La festa major de Gràcia, Lluís Capdevila

Llegir aquest text sobre uns exiliats catalans a França, tancats en un pis petit a l'espera que passi tot i puguin retornar a la seva vida normal, en un moment de confinament (mal confinament, tot sigui dit), és inevitable comparar-lo amb les nostres situacions presents. No ben bé la meva perquè per primera vegada a la vida la fortuna sembla haver-se posat al meu costat i, de moment, hem pogut esquivar el maleït virus, primer fugint a temps de la Xina i, després, tornant-hi just abans que la pandèmia arribés a Catalunya. Però sí la vida d'amics i família que es troben tancats a l'espera. Alguns amb més il·lusió que d'altres, a qui els dies se'ls fan llargs i les nits eternes. Tots, però, esperant poder tornar a la vida normal. Somiant en recuperar aquelles petites bestieses que feien que la vida tingués sentit i que  donàvem tant per fetes que ja ni les valoràvem. En un any com aquest que s'està suspenent tot: festivals de música, el festival d'Edimburg (impossible pensar en retornar a Edimburg a l'agost i trobar-la buida!), la Patum i suposo que aviat també començaran a caure les festes majors més primerenques, doncs la il·lusió d'aquest Senyor Daniel de voler celebrar la festa major de Gràcia malgrat les circumstàncies és un exemple a seguir. És el que afirmaven a Orsini: "no podem perdre el somriure. Si ho permetem, ja ens han guanyat."

"Que indignes fórem si oblidéssim els nostres morts i no sabéssim fer justícia als seus botxins!"

I aquesta és la idea que hem de preservar un cop el viurs hagi marxat: tots els nostres morts (i a hores d'ara pràcticament tothom en tenim un -o més d'un- de massa proper per quedar-nos indiferents) no poden ser oblidats. Tots els errors, totes les aberracions comeses pels polítics (TOTS els polítics de TOTS els partits) i les mans negres de l'ÍBEX-35 que els mouen com els titelles que són, no poden ser oblidats. I per descomptat que en Capdevila parlava d'una altra guerra en aquest sainet optimista malgrat el desori; clar que ell parlava d'un altre tipus d'exili molt més cruel i sanguinari que aquest nostre abraçats per Netflix i demés, pero així com no es pot escriure mai des del buit sinó que tenim la petjada d'allò que vivim i hem viscut, tampoc es pot llegir des del buit i sembla que tot allò que cau a les meves mans aquests dies està infectat d'aquest maleït virus que ens té aturats, als afortunats, i desesperats als demés.
Quina merda de temps que ens ha toca viure, també. I quina merda de gestió que n'han fet els nostres polítics.
No ho oblidem mai.
_________________
Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia (Arola Editors)
començat_ 3/4/20 // acabat_ 3/4/20