descens a l'infern de la Louise. Com la seva precarietat vital interfereix amb la seva feina, els problemes econòmics, el propietari del pis que la fa fora per impagaments. El temor real que els seus amos prescideixin d'ella tan bon punt l'Adam, el fill petit, comenci l'escola i no necessitin una cangur tantes hores. Com la por, la tristesa i el sofriment alimenten un monstre que ningú pot aturar.
I aquest és el fil argumental del llibre: ens passem tota l'estona buscant per què ho ha fet. Per què una cangur tan bona, dolça i eficient, decideix matar als dos nens. S'insinuen motius per l'acte abominable de la cangur, la majoria tendeixen cap a problemes mentals i, una vegada més, se'm presenta un dubte recorrent en aquests casos: ens sentim millor si el culpable d'una atrocitat és declarat malalt mental? Ens fa menys por seguir vivint si ens diuen que aquell veí tan amable que sempre saludava i que ha matat a 8 nens patia d'un trastorn X? Què diu de nosaltres, com a societat, que només coneguéssim la salutació d'aquell veí i n'ignoréssin qualsevol altre detall de la seva vida? Som culpables, però escollim mirar cap una altra banda.
_____________
Leïla Slimani, Lullaby
començat_ 17/2/23 // acabat_ 21/3/23
Qué ración tienes con lo que dices de que una vez más los libros parece que no se encuentren en el momento adecuado. Y asimismo también a veces parece que sucede en algunas cosas de la vida. Gracias.
ResponElimina